Com cada any el festival de Sitges serveix per veure també el més destacat del panorama del cinema de gènere català de les 171 pel·lícules que es mostren enguany al certamen n’hi ha 8 que son catalanes (de direcció o coproducció catalana). Només una d’aquestes, però, és en català. Ens referim a Cordes, rodada, de fet, en català i castellà i dirigida pel debutant Jose Luís Montesinos. Repassem doncs aquestes propostes per no perdre’ls-hi la pista després de a preestrena a Sitges.
Cordes de José Luis Montesinos
Hi ha qui diu que els gossos són els nostre millor amics. Però no sempre… Un desgraciat accident deixa incomunicada l’Elena, una jove tetraplègica, en una masia al camp. Allà només hi ha l’Athos, un gos especialment ensinistrat per ajudar-la. Però qui hauria de ser el seu millor amic, ha contret una malaltia estranya i es converteix en el seu pitjor enemic. Aquest és l’argument de Cordes, el debut en gran pantalla del director Català Jose Luís Montesinos, que fa tres anys va guanyar el Gaudí i el Goya (entre mots altres premis) amb El corredor. Cordes és una producció de Bastian Films, Gaia Audiovisuals i Súbete al tren AIE, en coproducció amb Numintec, que compta amb la col·laboració de l’Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA), l’Institut Valencià de Cultura (IVAC) i la participació de TV3.
Paradise Hills d’Alice Waddington
Un dels films més singulars del Sitges 2019. The Prisoner (1967) era una sèrie britànica en temps de la paranoia de la Guerra Freda. The Village n’era l’escenari: un agradable poble costaner que era la presó per a aquella gent que sabia massa i que calia mantenir aïllada de la societat. Un poble d’encís en aparença, amb servei d’habitacions i comparses fent música constant al carrer. Cadascun dels habitants era un resident de luxe forçat. El surrealisme de la sèrie es va parodiar als The Simpson (recordeu “La Isla”?). El Festival de Sitges ens ha portat de Sundance una pel·lícula que recull el testimoni del captiveri luxós del serial de culte britànic, i també aquell altre de La Isla de Michael Bay i li dona el gir de la mirada feminista i de classe. Aquest cop, aquesta “Vil·la” és una luxosa residència per a noies “complicades” que han estat ingressades contra la seva voluntat per convertir-les en senyoretes. Un film amb una estètica diferent que no ha deixat indiferent.
Data d’estrena: 11 d’octubre
An American Satan d’Aram Garriga
No sacrifiquen bebès. Ni es beuen la sang de cabretes… L’Esglèsia de Satan existeix i no té res a veure amb les estereotipades creences populars que ens han fet creure a les pel·lícules. Aquest és un dels objectius del documental An American Satan: desmitificar moltes les de les creences que circulen sobre els adoradors del diable. De fet la religió a la qual es dedica el documental d’Aram Garriga va ser fundada el 1966 a Califòrnia per un exorganista i domador de lleons anomenat Anton Szandor LaVey. El film ens permet conèixer de primera mà, amb testimonis reals, el pluralisme religiós estatunidenc i satanistes reals que expliquen què els ha portat a escollir aquest camí i com viuen la seva fe. El 2013 Aram Garriga va explorar el cristianisme evangèlic al documental American Jesus i amb aquest nou film continua (per les antípodes) el descobriment de la religió sense caure en la paròdia i amb el màxim respecte.
Data d’estrena: desconeguda.
4×4 de Mariano Cohn
Aquesta co-producció de Mediapró és una claustrofòbica faula sobre el moment actual de la societat argentina. L’argument és simple però no per això poc interessant. Un lladre de baixos fons de Buenos Aires es queda atrapat dins el cotxe que intenta robar. Quan està força desesperat i perdent els nervis rep una trucada a través del telèfon del vehicle. És el propietari del vehicle que està decidit a fer-li la vida impossible controlant a distància un cotxe amb vidres tintats, insonoritzats i a prova de bales. Una angoixant pel·lícula que amaga força crítica social de l’Argentina actual i ho amaneix amb un humor negre de paraula fàcil molt propi del porteños.
Data d’estrena: desconeguda.
La Jauría de Carlos Martín Ferrera
El primer llargmetratge de la productora Idnomable Pictures s’ha passat al Festival Internacional de cinema fantàstic de Sitges dins la secció Òrbita. El tàndem que han creat el director C. Martín Ferrera (Zulo o El año de la plaga) i el guionista Fernando Polanco (autor del llibre Zombi d’Or: Ciudad de vacaciones) ha resultat en una pel·lícula de 77 minuts anomenada La Jauría. L’argument comença quan un home es desperta encadenat a l’interior d’un cotxe mentre es va asfixiant lentament amb monòxid de carboni. De seguida s’adona que, igual que ell, hi ha tres homes més dins al cotxe, també emmanillats i igual de desorientats. Sembla la imatge del perfecte suïcidi col·lectiu, però de seguida ens adonem que la voluntat de cap dels homes que hi ha dins el cotxe és la de morir. Ens trobem davant un film claustrofòbic, ja que gairebé en cap moment ens mourem de dins del cotxe en què ja ens despertem a l’inici del film gràcies a les sòlides interpretacions de Adam Quintero (El increïble finde menguante), Lluís Soler (El Ministerio del tiempo) , Carlus Fàbrega (Framed) i Ferran Vilajosana (Tengo ganes de ti) i Liah O’Prey (Mary Queen of Scots). No obstant això, el guió és tant consistent que al llarg del metratge no ens fa falta mirar el rellotge en cap moment. Quan sembla que l’acció decau tot es gira i torna a arrencar. De la mateixa manera que l’any 2007 el cinema català i espanyol ja ens va oferir L’habitació de fermat ara tornem a tenir un thriller “d’habitació tancada”. Asfixiant, claustrofòbica, angoixant i adrenalítica. Tot i tenir alguns aspectes a millorar, La jauría presenta un thriller d’allò més sòlid i rodó.
Data d’estrena: desconeguda. Encara no té distribució a Espanya.
Ventajas de viajar en tren d’Aritz Moreno
Un film molt basc amb co-producció Logical Pictures, Morena Films i Señor & Señora ens arribarà l’11 de novembre de la mà de Filmax. El repartiment d’aquest estrany conte a mig camí entre el surrealisme, l’absurd i té un repartiment de luxe amb Luis Tosar, Pilar Castro, Ernesto Alterio, Quim Gutiérrez, Belén Cuesta, Macarena García i Javier Botet entre d’altres. La recepta d’aquest singular film és l’humor (força negre) i moltes peces que composen un complex trencaclosques on res no és el que sembla. Actors de solvència contrastada i una estètica colorida molt singular que recorda a Wes Anderson completen un dels films de collita semi-catalana més originals i atrevits que han passat per les sales de Sitges.
Data d’estrena: 8 de novembre
El hoyo de Galder Gaztelu-Urrutia
Un altre film amb pedigrí basc i possiblement un dels plantejaments més originals que han passat per aquesta edició del Festival de Sitges. L’actor català Ivan Massagué es desperta al costat de Zorion Eguileor en el que sembla una presó. Estan al nivell 48 en un forat que té un número desconegut de nivells. Una plataforma amb menjar baixa de tant en tant per a tots ells. El que passa és que quan va pel nivell 1 està plena i quan arriba al 48 ja no queda massa teca… Imagina’t què passa si et toca al nivell 120… Però quants nivells hi ha? Hi ha una sortida? Una història de supervivència, empatia i economia col·laborativa que qüestiona el que ens fa humans i la capacitat que tenim per autodestruir-nos. Tot plegat salpebrat amb dosis de violència i paranoia necessàries per sobreviure en un lloc com El hoyo.
Data d’estrena: desconeguda.
The long walk de Mattie Do
Laos no és un país del qual ens arribi gaire cine… Però entre tot el gruix de cinema fantàstic aquesta co-producció entre Catalunya i el país asiàtic arriba Sitges amb una barreja de conte de fades i cinta de viatges en el temps. L’argument gira al voltant d’un vell ermità laosià descobreix que el fantasma de la víctima d’un accident de trànsit pot transportar-lo al passat, permetent-li tornar cinquanta anys enrere, fins al moment de la dolorosa mort de la seva mare. La directora de Dearest Sister, Mattie Do, torna amb aquest drama de terror, original i emocionalment intens.
Data d’estrena: desconeguda. Encara no té distribució a Espanya.
