El llegat de Miyazaki

A finals d’octubre del 2023 arribava a les sales de cinema internacionals l’esperada i potser última pel·lícula dirigida per Hayao Miyazaki, El niño y la garza (Kimitachi wa dô ikiru ka, 2023), la pel·lícula més cara de tota la història cinematogràfica del Japó, i no només d’animació, també entre les pel·lícules d’imatge real. En paral·lel, l’estrena coincidia amb la publicació del llibre il·lustrat El viatge de Shuna (Shuna no Tabi, 1983), un treball de Miyazaki que era inèdit al nostre país. El segell Salamandra Graphics ho edita en castellà i català, quaranta anys després de la seva publicació original al Japó.

Coincidint amb la notícia de l’estrena i l’efemèride de la singular publicació, entrevistem dos experts a l’obra d’Hayao Miyazaki, els divulgadors Álvaro López Martín i Marta García Villar, que, al seu torn, tornen a les llibreries amb la novena edició del seu assaig Mi vecino Miyazaki. Studio Ghibli, la animación japonesa que lo cambió todo. Edición definitiva (2023), publicat per Diábolo Ediciones, actualitzant els continguts per incloure la informació del darrer llargmetratge de l’estudi de producció. El llibre forma un díptic amb l’assaig Antes de mi vecino Miyazaki. El origen del Studio Ghibli (2016), dels mateixos autors, en aquest cas analitzant els treballs previs dels tres fundadors de l’estudi Ghibli el 1985, recollint els inicis fascinants dels directors Hayao Miyazaki i Isao Takahata i del productor Toshio Suzuki.

Què us ha semblat la pel·lícula El chico y la garza (títol internacional), probablement l’última concebuda i dirigida per Hayao Miyazaki?

Marta García Villar (MGV): Jo vaig sortir extasiada del cine. La vaig gaudir pensant que era un tancament adequat a la seva carrera (encara que no es pugui assegurar que sigui el seu darrer treball). Sempre vaig pensar que la seva anterior pel·lícula no estava concebuda en aquest sentit. Em refereixo a El vent s’aixeca (Kaze tachinu, 2013). El chico y la garza em sembla un compendi que recull el més substancial de la seva carrera, un veritable homenatge a la seva obra. Comença sent un descens als inferns i es converteix en una reflexió sobre fins a quin punt l’art és mortal, perible i imperible alhora… per mi és sens dubte l’obra més personal de Miyazaki. Molt personal explícitament, que no amaga pors ni inquietuds. És un homenatge a tota la producció, vaig sortir del cinema pensant que era un tancament digne, amb una reflexió metafísica sobre la naturalesa de l’art, amb nombroses referències.

Álvaro López Martín (ALM): Efectivament, hi ha dues referències fonamentals. Cal indicar que el títol original en japonès de la pel·lícula és en realitat Com vius?, en un clar homenatge a la novel·la clàssica homònima del 1937 de l’escriptor Genzaburo Yoshino, de la qual s’inspira per a la concepció del guió i dels seus personatges principals. A més, El chico y la garza és una adaptació lliure de la novel·la El libro de las cosas perdidas (The Book Of Lost Things, 2006) de John Connely, traslladant la història original a Londres a Tòquio, mantenint la trama també a la Segona Guerra Mundial. La història final és una barreja d’aquests dos llibres i l’aportació singular de Miyazaki quan el protagonista arriba al món fantàstic. Es podria considerar enganyós el fet que tingui la pel·lícula el mateix títol que la novel·la quan no és una adaptació realment.

MGV: Fa la sensació que Miyazaki volia mostrar expressament la importància d’aquest llibre per a ell (en una seqüència, el nen protagonista està llegint justament aquest llibre). Potser el canvi important al guió el provoqués el seu particular duel arran de la mort del seu company i amic Takahata el 2018. A això cal sumar una reflexió sobre què serà de la meva obra quan jo no hi sigui i l’ànim als seus descendents que el món és vostre i podeu crear el que vulgueu.

El vostre llibre Mi vecino Miyazaki ha tingut en l’última dècada una gran acollida pels aficionats, fins al punt que esteu publicant la novena edició amb els continguts actualitzats, inclosa la darrera pel·lícula. Com valoreu el llegat de Miyazaki?

MGV: Precisament, al nostre llibre el lector trobarà un recorregut per totes les pel·lícules d’Studio Ghibli, amb una anàlisi sistemàtica de cadascuna, incloent-hi dades i anècdotes de producció.

ALM: Jo vull afegir que, a més del coneixement que puguem aportar al text, també mostra el nostre sentiment particular cap a l’obra de l’estudi. Tots dos sentim una mena de simbiosi cap a les pel·lícules, que crec fa que sigui diferent el text, són pel·lícules que ens han acompanyat en els últims lustres i inclou part del llegat de Miyazaki, especialment. La nostra generació va créixer amb les pel·lícules i ens ha acompanyat en diferents etapes de la nostra vida.

MGV: És veritat, en molts moments em vaig sentir identificada amb personatges, com, per exemple, amb les protagonistes d’El meu veí Totoro o El viatge de Chihiro, que creixien en paral·lel a mi.

Gairebé simultàniament a l’estrena de l’última pel·lícula, s’ha publicat el llibre il·lustrat El viaje de Shuna, que no és exactament un manga. És l’únic d’aquestes característiques de Miyazaki i reconeix que va començar com un exercici visual per explicar clarament una pel·lícula d’animació que li hauria agradat dirigir, que es basava en una llegenda tibetana. Com que no va convèncer cap productor, va decidir completar les aquarel·les (unes il·lustracions esplèndides) i publicar-lo finalment en forma de llibre il·lustrat. El llibre ha trigat quaranta anys a publicar-se a Espanya, i s’hi pot percebre el germen de personatges, disseny i temàtiques que floririen en les seves pel·lícules posteriors, ja en el seu propi estudi.

ALM: És veritat, El viatge de Shuna no s’ha arribat a convertir en pel·lícula, però hi ha alguna cosa d’aquest viatge en moltes de les seves obres, com, per exemple, a La princesa Mononoke o a Nausicaä de la Vall del Vent. De fet, el manga de Nausicaä el va realitzar en paral·lel a El viatge de Shuna. Al nostre llibre es pot apreciar com Miyazaki ha anat encadenant les seves pel·lícules entre elles, evolucionant i construint els seus propis mons. A El chico y la garza s’aprecia un Miyazaki vell, tota la seva obra es pot associar al seu moment vital d’aquell instant de la seva vida en qüestió, i la seva necessitat d’explicar una idea que potser ha plantat en una pel·lícula anterior.

MGV: La relació de l’obra amb la vida de l’autor és clau en l’anàlisi del seu llegat. A El viatge de Shuna, del 1983 s’entreveu aquesta preocupació per una societat que passa gana, s’aprecia aquest fervor del protagonista de lluitar per canviar el sistema i ajudar el seu poble, com si fos una crítica socioeconòmica. Arriba a denunciar l’esclavatge i l’abús d’un règim autoritari. En canvi, a El chico y la garza la reflexió és més existencialista, sobre la vida i la mort i sobre el llegat que quedarà quan se’n vagi, i acceptar que seran altres els que gestionin aquest llegat.

Precisament, s’estan generant moltes notícies al voltant d’Studio Ghibli, com ara la compra recent de la companyia per part d’una cadena de televisió japonesa, i les declaracions del director i fill de Miyazaki reconeixent que el seu pare no vol que continuï formalment dirigint l’estudi. Què opineu de totes aquestes notícies sobre el futur d’Studio Ghibli?

ALM: De fet, tant Miyazaki com Suzuki continuen dirigint i treballant a l’estudi, i no fa la sensació que deleguin en ningú aquesta responsabilitat de moment.

MGV: Cal tenir en compte que, en l’àmbit empresarial, hi ha una diversificació important del model de negoci, amb el museu i, sobretot, amb l’obertura del parc temàtic (s’està obrint per mòduls), que ha suposat un esforç financer important, però amb una gran projecció en els pròxims anys. El projecte és de gran envergadura, i quedarà com un homenatge que és, alhora, una experiència immersiva. Però no és un parc d’atraccions a l’ús. Hi ha exposicions temàtiques, decorats recreats, projeccions…

ALM: I, seguint la filosofia Ghibli, el parc és sostenible, situat al bell mig de la natura, amb una concepció de parc molt diferent de com ho imaginem, més pensat per passejar en un context immersiu d’algunes de les pel·lícules més populars. És una decisió coherent, no hauria tingut sentit incorporar atraccions mecàniques, per exemple. És una aposta empresarial que permet al visitant percebre la mateixa essència de l’estudi. Imagino que mentre visqui Miyazaki serà el dic de contenció per a decisions que xoquessin amb el seu llegat. Un llegat que, aparentment, sembla acabat. Si bé la seva penúltima pel·lícula, El vent s’aixeca, sembla més un comiat artístic, amb referències a la seva professió i els seus gustos, El chico y la garza és més un comiat personal, fins i tot s’entreveu la seva reflexió sobre la seva mort.

MGV: Els aficionats assumim que els nous compradors, Nippon Television, amb qui ja havia treballat Miyazaki abans de crear el seu propi estudi, mantindran l’essència de la seva obra. A mi m’inspira confiança en aquest sentit, i més tenint en compte que el mateix Hayao Miyazaki ha participat en la decisió, com si planifiqués en vida la gestió del seu llegat.