L’any 2019 hem pogut veure grans pel·lícules de producció nacional. La trinchera Infinita, O que arde, Dolor y gloria, Madre, Intemperie formen part de la gran collita d’enguany.
Dolor i gloria ha rebut un reconeixement merescut als Goya. La trinchera infinita amb mes d’una desena de nominacions és una gran pel·lícula. Madre del multipremiat Rodrigo Sorogoyen ens regala la interpretació de la Marta Nieto d’una intensitat dramàtica i emotiva de gran alçada. O que arde ens demostra que la ficció pot ser més creïble que la realitat quan els seus personatges són més que de veritat.
Confesso que havia perdut la pista de Benito Zambrano, director de Intemperie, després del seu sonat debut amb Solas. Aquí des de la primera imatge, veiem uns peus que travessen el quadre corrent i aixecant pols, i hi he entrat de la mateixa manera, fugint amb el seu protagonista, Jaime Lopez, un nen-adolescent en rebel·lió que em recorda a una pel·lícula mítica: Les 400 coups, primer llargmetratge de François Truffaut, Palma d’Or a Cannes al 1959, punt de partida de la nouvelle vague amb el seu protagonista Antoine Doinel – Jean-Pierre Léaud un nen-adolescent en rebel·lió.
La rebel·lió, un tema universal, recurrent i mític que poques vegades no està a l’ordre del dia en el nostre món per desgràcia injust. Jaime Lopez, “el niño” a la pel·lícula, fuig però no al París dels anys 50 sinó a un desert andalús dels anys 40 on la gent viu en coves en la misèria mes absoluta. El paisatge desèrtic que reflecteix la duresa extrema de les condicions de vida en aquell temps, no tant llunyà, es barreja amb l’extrema violència del tracte dels franquistes cap als vençuts a la postguerra. El capatàs franquista, Luis Callejo el persegueix implacablament i el pastor, Luis Tosar, l’ajuda a sobreviure en aquest infern.
Jaime Lopez és sense cap dubte la gran revelació d’aquest film, una glopada d’aire fresc, la força i la convicció que imprimeix al seu personatge i el fet sorprenent, per un nen, de no donar-se mai per vençut. Per a mi la gran lliçó d’aquest conte més real que la vida mateixa. No donar-se mai per vençut, en definitiva la rebel·lia, en aquest moment en què el control tecnològic dels poders fàctics sobre l’individu sembla imparable.
Com deia François Truffaut: “El cinema és un art però no tots els cineastes són artistes…”. Benito Zambrano sí que ho és i la seva ultima pel·lícula ho demostra.
