Aquesta sèrie de metges i malalts hospitalaris la vaig descobrir fa cosa d’un mes en versió original subtitulada, encara que també es pot veure, amb endarreriment, a través d’Orange i ara mateix a Tele 5. Des de la seva primera aparició important a la pantalla (Finding Neverland) però sobretot després d’haver-lo gaudit a l’adaptació de Tim Burton del clàssic de Roahl Dahl Charlie and the Chocolate Factory, Freddie Highmore va esdevenir el meu actor/nen prodigi a seguir. Els següents èxits al cinema (Arthur i els minimoys) i, sobretot, com al Norman Bates televisiu i adolescent van corroborar, encara més, les meves expectatives davant del, molt probablement, millor actor del tercer decenni del segle XXI.
El personatge principal d’aquest nou lliurament de metges excèntrics i malalties incurables i estranyíssimes no és pas nou. Evidentment, tenim encara massa fresc els fenomen de començament de segle House, el qual alhora estava inspirat en Sherlock Holmes i, sobretot, en la persona que va esdevenir la llavor perquè A.C. Doyle creés el seu mític detectiu victorià. I és justament aquest el lligam d’una sèrie amb un altra: David Shore, showrunner de The Good Doctor, és el pare de House. En aquest cas, emperò, la idea no és original, sinó que és la versió d’una sèrie d’èxit a Corea del Sud, cosa per la qual se suposa que ha intervingut en la producció executiva el sempre eficient Daniel Dae Kim (Lost, remake de Hawai 5.0).
De fet Shaun Murphy, el protagonista d’aquesta sèrie, és un encreuament triple entre el Dr. Reid de Criminal Minds (pateixen fins i tot la mateixa síndrome), el Dr. House de jove i Sheldon Cooper de The Big Bang Theory. Dit això, som davant d’un personatge tendre, entranyable i alhora tan complex com senzill. Per una banda tenim la relació imprescindible de net-avi amb el sempre competent Richard Schiff i per una altra els continus flashbacks de la seva infantesa, sobretot en allò referent a la mort i consegüent dol per son germà petit, que de fet era el gran i el fort a la parella.
Els casos mèdics en què intervé el nostre resident de Cirurgia són rarots, com ja hem esmentat abans. Alguns tenen solució i altres no; de fet, els arguments i desenllaços de tot plegat és el menys destacable de la sèrie. Aquesta producció televisiva funciona perquè, de sempre, d’abans de la televisió i d’abans del cinema àdhuc, els personatges caòtics a nivell sentimental però plusquamperfets a nivell cerebral han encaterinat primer el lector i ara l’espectador. I s’hi afegim, a la professió i la malaltia, l’edat i la situació social del protagonista, doncs tenim un poltre guanyador. Però compte perquè no som davant d’un nen indefens davant del món, perquè fins i tot festeja amb la veïna, cosa que ens fa recordar i sospitar que tot esdevindrà diferent, de soca-rel, quan el sexe sigui tangible, tal i com va succeir a Dexter, una altre personatge dels diferents que encaixa en aquesta mateixa colla de superdotats però desafectius herois de la pantalla ja no tan petita.
La resta de secundaris de la sèrie, tots metges d’un tipus o un altre, són actors i actrius de cert renom, la majoria habituals al plasma domèstic, com ara Hill Harper, el qual ja va lluir bata blanca durant 9 anys a CSI NYC. De fet, sense el Dr. Murphy, seríem davant d’una obra d’hospital coral com totes les que es fan i desfan: Doctores de Philadelphia, Turno de noche o la millor de totes amb diferència: Monday Mornings.
Pel que fa a les característiques tècniques de The Good Doctor, no en destaca cap de sobremanera, però en canvi els lligams tan narratius com d’edició entre els records i la realitat que malviu el very good d’en Shaun són dignes de menció. Com a curiositats, comparteixo que el personatge del nen de Jurassic Park interpretat per Joseph Mazzello (un actor força similar a Highmore de nen i a la mateixa edat) es deia Murphy de cognom i que el metge policíac que encarnava Harper a CSI es deia Sheldon de nom.
Veredicte
Agradarà a: fanàtics dels herois repudiats de la societat convencional i per a aquells que no tenen una bona consideració de la seva família més directa.
No agradarà a: espectadors que sentim indiferència o fàstic pels protagonistes amb algun defecte psíquic.
Enganxòmetre: 7
Nota: 7
