Intentar superar o igualar plataformes com Netflix o HBO és gairebé impossible. Però no només disposem d’aquestes dues opcions, sinó que en els últims 5 anys s’ha creat una saturació de contingut en línia: Amazon Prime, Apple TV, Rakuten TV, Dinsey+… i fins i tot les cadenes de televisió s’hi han unit creant les seves pròpies plataformes: Atresplayer Premium, Mitele Plus, Playz… Però crec que hi ha una única plataforma que està aconseguint el que realment importa: un contingut de qualitat, i no de quantitat. Sí, soc fan de la ficció de Movistar+.
Fa una setmana s’estrenava la segona temporada de El Embarcadero, una sèrie creada pels mateixos guionistes de La Casa de Papel. La primera temporada posava les bases: un home, l’Óscar (Álvaro Morte), mantenia una doble vida que es descobreix en el moment en què apareix mort. La segona temporada arranca on acabava la primera: quan l’Alejandra (Verónica Sánchez), viuda de l’Óscar, confessa la seva identitat a la Verónica (Irene Arcos), l’amant del seu marit. A partir d’aquí, els papers canvien perquè les dues dones es segueixin descobrint a elles mateixes i als seus sentiments, al mateix temps que investiguen les causes de la mort de l’home de les seves vides, juntament amb en Conrado (Roberto Enríquez), l’encarregat de la investigació policial.
La segona temporada de El Embarcadero repeteix el nombre de capítols de la primera entrega. 8 episodis d’uns 50 minuts de durada amb els que han jugat amb avantatge: haver-se escrit i rodat en el mateix moment que els vuit primers. D’aquesta manera han aconseguit que les dues temporades segueixin un mateix patró, estiguin unificades i no semblin dos mons separats, tot i tenir les seves diferències.
Aquesta sèrie podem considerar-la un thriller, de fet és tal com es ven i tal com es presenta una de les trames principals: la mort de l’Óscar. Però com ja passava a la primera temporada, aquesta trama va perdent interès, fins al punt que es converteix en una excusa per poder seguir la trama que realment ens interessa: els sentiments i l’evolució emocional que viuen les dues protagonistes. Elles són el pilar fonamental d’aquesta sèrie: elles, els seus sentiments, la seva autoexploració i el seu autodescobriment. Ens és igual si l’Óscar era un delinqüent i a què es dedicava, només volem saber què sent l’Alejandra per la Verónica i en Conrado i fins on arriba la llibertat de cada una d’elles.
En aquesta segona temporada el triangle es gira. Ara és l’Alejandra qui vol descobrir i experimentar, i comença a entendre què li passava al seu marit: no vol renunciar a ser ella mateixa, salvatge, lliure com (i amb) la Verónica, i tampoc vol deixar de sentir-se sexi i segura amb en Conrado. I com a espectadors també fem aquest viatge, perquè arriba un moment que et preguntes si hem d’estar a favor d’una persona infidel o hem de fer costat a una persona que només vol estimar lliurement. El Embarcadero ens proposa no jutjar, i no ho farem. La segona entrega és un mirall de la primera temporada.
Hi ha una cosa que em fascina de la majoria de sèries de Movistar+, i El Embarcadero no és l’excepció: l’estil, l’estètica i la fotografia. El Embarcadero parteix d’una localització extraordinària, i amb això ja té molt de guanyat. Però aquesta segona temporada també compte amb un altre element que m’ha agradat molt: com tractar els records. Moments que hem vist a la primera temporada (o a la segona mateix) i que s’incorporen a la història d’una manera gairebé idíl·lica. D’aquesta manera, sembla que cada capítol sembli explicat des de la nostra pròpia memòria: agafant els moments que millor ho expliquen.
El Embarcadero es va estrenar sabent que només hi hauria dues temporades, i això és el que haurien de fer moltes sèries: saber quan acabar-se, per explicar la història sense ornaments que la fan perdre. Trobarem a faltar la sèrie, però hem aconseguit gaudir-ne per entendre que els viatges vitals comencen i acaben, però mai s’acaben per sempre sinó que s’acaben per començar-ne d’altres.
Veredicte
Agradarà a: als que viuen sense jutjar a la resta.
No agradarà: als que busquen un thriller amb una trama central basada en el misteri d’un assassinat.
Enganxòmetre: 7,5
Nota: 8
