El 1973, el malaurat Hal Ashby va realitzar The Last Detail, on Jack Nicholson és un dels dos mariners que ha de dur a la presó naval de Portsmouth un altre per haver robat part de la col·lecta que la dona d’un important oficial havia fet amb objectius caritatius. Els dos mariners s’apiaden del presoner i decideixen que visqui una gratificant experiència abans d’ingressar a la penitenciaria, car sospiten que els Marines encarregats de vigilar la instal·lació el tractaran a baqueta. Robert Altman va estar a punt de dirigir el film que, d’acord amb els temps, tenia un discurs contestatari: s’esdevenia la Guerra del Vietnam. L’autor de la novel·la homònima, Darryl Ponicsan, amb una petita trajectòria posterior al cinema com a guionista, ha col·laborat ara amb Richard Linklater en l’adaptació d’una altra novel·la seva publicada el 2005, intitulada com la pel·lícula que ens ocupa The Last Flag Flying.
La història es presenta en alguna mesura com una continuació de la novel·la anterior, publicada el 1970, tot i que els personatges no es diuen igual. Efectivament, aquell mariner que va acabar complint dos dels set anys de condemna inicial ara és un home fregant els cinquanta (Larry ‘Doc’ Shepherd (Steve Carrell)). Corre el 2003; apareix de sobte al bar d’un seu antic company a la companyia on servia durant la guerra del Vietnam: Sal Nealon (Bryan Cranston), i aviat l’embolica per trobar-se amb un altre company, Richard Mueller (Laurence Fishburne), que tot convertint-se en pastor d’ànimes ha netejat la seva consciència entorn al que va fer al Vietnam i a la vida llicenciosa que dugué en general. A més, tots tres van tenir involuntàriament quelcom a veure en la mort d’un quart soldat, uns fets de guerra que mai no s’acaben d’explicar. Duen tres dècades sense haver-se vist de nou; i aviat es percep que mai no van ser exactament amics, però en Larry, que en el darrer any ha perdut la seva esposa, els demana que l’acompanyin a recollir les despulles del seu fill, mort en la segona guerra de l’Iraq, perquè no vol que l’enterrin al Cementiri Nacional d’Arlington, on descansen els herois de l’exèrcit, sinó al cementiri local de Portsmouth, New Hampshire, on va complir la condemna de jove i va fundar la família.
El que segueix és una barreja de buddy movie i road movie combinades amb un tractament tragicòmic, majoritàriament provocat pel contrast entre els tres homes: el tímid i ensorrat Larry; el bocamoll groller Sal Nealon (un personatge que sembla fet per a Cranston), alcohòlic i sense nord, que ha fet de la seva vida un naufragi, però tot i això un bon home; i l’inicialment reticent a ajudar i aparentment timorat reverent Mueller. Però com marquen ambdós gèneres, els dos darrers homes ajudaran al primer en el seu tràngol mentre els diversos problemes que sorgeixen en el trajecte (ple de viatges en cotxe, camió i tren) acaben fent que es coneguin i que sentin un llaç ferm que els uneix.
Fins aquí els gèneres cinematogràfics, però som davant un film de Richard Linklater (Boyhood, A Scanner Darkly, Before Sunset i les dues seqüeles). Tot i que la cinta ofereix moments còmics efectius (aquest comandant que es resisteix com sigui, tot fregant la il·legalitat, a que el soldat sigui enterrat en un cementiri civil sense els honors adients, i que dona hilarants mostres de patir, sota l’aparença de correcció i rectitud, un desequilibri important), el director té temps de plantejar-nos uns quants dilemes i consideracions, mentre aborda altres aspectes que semblen obsessionar-lo permanentment: l’ineluctable pas del temps, la família, i com el passat condiciona de manera eixordadora el present.
Tot i que hom li ha retret un discurs ambigu pel que fa a les conclusions que sembla que la pel·lícula hauria d’explicitar i que no fa, la cinta ens deixa en el dilema del patriotisme. És lícit que les famílies perdin integrants en nom d’unes guerres que no semblen tenir res a veure amb la vida diària i més aviat amb afers i interessos molt llunyans i probablement foscos? Què és una bandera i a qui representa? Cal lliurar-se a un ideal que acaba essent abstracte i poc clar? Tenen dret a ofendre’s aquells que no veuen en tothom el que entenen pel “respecte degut als alts principis”? Són admissibles certes formes d’autoritarisme?
Paral·lelament, Linklater vessa humanitat; els seus tres personatges arriben plenament a l’espectador amb una dimensió per a cadascun d’ells absolutament treballada mercès a la feina de tres actors excel·lents lliurats en cos i ànima a la representació i a la coelaboració, a més, d’uns diàlegs que són part essencial per autèntics i encertats. La immensa solitud de Larry, el fet que recorri a uns companys que fa trenta anys que no veu perquè no li queda ningú en el món, l’escalf que al capdavall troba en aquests, una gent que s’havia oblidat mútuament… Potser és aquí, en el que de commovedor té això darrer, i en com Linklater aconsegueix de fer-ho sentir sense caure en cap moment, amb la seva barreja de drama i comèdia, en el melodrama barat, on rau la grandesa d’una cinta indie que potser no és perfecta però que convenç des de la senzillesa i la solidesa.
Produït principalment per Amazon, Linklater fa notar que és mercès a l’aparició d’aquestes plataformes audiovisuals per stream, com ara també Netflix, que ha pogut realitzar aquest film, un vell projecte que ja comptava amb més de deu anys. El realitzador admet que llavors encara hi havia ferides profundes vinculades a la Guerra d’Iraq que no permetien trobar productors que entenguessin el projecte viable; tanmateix, deu anys després, també es dona la paradoxa que l’aparició de les plataformes de cinema per stream, al derivar part de les seves activitats cap a la producció, han possibilitat que el cinema independent torni a tenir un renaixement força esperançador per bé que el consum del material ja no s’esdevé exclusivament a la sala fosca. Linklater està ultimant Where’d You Go Bernadette, amb Cate Blanchett, basada en una novel·la de trets còmics escrita per Maria Semple i publicada el 2012.
