El llenguatge correcte (?) que ens volen imposar

La gent parla i escriu com li peta. No necessita que una institució li digui com ha de fer-ho. El llenguatge és una cosa viva i es modifica en funció de les migracions i la lògica evolució social. No necessitem autoritzacions que ens obliguin a expressar-nos d’una forma única. El cinema d’aquí sembla que sí.

Lletraferits_1

He vist una pel·lícula que no diré el títol perquè no vull que aquest article la perjudiqui i que em va agradar molt, però li vaig trobar un defecte: el llenguatge era massa acadèmic, massa bonic, massa correcte, com si els personatges haguessin sortit del mateix Pompeu. La gent no parla així i encara menys la gent d’un barri marginal de Barcelona.

Jo he nascut a la Barceloneta i la gent parlava (suposo que ara fa el mateix) amb un argot format per paraules i frases infumables procedents de les diferents cultures que convivien en el barri, molt lluny de les oficialment correctes. Si ara féssim una pel·lícula o escrivíssim una novel·la d’aquell lloc i aquella època hauríem de respectar la forma de parlar, encara que no fos l’oficialment correcta. És així i és indiscutible. La gent parla com li peta i la forma de parlar no sempre és la mateixa, es modifica amb el temps. 

En el cinema català s’ha pecat d’aquesta perfecció imposada, no sempre però gairebé sempre, perdent-se a més els regionalismes, predominant el català barceloní. Ja he dit que el llenguatge ha de ser viu i, malament rai, si no és així. Acabaríem parlant i escrivint tots igual. Això seria (o és) el començament del pensament únic que li va de nassos al poder.

Per això no crec amb les imposicions de la RAE ni d’altres censors de la llengua, més o menys amagats, ni amb els puristes que ens vulguin imposar el llenguatge únic. La unificació del llenguatge representa atemptar contra la llibertat. El que importa és que ens entenguem, els hi agradi o no als censors que, no ho oblidem en la majoria dels casos tenen la paella pel mànec i poden actuar impunement.

Lletraferits_2

Els britànics ho fan millor, no tenen cap Acadèmia de la Llengua que limpie, fije y dé esplendor. Igual que amb la seva constitució i les seves lleis es guien pel costum. 

Com deia, a la pel·lícula que em va agradar li vaig trobar que els personatges no haguessin parlat d’aquella manera i vaig comentar-ho amb el seu director:

– Sí, tens raó, jo tenia uns diàlegs que vaig escriure després de treballar-los molt, volia que reflectissin la forma de parlar de la gent d’aquella època i aquells indrets, però em van obligar a canviar-los i que fossin correctes. Si no, no em donaven la subvenció.

– Encara que la gent no parlés d’aquella manera?

– Això rai. El que importava era que parlessin correctament, correctament segons ells, segons els funcionaris.

– Veig que ho vas fer.

– Quin remei. O els canviava o no feia la pel·lícula.

Amb aquesta política i aquest xantatge, hem vist com gent de barris marginats parlaven en el cine com a universitaris. I això afecta tant el cinema espanyol com al català. Jo pensava que era una pràctica fora d’època, i que amb la democràcia tot canviaria, però he vist que m’equivocava. On anirem a parar?

Soc conscient que el llenguatge correcte s’ha de preservar, però, penso que existeixen altres formes que adulterant la forma com en un moment donat i en una obra artística parlava la gent. O no?

Àngel Comas
Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents