Quatre anys després de la seva fluixa òpera prima, Gente que viene y bah, la cineasta Patricia Font firma una excel·lent pel·lícula; una de les millors propostes que ens ha ofert el nostre cinema aquesta temporada: El mestre que va prometre el mar. La pel·lícula ha obtingut un molt bon reconeixement tant de crítica com públic, aconseguint fins a 5 nominacions a la 83ª edició dels Premis Goya, que atorga l’Acadèmia Espanyola de Cinema.
Ens trobem davant d’un film que transcorre en dues línies temporals ben diferenciades però connectades per un vincle familiar. D’una banda, el 2010 una noia —correcta, com sempre, Laia Costa— es trasllada a un poblet de Burgos per intentar trobar les restes del seu besavi en l’exhumació d’una fossa comuna —aquí sí que tenim una bona aproximació a la memòria històrica a diferència d’altres pel·lícules que han tractat el tema com la fallida Madres paralelas de Pedro Almodóvar—, i per l’altra ens situem l’any 1936 i assistim a l’arribada del personatge del títol —brillant Enric Auquer—, un mestre català que arriba a un petit poblet i sorprèn a tothom, alumnes i pares, amb el seu innovador mètode.
Amb un notable treball d’ambientació i una preciosa banda sonora, el film resulta descompensat: no és que la línia actual no desperti interès, però la línia del passat té tanta força que acapara tota l’atenció i l’espectador se centra més en la persona d’Antoni Benaiges i la seva revolució al poble. S’ha de destacar l’emotivitat i sensibilitat amb què està rodada la proposta: no es recrea en els moments més durs i escabrosos i no busca la llàgrima fàcil, tot i això, fet encara més meritori, la provoca en l’espectador, el qual acaba molt remogut.
El mestre que va prometre el mar és una gran pel·lícula; necessària, didàctica i sensible. Una proposta que arriba a l’ànima de l’espectador, deixant-li els sentiments a flor de pell. Un dels pocs films imprescindibles d’aquest 2023.
