Després de deu llargs anys, poca activitat, grans encerts com El cuento de la princesa Kaguya i un fiasco total anomenat Earwig y la bruja, torna el nostre estudi d’animació preferit, Studio Ghibli, capitanejat pel gran Hayao Miyazaki. La proposta és ni més ni menys que una pel·lícula de fantasia. Des de Ponyo en el acantilado, l’any 2008, que Miyazaki no ens presentava una producció d’aquest gènere. El viento se levanta, la seva última producció, és un biopic i és de l’any 2013. És per això que com a públic rebem la seva nova proposta, El Chico y la Garza, amb els braços ben oberts, ja que tots sabem que quan més brillen les pel·lícules de Ghibli és quan la seva animació impecable es barreja amb els mons impossibles que només aquest geni de l’audiovisual és capaç d’imaginar.
El Chico y la Garza (Kimitachi wa Dou Ikiru ka) narra la història d’en Mahito, un adolescent que després de perdre la seva mare en un incendi ha d’aprendre a conviure en un espai nou i amb una mare diferent. Durant el seu procés d’adaptació i gràcies a una garsa trapella, en Mahito arribarà a un món de fantasia on el temps deixa d’existir i, tant els vius com els morts, conviuen en fràgil harmonia. La premissa no va gaire més enllà, en el fons és un film de coming of age, és a dir, una pel·lícula que parla del canvi d’etapa de la infantesa al món adult i, sobretot, de com superar i viure després de la pèrdua d’un ésser estimat. És un missatge que moltes de les pel·lícules de Miyazaki comparteixen i de fet no és gaire original si la comparem amb la resta de la seva filmografia.
Un espectacle visual total
Pel que fa a l’apartat visual, no caldria que en digués res. Ja sabem com se les gasta aquest estudi amb l’animació i com arriba a ser de maniàtic en Hayao amb el seu art. Visualment, la pel·lícula és un 10: els plans inicials de l’incendi amb el moviment dels bombers, els peixos de l’estany, els gestos i les transformacions de la garsa, les allaus de periquitos del món fantàstic… La qualitat de l’animació és brutal, no hi ha cap pla gratuït, buit o estàtic, i el nivell de detall és una cosa sobrehumana, sense cap intenció d’economitzar l’animació o de fer alguna trampa per estalviar temps i energia. Tots i cadascun dels elements visuals que la formen són una autèntica meravella i ens deixen com si fóssim un nen petit veient focs artificials per primera vegada a la vida. Completament bocabadats.
Deixant de banda l’estètica impecable del film, passem a un altre plat fort dins la filmografia de Ghibli, l’apartat musical. Tots els fans sabem que a les grans pel·lícules de Ghibli no els hi pot faltar la banda sonora del prodigiós Joe Hisaishi. Ni més ni menys que el compositor de bandes sonores com La princesa Mononoke, El viaje de Chihiro o El Castillo en el cielo”, entre moltes altres produccions. En definitiva, és una eminència del món de la música. Aquesta vegada ens presenta una banda sonora on el piano predomina més que de costum i brilla més que mai, sobretot per l’absència de la resta d’instruments. Ve a ser una mena de dedicatòria al seu instrument principal i a l’origen i la raó de la seva existència. És un piano fràgil però amb molt cos, que ens recorda al de One summer day de Chihiro, i ens emociona profundament amb les seves delicades melodies.
En resum, dins de l’univers Ghibli, El Chico y la Garza potser no és gaire innovadora o original a escala narrativa, però en tots els altres sentits és una absoluta meravella. Un cop més, en Hayao ens brinda un tresor del món de l’animació i ens recorda que, per molt bons que siguin la resta d’estudis, Ghibli sempre serà el rei.
Veredicte
Agradarà: a tots aquells que els agradin les pel·lícules d’animació i encara més les pel·lícules de Ghibli, és a dir, al 99,9% de la població mundial.
No agradarà: al 0,1% restant.
Nota: 8
