Després d’una estrena plena elogis l’any 2021, Promissing Young Woman no només va estar nominada a 5 Oscars (incloent el de Millor Pel·lícula), Emerald Fennell va endur-se l’estatueta al Millor Guió. Ara aquest èxit del cinema feminista està disponible a Amazon Prime Video per poder-lo gaudir i reflexionar des del sofà.
Més enllà del #MeToo
Les salvatges i necessàries conseqüències del moviment #MeToo han sacsejat els pilars de la societat occidental. De la nit al dia cauen violadors, assetjadors i abusadors, fills sans i orgullosos del patriarcat, soldats i peons d’una cultura que tolera i fomenta la violència i el supremacisme masculí vers les dones. De sobte, comportaments i conductes vergonyosament permeses i acceptades fins ara fan saltar alarmes que haurien d’estar activades des de fa molt, i assenyalen individus que fa temps que haurien d’estar tancats a la més fosca de les coves o posant en qüestió el nociu i tòxic sistema patriarcal. El feminisme vola de nou, s’alça orgullós, proposa dignitat, un món molt millor per a les dones del present, un futur millor per a les nostres filles i un record vívid i emotiu per a tantes i tantes dones del passat, per a aquelles que van lluitar, per a aquelles que van patir violacions, maltractaments, abusos. Per a les que els pateixen ara, en aquest precís instant i en el següent. I proposa igualtat, però també reclama una dolça i merescuda venjança.
Crec fervorosament en la venjança. Em fascina la seva dualitat. La seva capacitat de treure el pitjor de l’ànima humana per calmar la ira i el dolor. La seva llavor destructiva. T’obliga a recórrer indrets inhòspits que dormen en cada un de tots nosaltres, la part salvatge de la nostra naturalesa que mai voldríem que sortís a la llum, però que secretament desitgem que aparegui en algun moment. I tanmateix el mal que pot arribar a fer és terrible. Per això gaudir d’una bona venjança en una pel·lícula és una manera segura d’experimentar un dels processos humans més hipnòtics i devastadors que existeixen. La venjança en una pantalla de cinema o televisió és el que Ulisses feia amb el cant de les sirenes: embriagar-se de la seductora i perillosa veu dels monstres més bells de les profunditats mitològiques lligat al pal més fort i robust d’un vaixell amb la seguretat que no cauria en la temptació de llençar-se a l’aigua i ser devorat per dones amb cua de peix.
Però el cinema va fer alguna cosa més amb la venjança. Quan les veus de les dones que reclamaven justícia per tots els abusos i violència masclista eren estratègicament silenciades, el Setè Art va crear un nou subgènere que donava ales i validesa a la venjança contra els abusos i les injustícies. La justícia poètica. L’ull per ull. Allò que si la fas la pagues encara que només sigui ficció en una pantalla. El Rape & Revenge.
La premissa del Rape & Revenge és sempre la mateixa però amb molts estils diferents. No seria una cosa tan estranya si fos uns dels gèneres mainstream, però en un subgènere d’aparença petita crida molt l’atenció. I té resultats espectaculars. El patró bàsic sol presentar una dona violada o assassinada que acaba obtenint venjança contra els seus agressors, sigui mitjançant ella mateixa, familiars o amics. “Inaugurat” l’any 1960 amb una de les obres mestres d’Ingmar Bergman i amb els temes recurrents del geni d’Uppsala rodejant la violenta (i justificada) reacció d’uns pares contra els violadors i assassins de la seva filla a la Suècia medieval, El manantial de la doncella és una obra de simbolismes plens de dolor en què es barregen fe, religió, vida i mort o les misèries humanes embolcallades en una preciosa fotografia en blanc i negre amb una visió final molt més esperançadora del que la seva trama explica. És un dels films claus dins de la filmografia de Bergman (fou la primera pel·lícula del director suec que va guanyar l’Oscar) i és la peça en què s’emmiralla tot el subgènere. L’any 1972 un jove i agosarat Wes Craven dirigia la seva òpera prima, The last house on the left. Remake d’El manantial de la doncella mal escrit, filmat, interpretat i muntat, però que quedaria a la memòria col·lectiva a causa de la violència i cruesa que utilitzava dins del moviment contracultural dels Easy Riders, Raging Bulls i l’època preslasher. El film deixa força a desitjar, però és el veritable filtre per on passarien moltes pel·lícules de la mateixa temàtica, emmirallant-se en el film original però mimetitzant-se en la idea de Craven, visualment molt més violenta i despietada que l’obra de Bergman. Molts films han explorat el Rape & Revenge des de diferents angles: des de la nova escola coreana encapçalada per Park Chan-Wook o la hiperviolenta i desesperant obra mestra de Kim Jee-Woon, I saw the devil (de la qual podeu llegir article d’un servidor en aquesta mateixa revista), passant per la sempre gratificant violència tarantiana a Kill Bill o la particular història que Juan José Campanella ens proposava barrejant futbol, dictadura i una història d’amor preciosa a El secreto de sus ojos fins a la bogeria visual, descarnada i polèmica amb la qual Gaspar Noé disseccionava temps i espai a Irreversible. En els últims anys s’ha convertit en una temàtica molt popular, sobretot gràcies a pel·lícules com Revenge o la brutal Assassination Nation, festivals de gore, sang i cinema i propostes excel·lents, però també al cop de puny damunt de la taula del feminisme i el #MeToo. Les noves visions del Rape & Revenge (i a tot el cinema, de fet) ja no són estrictament masculines i això és una bona notícia sempre.
La nova proposta del gènere ens arriba disparada dins de la temporada de premis i nominacions i amb una visió que en determinats moments recorda l’esperit Bergman i acaba resultant tant fresca com colpidora. Dirigida per l’actriu i ara també directora Emerald Fennell (la Camilla Parker Bowles a The Crown) Promising Young Woman és la primera gran pel·lícula Rape & Revenge del post #MeToo que analitza la seva pròpia premissa dins de tots els tentacles del patriarcat. La seva trama gira al voltant d’una dona (interpretada per Carey Mulligan i de qui parlaré una mica més avall) que busca venjança d’una manera molt particular per un fet traumàtic que una amiga seva va patir a la universitat. La forma i contingut de la seva aparença amaguen moltes qüestions esgarrifoses, sobretot perquè quan la veus t’adones de fins a quin punt, en algun moment de la nostra vida, tots hem acceptat comportaments fastigosos com a fets absolutament normals i com el patriarcat ha teixit una trampa en què les dones cauen víctimes d’una espècie de terrorisme implacable i silenciós. La pel·lícula arriba al moll de l’os del patriarcat, li mira la cara i el desafia, utilitza tots els peons, fins i tot el de la visió masclista que encara tenen algunes dones sense saber-ho (atenció a la seqüència al despatx de la universitat) o com es poden canviar les perspectives si li donem la volta a una història i ens l’expliquen completament i visceralment diferent.
En aquest sentit Promising Young Woman és una anàlisi de la violació com a forma de destrucció massiva, un trauma que les societats i les persones carreguen a les seves espatlles sense sospitar-ho, pensant que només afecten les dones que l’han patit. La violació és una de les maneres més infectes de coartar la llibertat d’una persona, una de les vergonyes més grans que pesen sobre l’ésser humà i una taca que ens pesa a tots com a societat, no només als violadors o soldats orgullosos del patriarcat. Per això el coratge de les dones que conviuen amb fantasmes així és tan immens i tan inspirador i per això hauríem d’escoltar-les més, callant i aprenent. Callant i aprenent. La pel·lícula és incòmoda perquè deambula en fiblades de dolor que mostren com el patriarcat enverina els nostres valors i comportaments i com fets vergonyosos destrossen vides i persones mentre d’altres queden impunes. La violació com a mal estructural de la nostra societat, un càncer que afecta dones, familiars, amics i, al final, els mateixos fills de puter que es creuen impunes. Una dissecció bestial del pecat, el dolor i també de la venjança que ve després, de com destrueix, no cura les ferides i ens deixa pitjor de com estàvem.
Si bé és cert que la pel·lícula té alguns punts dèbils al guió, l’aposta és tan valenta i tan ben estructurada i executada que al final queden difuminats sense cap problema. En la seva segona pel·lícula (també és coneguda per escriure alguns episodis de Killing Eve) Emerald Fennell demostra que és una directora amb molt de futur i que, de nou, la visió femenina i el desembarcament de més dones darrere de les càmeres i en rols de poder és la nova revolució que tant necessitava el Setè Art (ara només falta que ens les escoltem de veritat i deixem que el feminisme emergeixi a tot arreu i salvi aquest coi de planeta). Promising Young Woman també representa el millor paper de la carrera de Carey Mulligan, una superactriu massa vegades infravalorada. Ha protagonitzat (i de quina manera) coses com Drive, Shame o An Education i aquí parteix l’ànima cada cop que apareix en pantalla interpretant una dona trencada pel dolor que només troba motivació en la cerca dels culpables del patiment de la seva amiga. Pràcticament incapaç de relacionar-se amb ningú i plena de traumes i fantasmes la seva protagonista, és la demostració del dolor que s’escampa sense control, però també de la resiliència psicològica i de la sororitat com a arma i lligam preciós i etern entre dones. Carey Mulligan borda aquest equilibri i el porta fins a un nivell espectacular. Jo sé, i si heu vist la pel·lícula segur que vosaltres també, que hauria de guanyar l’Oscar. Carey, ets el futur i l’esperança de les nostres filles i el teu personatge marcarà un abans i un després. T’estimem, Carey.
Promising Young Woman ha vingut per remoure i despertar consciències. Per mostrar-nos els nostres pecats, posar un granet de sorra en la demolició del patriarcat i fer que ens qüestionem les nostres veritats. El gènere ha canviat, ja no el fan homes protegint les seves filles, germanes o mares, ara són les mateixes dones que ens diuen que la venjança mai hauria de ser necessària perquè abans mai hi hauria d’haver una violació que la despertés. El futur és femení i feminista i hauríem d’estar tots saltant d’alegria. Perquè és l’únic camí. I és meravellós.
