Knives Out pertany al grup d’aquelles pel·lícules que recuperen essències d’aquell classicisme cinematogràfic de gènere de tota la vida el qual, cada cop que té ocasió, s’obre pas a través de l’embull postmodern tot demostrant la seva vàlua inqüestionable. Hom parla molt del film de Rian Johnson com a homenatge a l’univers d’Agatha Christie, un exercici que aprofitaria l’empenta d’iniciatives recents entorn a la cèlebre escriptora com ara la nova versió de Murder On The Orient Express dirigida per Kenneth Branagh, o potser la més aconseguida Crooked House, de Gilles Paquet Brenner. Certament, la casa senyorial retirada, un pèl gòtica, habitada per una família complexa i mal avinguda, tothom amb motius per matar habitualment el patriarca (el tren del film de Branagh, o de la versió d’en Lumet, una variant), és el model que més ha caracteritzat l’escriptora i que aviat accepta un públic majoritari si el desenvolupament és encertat. Agatha Christie ha estat sempre un referent, des de ben poc després de les seves primeres novel·les; el cinema n’ha fet manta adaptacions, i la televisió també s’hi ha sumat, per no parlar del teatre. Aquests darrers anys, Déu n’hi do les minisèries o telefilms que hi ha hagut, notòriament Ordeal by Innocence. De fet, l’any vinent Kenneth Branagh encarnarà de nou Hercules Poirot tot dirigint també la nova versió de Death On The Nile per a la Fox.
Tanmateix ens equivocaríem si penséssim que Johnson –qui es produeix el film amb el seu segell T-Street junt a MRC– aprofita el carro de moda –tot i que aquesta potser ha ajudat a materialitzar la producció–, perquè aquest projecte té gairebé catorze anys, si més no la primera idea i impuls, tot seguit de fer el 2005 Brick, un whodunit teenager amb venjança. Pels volts del 2010, va semblar que la intenció era ferma, però llavors es va sobreposar al peculiar sci-fi Looper, i més tard l’oportunitat de dirigir el vuitè capítol de la saga Star Wars: The Last Jedi. En tots aquests films, com ara és el cas de Knives Out, també havia escrit el guió (a Knives Out la història és a més seva), i cal admetre que el seu film Star Wars és dels millors de la darrera tongada en la seva hàbil combinació de thrill, acció i drama, a l’espera del novè lliurament dirigit per J.J. Abrams. Pel que sembla, Johnson agrada a Lucas i Disney, ja que està negociant escriure i dirigir els tres llargs següents de la franquícia.
Però en el fons, la llavor de Knives Out cal trobar-la en la infantesa del director. És un projecte pregonament personal. El director confessa admirar des de petit Agatha Christie: llegia els llibres, veia les pel·lícules amb els pares… Per extensió, paral·lelament, cada cop més el whodunit va anar captant la seva atenció. Per escriure la magnífica per bé que un xic inversemblant història de Knives Out, el mateix realitzador confessa haver-se inspirat en murder mysterys com ara The Last of Sheila, de Hernert Ross; el Murder On The Orient Express de Sidney Lumet; Death On The Nile, de John Guillermin; i Evil Under The Sun, i The Mirror Crack’d, ambdues de Guy Hamilton, però també –per bé que el film de Johnson s’allunya completament de la paròdia–, de spoofs com ara The Private Eyes, de Lang Elliott; la magistral Clue, de Jonathan Lynn; o la també extraordinària Deathtrap, novament de Sidney Lumet. Evidentment, rere de tot plegat, d’alguna manera també hi ha clàssics moderns admirables com ara Sleuth, del gran Joseph L. Mankiewicz (fins i tot hi ha un ninot mariner a la bigarrada mansió protagonista); o l’extraordinària paròdia que fou Murder by Death, de Robert Moore.
Però el que sobta més, tot tenint en compte que la cinta, a banda, malgrat aquestes referències, s’esdevé en l’actualitat, i fins i tot s’ironitza a costa del totalitarisme del president Trump, és que no només el whodunit clàssic ha estat el referent, Agatha Christie al capdavant, sinó també Alfred Hitchcock, en certa mesura l’antítesi del whodunit. Això li dona al film un cert caire postmodern, un melting pot en què hi cap una cosa i el contrari que fa del film, alhora que un homenatge al gènere del murder mystery, també una subversió, una alteració, una revisió peculiar que fa que acabem admetent una certa autoria al seu realitzador.
Per a Hitchcock, mantenir la incògnita de qui es l’assassí no era tan important com mantenir l’emoció al llarg del metratge. Per a ell no es tractava tant d’un exercici fred per part de l’espectador d’anar acompanyant l’inspector de torn en el procediments per esbrinar el causant de l’assassinat, com ara de fer patir l’espectador, juntament amb el protagonista, puix que tant ell com nosaltres sabem que és innocent, però la trama es tanca entorn seu entestada a assenyalar-lo i el deixa en una situació molt perillosa. També pot ser certament el criminal, però per un estrany fenomen empàtic, participem de la seva angoixa mentre la trama el va ofegant. Hitchcock deia que preferia el suspens a la sorpresa. En la cinta de Johnson hi és tot, suspens i sorpresa, perquè ben aviat tenim un culpable, aparentment involuntari, la minyona sud-americana (Ana de Armas), de la mort d’un cèlebre i ric escriptor de novel·les de crims (l’incombustible Christopher Plummer) la nit en què ha celebrat el seu vuitanta-i-cinquè aniversari a la seva gran mansió campestre d’estil British a Massachussets, prou habitada per familiars (filles, fills, nores, gendres, nets, mares centenàries…) que, el cànon marca, poden tenir els seus motius per enllestir el patriarca. Tot i que l’ombra del suïcidi, cada cop menys versemblant, plana en certa part del metratge per part d’una policia un xic inepta. Aviat s’esvaeix però el grau d’incertesa, només aparentment, a mesura que un seguit de flashbacks verídics semblen apuntar com van anar les coses la nit dels fets i per què.
Però, com cap esperar, res és el que sembla, ni tan sols quan passa de veritat. Com més avancem per la via del suspens, amb uns inspectors de la policia que es presenten acompanyats d’un investigador privat d’accent sureny i pasta sherlockiana contractat per algú misteriós, Benoit Blanc (un Daniel Craig amb una inesperada bis còmica que l’allunya de la imatge de tipus dur), més van aflorant altres aspectes interessants, com ara el racisme latent d’una família que aparentment tracta la minyona com si fos de la família, quan a l’hora de la veritat s’evidencia certa essència suprematista. Quant a això, l’argument reserva situacions sucoses un cop perilla l’herència de la fortuna.
En suma el film dona mil voltes, per acabar tornant a ser un whodunit, quan semblava que era una via abandonada en favor de Hitchcock. Un exercici brillant, amb escenes magistrals, diàlegs ocurrents i un humor sorneguer, que ens farà passar una bona estona i sortir satisfets del cinema per un cop. També és cert que a l’èxit hi contribueix, a banda dels grans actors esmentats, noms de l’alçada de Jamie Lee Curtis, Don Johnson, Toni Colette, Michael Shannon, Chris Evans, i Frank Oz, entre d’altres.
D’altra banda, hi ha una subtil referència al tro de Jocs de Trons tan hilarant com desconcertant. O potser no tant, si tenim en compte que a la cèlebre sèrie les punyalades van que volen.
Veredicte
El millor: Estructura, trama i timing impecables.
El pitjor: Potser cert barroquisme que fa els fets un pèl inversemblants, però, com diu Hitchcock, a qui li importa la versemblança si la trama és bona.
Nota: 9´5
