Els cartells cinematogràfics són la carta de presentació dels films que posteriorment es podran veure en les sales de cinema. Mo Caró és il·lustrador i dissenyador gràfic que treballa en el disseny d’aquest tipus de pòsters des de fa anys. Amb ell parlem de l’elaboració, els requisits i les interioritats d’aquest món.
Qui marca les pautes del disseny d’un cartell cinematogràfic?
La productora és qui té la idea clara de la seva pel·lícula i ells són els que t’expressen les seves idees sobre com volen el seu cartell promocional. Moltes vegades fan un recorregut per cartells d’altres pel·lícules del mateix gènere i te’l donen com a exemple però no vol dir que el vulguin igual. Només són indicacions de l’estil que volen.
De mitjana quan es triga a dissenyar un cartell?
Tot depèn de la complexitat de l’encàrrec. Quan et demanen creativitat i art per tenir la millor idea original és quan es complica. Però si la pel·lícula en qüestió té un patró molt definit, aleshores l’execució és senzilla. Però s’ha de tenir en compte que es presenten diverses propostes del cartell final, així que es tracta d’un laboriós treball de disseny. La mitjana per tenir una bona proposta definida i finalitzada és d’un mes, amb el concepte clar i la tipografia pel títol. Però també es troben casos en els quals el temps és menor perquè la idea està molt clara per part de la productora i l’artista, o en altres casos perquè han deixat per últim el disseny del cartell i el dissenyador ha de córrer.
En un reportatge sobre cartells de cine vaig llegir un parell d’afirmacions que m’agradaria que comentessis: “Un cartell de cine ha de ser creatiu però no artístic”
No hi estic d’acord, una cosa no treu l’altra. Està clar que en la meva feina d’il·lustrador i dissenyador si no combino ambdós conceptes no obtinc un resultat positiu. Si entrem en una agència de publicitat, trobem el director creatiu i el director d’art, ells són els encarregats de donar-li forma al producte o campanya publicitària. Els dos conceptes han d’anar agafats de la mà, sense això, un cartell de cine perd caràcter.
“Si comunica una idea comercial, no és artística”
Es pot ser comunicador comercial i artístic al mateix temps. Comunicar alguna cosa es pot fer de mil maneres i si no que li preguntin a Banksy, un artista urbà conegut mundialment pel seu art en crítica social. Aquest és un clar exemple de comunicació artística comercial, perquè ens està venent la seva rebel·lia contra la societat. Els cartells de cine no deixen de ser un comunicat comercial que incita al futur espectador a veure la pel·lícula o a comprar el DVD per la seva preciosa caràtula. Però no per això deixen de ser artístics. Tot es pot combinar o això és el que jo intento fer.
Perquè s’arrisca tan poc a l’hora de dissenyar cartells?
Últimament els estudis estan molt relaxats, s’han definit unes regles a seguir dins al món del disseny de cartells de cine i tots segueixen aquesta pauta. L’agència o l’estudi contractat no pretén destacar en la seva feina, només vol complir, que sigui el més correcte possible i que tot el món l’entengui. És cert que existeixen uns codis gràfics que marquen els tipus de cartell per a cada pel·lícula, els colors blancs són per les més familiars o de sobretaula, grocs i taronges estan destinats a la comèdia, els tons freds, blaus o verds per thrillers, foscos, com el color indica, terror…
Però per què s’han de seguir aquestes pautes?
Les agències i estudis són com les impremtes, tenen totes les seves màquines i rotatives preparades amb uns estils i no es poden canviar, així es poden atendre més clients a la vegada. No ens enganyem, la indústria del cine aporta molts diners i els encarregats de realitzar una campanya de promoció ho saben i no volen canviar la seva manera de treballar.
Per què arriscar-se?
Exacte, però el consumidor no és burroi, cada vegada és més exigent i s’adona de l’engany, són ells els que ens mostren els rànquings de cartells repetitius amb cames obertes o amb el protagonista girant-nos l’esquena. És per això que sorgeix una nova tongada de cartells no oficials o alternatius, mostrant-nos excel·lents cartells creatius i artístics i, això només passa quan el consumidor necessita originalitat i poder gaudir de la pel·lícula en tot el seu context.
Quins elements no poden faltar en un bon cartell cinematogràfic?
Per a mi, principalment la composició. Si tens això present, li donaràs harmonia al cartell. Per això es troben a faltar aquells cartells dels 70 i 80, que tenien harmonia creativa i artística. Sempre recordarem cartells com els de James Bond, pintats per Frank McCarthy o McGinnis, sense oblidar-nos dels més propers com Indiana Jones, pintats per Drew Struzan. Aquí en el nostre país tenim, el geni Macari Gomez, més conegut com a Mac, que va pintar cartells com Dr. Zhivago, El Cid o Els deu manaments.
Què tenien d’especial tots aquests cartells?
Que despertaven en l’espectador les ganes de veure la pel·lícula. Perquè ells eren artistes i amb la seva feina impregnaven les seves ganes de superació i la passió per la seva feina. Quan un cartell respira tot això, el fet de transmetre un missatge està més que superat, serà comercial, creatiu i sobretot artístic. Així que el millor element per un cartell és que puguem veure l’ànima del seu creador.
Quin és per tu el millor cartell cinematogràfic fet fins a dia d’avui?
Uff, en tinc molts… és una decisió difícil però porto mesos amb un dins del cap, arran de diverses circumstàncies professionals i és L’imperi contraataca pintat per Noriyoshi Ohrai i, que també va realitzar una altra joia com Els Goonies.
