Fa just un any El Cinèfil publicava un article sobre la primera temporada de El Método Kominsky en què jo mateixa confessava que “no m’estranyaria que (aquesta sèrie) acabés entre els rànquings de les millors sèries del 2018”. I així va ser: el mes de gener d’aquest 2019, El Método Kominsky s’alçava amb el Globus d’Or a “Millor sèrie de comèdia”, i Michael Douglas s’emportava el guardó de “Millor actor de sèrie de comèdia”. Creieu que me la jugo molt si afirmo que la sèrie es podria emportar algun altre premi després d’haver-ne vist la segona temporada? Si la decisió estigués a les meves mans, us puc assegurar que en seguiria guanyant.
La segona temporada de El Método Kominsky arribava a Netflix el passat 25 d’octubre, amb 8 episodis de 30 minuts, igual que la primera entrega. I segueix sent el mateix (perquè no cal canviar res, si el que tens és bo): una dramèdia sobre la vellesa, les pèrdues, l’amor i l’amistat. La definició d’una etapa vital a la qual tots hauríem de voler arribar, encara que sigui la que ens fa més por.
Aquesta segona temporada seguim acompanyant a l’actor Sandy Kominsky (Michael Douglas) i el seu representant Norman Newlander (Alan Arkin), els quals viuen cada dia com una victòria contra la mort, això sí, sempre amb el bon humor per bandera. “Aquest és el quart funeral al que vaig aquest més”, li diu en Sandy a en Norman al primer capítol d’aquesta temporada. “A la nostra edat això es coneix com a vida social”, li respon l’altre. I treuen ferro a la situació presumint per estar aguantant més que els amics que es moren. És precisament en un d’aquests enterraments on en Norman es retroba amb un amor de la seva joventut, la Madelyn (Jane Seymour), amb qui recuperarà la il·lusió per viure després de la mort de la seva dona (l’amor de la seva vida) a la primera temporada. I mentrestant, en Sandy haurà de començar a acceptar que s’ha fet gran, i que la seva filla (Sarah Baker) ha trobat l’amor en un home (interpretat per Paul Reiser) que té la mateixa edat que ell (74 anys).
I us he de fer un petit spoiler: en un vull una tercera temporada. No només perquè estic enamorada de la història i dels protagonistes, sinó també perquè vull que Kathleen Turner no només hagi fet un “cameo”, sinó que es converteixi en un personatge més. Mireu la sèrie, i entendreu per què ho dic.
En una entrevista, Douglas i Arkin definien a la perfecció la sèrie, i la vida. “Una de les coses que més m’agrada (de la sèrie) és com es passa d’un moment hilarant a un altre de tràgic”, deia Douglas. “Com passa a la vida”, afegia Arkin. I és exactament així de veritat. Chuck Lorre segueix aconseguint que El Método Kominsky sigui una sèrie amb la que riguis i estiguis a punt de la llagrimeta amb només 2 minuts de diferència. El que no perdràs en cap moment, és el somriure còmplice, igual que passava a la primera temporada.
Si amb els vuit primers capítols ens acompanyava la tristesa (i la por. Ai, la mort!), amb aquests nous ens abraçarem a l’esperança: perquè durant la vellesa també ens podem il·lusionar, podem enamorar-nos, somiar, lluitar, i també podem viure.
Tant de bo puguem seguir gaudint de Michael Douglas, Alan Arkin, Chuck Lorre i El Método Kominsky.
Veredicte
Agradarà a: aquells que vulguin seguir gaudint d’una sèrie que ens ajuda a entendre una etapa vital que espanta.
No agradarà: als que hi segueixin buscant una comèdia semblant a les anteriors de Chuck Lorre.
Enganxòmetre: 8
Nota: 8,5
