‘El mestre que va prometre el mar’: necessària, didàctica i sensible

- Advertisement -

Quatre anys després de la seva fluixa òpera primaGente que viene y bah, la cineasta Patricia Font firma una excel·lent pel·lícula; una de les millors propostes que ens ha ofert el nostre cinema aquesta temporada: El mestre que va prometre el mar. La pel·lícula ha obtingut un molt bon reconeixement tant de crítica com públic, aconseguint fins a 5 nominacions a la 83ª edició dels Premis Goya, que atorga l’Acadèmia Espanyola de Cinema.

Ens trobem davant d’un film que transcorre en dues línies temporals ben diferenciades però connectades per un vincle familiar. D’una banda, el 2010 una noia —correcta, com sempre, Laia Costa— es trasllada a un poblet de Burgos per intentar trobar les restes del seu besavi en l’exhumació d’una fossa comuna —aquí sí que tenim una bona aproximació a la memòria històrica a diferència d’altres pel·lícules que han tractat el tema com la fallida Madres paralelas de Pedro Almodóvar—, i per l’altra ens situem l’any 1936 i assistim a l’arribada del personatge del títol —brillant Enric Auquer—, un mestre català que arriba a un petit poblet i sorprèn a tothom, alumnes i pares, amb el seu innovador mètode.

- Advertisement -

El mestre que va prometre el mar
El mestre que va prometre el mar

- Advertisement -

Amb un notable treball d’ambientació i una preciosa banda sonora, el film resulta descompensat: no és que la línia actual no desperti interès, però la línia del passat té tanta força que acapara tota l’atenció i l’espectador se centra més en la persona d’Antoni Benaiges i la seva revolució al poble. S’ha de destacar l’emotivitat i sensibilitat amb què està rodada la proposta: no es recrea en els moments més durs i escabrosos i no busca la llàgrima fàcil, tot i això, fet encara més meritori, la provoca en l’espectador, el qual acaba molt remogut.

El mestre que va prometre el mar és una gran pel·lícula; necessària, didàctica i sensible. Una proposta que arriba a l’ànima de l’espectador, deixant-li els sentiments a flor de pell. Un dels pocs films imprescindibles d’aquest 2023.

Veredicte

El millor: el brillant Enric Auquer en la pell del personatge del títol.
El pitjor: la descompensació de les dues línies temporals.
Nota: 8

- Advertisement -
Xavi Soléhttps://butacareservada.cat/
Tècnic en realització d’audiovisuals i espectacles. Ha exercit de crític de cinema en diferents mitjans tant de premsa escrita com digital i ràdio. També ha estat professor de llenguatge cinematogràfic en diferents centres educatius. Actualment, combina el desenvolupament de la realització de diversos serveis de comunicació amb la direcció del web dedicat al món del cinema www.butacareservada.cat i la codirecció i copresentació del programa radiofònic, també sobre el món del setè art, ‘Cinema per a micros’ a LA NOVA Ràdio de Reus.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents