today-is-a-good-day

‘El Embarcadero 2’: la importància de posar-nos al lloc dels altres

- Advertisement -

Intentar superar o igualar plataformes com Netflix o HBO és gairebé impossible. Però no només disposem d’aquestes dues opcions, sinó que en els últims 5 anys s’ha creat una saturació de contingut en línia: Amazon Prime, Apple TV, Rakuten TV, Dinsey+… i fins i tot les cadenes de televisió s’hi han unit creant les seves pròpies plataformes: Atresplayer Premium, Mitele Plus, Playz… Però crec que hi ha una única plataforma que està aconseguint el que realment importa: un contingut de qualitat, i no de quantitat. Sí, soc fan de la ficció de Movistar+.

Fa una setmana s’estrenava la segona temporada de El Embarcadero, una sèrie creada pels mateixos guionistes de La Casa de Papel. La primera temporada posava les bases: un home, l’Óscar (Álvaro Morte), mantenia una doble vida que es descobreix en el moment en què apareix mort. La segona temporada arranca on acabava la primera: quan l’Alejandra (Verónica Sánchez), viuda de l’Óscar, confessa la seva identitat a la Verónica (Irene Arcos), l’amant del seu marit. A partir d’aquí, els papers canvien perquè les dues dones es segueixin descobrint a elles mateixes i als seus sentiments, al mateix temps que investiguen les causes de la mort de l’home de les seves vides, juntament amb en Conrado (Roberto Enríquez), l’encarregat de la investigació policial.

- Advertisement -

- Advertisement -

La segona temporada de El Embarcadero repeteix el nombre de capítols de la primera entrega. 8 episodis d’uns 50 minuts de durada amb els que han jugat amb avantatge: haver-se escrit i rodat en el mateix moment que els vuit primers. D’aquesta manera han aconseguit que les dues temporades segueixin un mateix patró, estiguin unificades i no semblin dos mons separats, tot i tenir les seves diferències.

Aquesta sèrie podem considerar-la un thriller, de fet és tal com es ven i tal com es presenta una de les trames principals: la mort de l’Óscar. Però com ja passava a la primera temporada, aquesta trama va perdent interès, fins al punt que es converteix en una excusa per poder seguir la trama que realment ens interessa: els sentiments i l’evolució emocional que viuen les dues protagonistes. Elles són el pilar fonamental d’aquesta sèrie: elles, els seus sentiments, la seva autoexploració i el seu autodescobriment. Ens és igual si l’Óscar era un delinqüent i a què es dedicava, només volem saber què sent l’Alejandra per la Verónica i en Conrado i fins on arriba la llibertat de cada una d’elles.

En aquesta segona temporada el triangle es gira. Ara és l’Alejandra qui vol descobrir i experimentar, i comença a entendre què li passava al seu marit: no vol renunciar a ser ella mateixa, salvatge, lliure com (i amb) la Verónica, i tampoc vol deixar de sentir-se sexi i segura amb en Conrado. I com a espectadors també fem aquest viatge, perquè arriba un moment que et preguntes si hem d’estar a favor d’una persona infidel o hem de fer costat a una persona que només vol estimar lliurement. El Embarcadero ens proposa no jutjar, i no ho farem. La segona entrega és un mirall de la primera temporada.

Hi ha una cosa que em fascina de la majoria de sèries de Movistar+, i El Embarcadero no és l’excepció: l’estil, l’estètica i la fotografia. El Embarcadero parteix d’una localització extraordinària, i amb això ja té molt de guanyat. Però aquesta segona temporada també compte amb un altre element que m’ha agradat molt: com tractar els records. Moments que hem vist a la primera temporada (o a la segona mateix) i que s’incorporen a la història d’una manera gairebé idíl·lica. D’aquesta manera, sembla que cada capítol sembli explicat des de la nostra pròpia memòria: agafant els moments que millor ho expliquen.

El Embarcadero es va estrenar sabent que només hi hauria dues temporades, i això és el que haurien de fer moltes sèries: saber quan acabar-se, per explicar la història sense ornaments que la fan perdre. Trobarem a faltar la sèrie, però hem aconseguit gaudir-ne per entendre que els viatges vitals comencen i acaben, però mai s’acaben per sempre sinó que s’acaben per començar-ne d’altres.

Veredicte

Agradarà a: als que viuen sense jutjar a la resta.

No agradarà: als que busquen un thriller amb una trama central basada en el misteri d’un assassinat.

- Advertisement -

Enganxòmetre: 7,5

Nota: 8

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents