Ara fa 200 anys que les llibreries de Londres van veure aparèixer una de les obres que més bona acollida va tenir. Tot a una revelació i tot un gran èxit de vendes. Un best-seller amb totes les de la llei. Frankenstein, o el modern Prometeu va ser publicat el 1818, dos anys després que s’acabés d’escriure. La portada no incloïa el nom de l’autor, tampoc l’interior. Era anònim. Ara bé, sí que anava acompanyat per un pròleg firmat per Percy B. Shelley, a qui, en un principi se li va atorgar també l’obra que acompanyava. No obstant això, no va trigar gaire a saber-se que qui havia estat l’autora real havia estat la seva parella, en aquell moment Mary W. Godwin, però més coneguda per Mary Shelley. Sí, quan va escriure l’obra encara no s’havia casat amb en Shelley, però això no li treu una vida de misèries i entrebancs. I és que amb només 18 anys, Mary Shelley ja havia viscut molt més que nosaltres, i no sé si havia plantat un arbre, però sí que ja havia tingut una filla que malauradament va morir i havia escrit un llibre que revolucionaria el món del terror gòtic i el món de la literatura en general.
Mary Shelley va viure en un moment on les dones tenien un paper encara escàs en la societat. Filla de pares revolucionaris i d’idees força modernes, Shelley va créixer amb unes fortes conviccions, i la vida que li va tocar viure no va fer res més que reafirmar el seu tarannà. Víctima de la societat, Shelley no es va cansar mai de lluitar per sobreviure. Sí, era una supervivent de misèries. Segurament això també va fer que la seva figura es veiés com una lluitadora reivindicada pels sectors més feministes. Ara, Haifaa Al-Mansour, una directora de cinema nascuda a Aràbia Saudita, ha adaptat la història de Shelley al cinema. Al-Mansour ja es va fer un nom dins el món del cinema quan la seva òpera prima Wadjda (La bicleta verda, 2012), nominada a diversos premis —alguns dels quals va guanyar—, però el més important és que va ser la primera pel·lícula del país que es va enviar als Oscars —tot i que no va poder passar el tall—. Ara bé, el film, tot i que dirigit per ella mateixa, va ser gravat íntegrament per homes, ja que ella i la resta de les dones de l’equip no es podien deixar veure en públic treballant en una pel·lícula en un país on fins fa poc el cinema estava restringit al sector masculí i amb una censura molt estricta.
Igual que Mary Shelley, Haifaa Al-Mansour va haver de lluitar contra una societat que no li permetia fer el que ella volia. Dues rebels que han unit forces des del passat i el present per crear el biopic Mary Shelley (2018). Elle Fanning (Mary Shelley), Douglas Booth (Percy B. Shelley), Bel Powley (Claire Clairmont) i Tom Sturridge (Lord Byron) encapçalen l’elenc d’aquest film. La història ens trasllada al Londres de principis del segle XIX on una Mary Shelley de 16 anys ja ha descobert el gust de la lectura a través de la figura paterna. La mare de la jove va morir en el moment del part i no la va arribar a conèixer mai en persona, però sí que ho va fer a través dels tractats feministes i liberals que havia deixat. El pare regentava una llibreria i també li va transmetre el gust de l’escriptura, tot i que menyspreava les històries de terror i fantasmes que tant semblava que li agradaven a la jove. Compartia casa amb la madrastra i dos germans més. Durant una estada a Escòcia va conèixer el poeta Percy B. Shelley de qui es va enamorar completament, igual que ell d’ella, i d’allà en va sortir una història d’amor. Un amor força complicat, ja que ell ja estava casat i tenia una filla. Malgrat l’oposició del pare i de la societat en general, el romanç va seguir endavant, tot i que prèviament va haver de fugir de casa per anar a viure amb en Shelley. Amb ella també s’escapa la seva germanastre, amb qui compartien un vincle i una edat molt propera. És en aquest moment, aquesta decisió, que la vida comença a donar-li senyals que les coses no van bé. Els diners comencen a escassejar, malgrat algunes alegries. En Shelley comença a rondar altres dones i ella es queda embarassada d’una nena que acaba morint a causa d’un refredat. Desemparada de mare, pare, filla i parella, Shelley comença a submergir-se en una voràgine de soledat i desesperació.
En una escapada a la vila de Lord Byron a prop de Ginebra, en una nit de tempesta, aquest proposa el joc de crear una història de fantasmes. La Claire era una de les amants de Lord Byron de qui queda embarassada, però ell la rebutja a ella i criatura. És així com la visita a casa del Lord acaba amb un altre desastre. De nou a Londres, el turment de l’autora no cessa i el dolor que sent acaba sent la inspiració necessària per crear la història de fantasmes del repte de Byron: Frankenstein, o el modern Prometeu.
Al-Mansour ha volgut plasmar aquesta història de desesperació, soledat i tragèdia que sempre va acompanya l’autora, ja que darrere la història de ficció hi ha una història real. L’estètica de la pel·lícula està ben trobada. Els paisatges d’Irlanda, Luxembrug i França ens ajuden a fer-nos una idea de com realment era l’època de Shelley i com es vivia. Els detalls de la llibreria del pare, de l’habitació de Saint Pancras o de la mansió de Lord Byron estan treballats fins a punts minuciosos. Tot i els problemes que van tenir amb els escenaris de rodatge —no va poder gravar a Anglaterra per problemes amb l’administració i ho van haver de fer a diferents llocs però sovint fent referència a un sol escenari— la feina ha estat elaborada d’una manera impecable.
Les actuacions permeten ficar-nos dins la vida de l’autora i del seu entorn, sentir el patiment, especialment el de les dones, que és amb qui se centra la història. Shelley i Clairmont són les que realment deixen entreveure els entrebancs que la societat posava a les persones, i qui diu persones diu dones. Booth també desenvolupa el paper de poeta desposseït i turmentat per una ideologia massa liberal, però alhora bohèmia i fins i tot Sturridge ens deixa veure la rauxa i bogeria que caracteritzava el Lord. Un còctel de caràcters diferents entrellaçats pel destí i elaborats i treballats per un planter de joves actors que comencen a fer-se un bon i merescut lloc en el món de la interpretació.
Si bé, el plantejamanet de la història de Shelley que ens proposa la directora saudita no acaba d’aprofundir ben bé en detalls que crec que són importants de l’autora, sí que ens deixa entreveure quin és el rerefons que acompanya el famós monstre de Frankentsein. Tal com explica la directora, va ser difícil sintetitzar en un film totes les desgràcies que va arribar a viure l’autora. Però al cap i a la fi, l’únic objectiu del monstre de la novel·la és buscar el reconeixement com a fill d’un pare, un lloc en una societat i una companya per no sentir-se sol. No us sona? L’obra de Shelley representa els problemes morals i els desafiaments científics del segle XIX.
Mary Shelley de Haifaa Al-Mansour ens arriba en el millor moment, el 200 aniversari de l’obra de l’autora i en un moment d’empoderament femení que comença a fer remoure fins i tot les entranyes del patriarcat arrelat a països com Aràbia Saudita on sembla que un bri de llum l’ha fet obrir una mica al món.
Veredicte
El millor: l’ambientació de les escenes, els escenaris que acompanyen l’argument.
El pitjor: un aprofundiment en la vida de l’autora que, a vegades, pot semblar una mica massa superficial.
Nota: 8
https://www.youtube.com/watch?v=adv6VOKe-xs
