Resulta com a mínim xocant descobrir que un dels fotògrafs més importants i decisius de la segona meitat del segle XX detesti l’eina que ha expressat el seu art. Però aquesta és la grandesa de genis com Terry O’Neill, probablement un dels homes que millor va captar la cara menys coneguda de les estrelles del cinema, la música o l’esport i personalitats del món de la política durant més de 50 anys, una d’aquelles persones amb les qui compartiries un sopar que s’allarga fins a altes hores de la matinada mentre escoltes les meravelloses i sucoses anècdotes que ha anat recopilant durant tota la seva vida o tots els detalls d’un art que, lamentablement, ja ha desaparegut. “Avui en dia ja no em motiva fotografiar ningú, ni tan sols George Clooney. Està massa vell”. Així de clar i directe és Terry O’Neill i raons no n’hi falten. Ni tampoc se les vol guardar.
Aquests 1 de març la Filmoteca de Catalunya va inaugurar una exposició de 66 de les més cèlebres fotografies que aquest fotògraf britànic va realitzar a la flor i la nata del Hollywood dels anys 60 o 70, les estrelles de la música o retrats a personatges de la política com Nelson Mandela o la Reina Isabel II d’Anglaterra. La mostra, produïda per la Fundación Telefónica, s’allargarà fins al 13 de maig i ja ha passat per diversos indrets de l’Estat espanyol i Catalunya com ara Madrid, San Sebastian o Girona però només en dues ocasions O’Neill hi ha estat present: a Madrid i aquesta vegada a Barcelona. No cal dir que és de visita obligada (a més, és gratuïta, o sigui que no teniu excuses), però la visita de Terry O’Neill la feia encara més especial. A banda de la roda de premsa de rigor i on va ser clar, contundent i no va refusar cap pregunta, el fotògraf també va obsequiar el públic amb una xerrada on de nou va quedar patent la seva amabilitat, saviesa i carisma.
Segons Terry O’Neill hi ha tres regles bàsiques per ser un gran fotògraf: ser el més invisible possible, tenir molta paciència i saber combinar una gran discreció amb grans dots de relacions públiques però de la seva figura de seguida n’emanen dues altres grans qualitats: una sinceritat i modèstia extremadament elegants. I és que aquest britànic nascut a l’East End de Londres el 1938 és sincer sobre la seva obra quan admet que ni encara avui sap com va aprendre el seu art: “intuïció fotogràfica, suposo”, mentre riu per sota el nas. Però la seva sinceritat i el que ha vist durant tota la seva carrera també li permeten tenir una mirada crítica sobre com ha derivat el negoci de l’espectacle: “és una pena veure com ha derivat la fotografia dins del món del cinema o la música i el poc accés que donen les estrelles avui en dia” i continua “a qui li interessa saber el que esmorzen les estrelles? S’ha perdut aquell component de misteri que hi havia abans”.
I és que les fotografies de Terry O’Neill testimonien un passat màgic que mai més tornarà, el de les dècades dels 60 i 70: els swinging sixties, el canvi als estudis de Hollywood i l’ascens dels Easy riders, Raging bulls o sobretot el mític Sex, drugs and Rock ‘n’ Roll. “Va ser la millor època de la indústria de l’espectacle, s’era creatiu i el més important, se’t permetia ser creatiu. Ara ja no, ni tan sols es fan pel·lícules com les d’abans”. O’Neill té raons de pes per afirmar una cosa així amb tanta rotunditat, no només perquè en va ser testimoni de primera mà sinó pel seu mètode de treball: se’l contractava per passar unes dues setmanes amb les celebritats i se li deixava llibertat total per fotografiar, aconseguint instantànies de la vida diària de les estrelles impossibles de qualsevol altra manera. El fotògraf s’introduïa així dins del cercle més proper del seu objectiu però sempre mantenint una distància i sense arribar a l’amistat. Frank Sinatra, a qui va fotografiar durant trenta anys, el va definir com “un observador que treballa meravellosament l’espontaneïtat sempre des del respecte i la distància”. Aquesta espontaneïtat és un dels trets més característics de l’obra de Terry O’Neill: cada una de les seves fotografies explica una història en si mateixa, combinant un context privat o menys conegut amb el rostre de les llegendes que tot el públic identifica i amb un toc únic i especial. No costa gaire veure que l’ull i la visió d’aquest home són diferents.
Evidentment la seva llarga carrera està plena d’anècdotes increïbles i Terry O’Neill n’és ben conscient. No refusa cap pregunta, és generós en detalls i fa servir aquell fi humor britànic, per exemple quan explica perquè no va fotografiar a Marilyn Monroe: “m’hauria agradat fotografiar-la, estic segur que li hauria tret alguna cosa que ningú li havia tret mai però llavors hauria d’haver anat al llit amb ella i no m’interessava”. També lamenta no haver pogut conèixer millor a Steve McQueen tot i haver fet una de les millors fotografies existents dels ulls de the king of cool: “vaig anar a visitar-lo a la seva oficina amb un agent publicitari per fer-li les fotos però no en volia saber res. Instintivament vaig començar a tirar fotos sense parar, de tot el que vaig poder, però al final ens va acabar fotent fora”.
Quan se li pregunta quin és el seu personatge preferit d’entre tots els que ha retratat durant la seva vida té molt clar que seria injust destacar a algú per sobre de la resta però no pot evitar mencionar Frank Sinatra i Nelson Mandela i assegura que Amy Winehouse ha sigut probablement l’últim personatge interessant que ha passat pel seu objectiu: “hauria sigut una gran cantant de jazz, era algú amb un carisma especial que sabies que acabaria malament però que valia la pena fotografiar”. Però deixa anar la curiositat de la roda de premsa quan li pregunten per Messi: “és el millor, quin gran jugador, m’encantaria conèixer-lo i fins i tot fotografiar-lo. És un tio llest, no parla amb la premsa i no va a la tele, conserva aquell misteri essencial que el fa atractiu al gran públic”.
L’obra de Terry O’Neill és el llegat d’una època màgica que ja no tornarà i d’un dels genis que van dignificar i elevar la categoria del fotoperiodisme durant tot el segle XX. Les 66 imatges exposades a la Filmoteca de Catalunya mostren una manera d’entendre la fotografia i un estil que igual que els grans mites de Hollywood o del Rock ‘n’ Roll, ja no existeix. O’Neill odia les càmeres perquè segons ell fa la foto amb el cervell: “jo ja tinc la foto pensada, la càmera només s’interposa”. Aquesta intuïció no s’aprèn, només els genis com Terry O’Neill la tenen a dins.
