Abans de res m’agradaria tranquil·litzar els meus soferts i estimats lectors sobre el contingut de l’article que estan a punt de llegir: no penso escriure res sobre cert duet espanyol de renom i que va enamorar tota la joventut espanyola als anys més yé-yé del franquisme. Aclarida tota confusió que pugui haver sorgit arran de tan atrevit títol, procedeixo.
Al meu últim article per a El Cinèfil parlava de com Easy Rider va canviar la contracultura americana dels anys seixanta i de la marca que va deixar en l’any més important de la història, 1969. També vaig escriure sobretot el que rodeja el nou projecte de Quentin Tarantino, Once upon a time in Hollywood, tot recomanant el meu fil de twitter sobre la pel·lícula. I és que el que està fent aquest senyor em té tan hipnotitzat que condiciona molta cosa de la qual escric a les xarxes socials o directament per aquí i per tant és un bon moment per treure de l’armari aquells films que ajuden a fer una fotografia més acurada del que passava a Hollywood durant aquella època tan vibrant i boja i de com el director ho podria integrar a la trama. Si al passat article feia un petita anàlisi de la contracultura, les drogues o el canvi als estudis de Hollywood, avui em centraré en dos actors. Som-hi.
Durant la presentació de la seva nova pel·lícula Tarantino va definir la parella d’actors protagonistes, Brad Pitt i Leonardo DiCaprio, com “the most exciting star dynamic duo since Paul Newman and Robert Redford” [el duet més emocionant i dinàmic des de Paul Newman i Robert Redfort]. Deixant de banda les evidents expectatives de veure, per fi, actuar juntes a possiblement les dues estrelles més icòniques del Hollywood actual, el detall de la frase de Tarantino no és una lloança qualsevol (principalment perquè el director té tant o més estatus que els actors) sinó més aviat una espècie de definició sobre el contingut del film que està rodant. Si mirem enrere, la parella Newman/Redford en realitat només va aparèixer en dues pel·lícules, ambdues dirigides per George Roy Hill i produïdes en molt poc espai de temps. Probablement algun dia escriuré un article sobre la grandiosa The Sting (1973) però avui em centraré en Butch Cassidy & The Sundance Kid que (res és casualitat) va ser estrenada només un mes després que Tate i la resta fossin assassinats. Una altra de les víctimes, Jay Sebring, va ser el perruquer de Newman a la pel·lícula (i bàsicament de mig Hollywood, en especial Steve McQueen) i els rols de Pitt i DiCaprio a Once upon a time in Hollywood són d’actors de 2a fila a westerns televisius, així que sembla més que evident que per inspirar-se o com a referència més o menys lliura, Tarantino també ha desplegat el seu univers particular en aquesta obra mestra.
Per entendre la influència de Butch Cassidy & The Sundance Kid cal imaginar-se una adaptació molt lliure d’una història real i al mateix temps llegenda de l’Oest americà. Al guionista William Goldman se li pot aplicar una mítica frase del final d’una de les obres mestres de John Ford, The man who shot Liberty Valance, per entendre el concepte d’un western “diferent”: “this is the West Sir, when the legend become fact, print the legend”. Dit d’una altra manera, servir-se d’una premissa per desenvolupar una trama que està anys llum de ser fidedigna, però que poc importa (un detall pels puristes de la paraula escrita). El cas és que reinventar la llegenda de dos dels bandits més famosos de l’Oest es podia haver fet com en molts clàssics del passat, però Goldman va preferir donar-li un toc de comèdia i amb una relació entre els protagonistes mai vista fins aleshores. Amb uns diàlegs plens d’ironia, l’evolució de dos personatges portats al límit que sobreviuen sempre amb un somriure sota el nas i amb unes personalitats que es compenetren, sense saber-ho Goldman acabava d’assentar les bases d’un nou recurs que faria furor en molts gèneres diferents sobretot a partir dels 80: les buddy movies.
Si una cosa necessiten les buddy movies (no entrarem en lectures freudianes) és que la química entre els dos personatges principals i òbviament els actors que els protagonitzen, sigui perfecta. Costa imaginar Butch Cassidy & The Sundance Kid sense els seus rostres icònics, però al principi havia d’estar coprotagonitzada per Steve McQueen i Paul Newman (les exigències econòmiques del primer van fer que saltés del projecte) i finalment l’elegit fou Robert Redford. Amb només dues pel·lícules junts, els dos actors es van convertir en un dels duos més llegendaris de la història de Hollywood gràcies al carisma que desprenien junts però també amb un nivell interpretatiu que va traspassar generacions i encara avui en dia és recordat i reverenciat, sobretot perquè tots dos eren estrelles i van saber compartir i compenetrar-se a la perfecció: en més d’una ocasió Newman havia recordat que va ser el rodatge que més va gaudir en tota la seva carrera i al cap de vint minuts de metratge aquesta mateixa sensació de relaxament i bon rotllo entre els actors traspassa la pantalla i arriba a l’espectador. No importa quan la veieu, us asseguro que us ho passareu pipa, garantit.
George Roy Hill va vestir el (brillant) guió de Goldman i les interpretacions de Redford i Newman d’una manera molt artesanal. Sovint els artesans són més conscients quan una pel·lícula té tot el que necessita i que si una cosa t’ha quedat bé no cal que la retoquis massa. La seva direcció és més aviat discreta o fins i tot secundària: tècnicament va cedir molt protagonisme a Conrad Hall i la meravellosa fotografia envellida amb tons sèpia que evoca directament al salvatge Oest (atenció a les llums i ombres i amb el canvi del monocrom al color del principi), però també va saber dotar al conjunt d’un estil més acadèmic perquè en realitat no necessitava massa cosa més. El toc final arriba amb la nostàlgica banda sonora i la mítica Raindrops keep fallin ‘On my Head, les dues compostes per Burt Bacharach i que li donarien dos Oscar al mateix compositor (la pel·lícula guanyaria també els de millor guió i millor fotografia). La seqüència de Paul Newman i Katharine Ross (en el millor moment de la seva carrera després de The Graduate) en bicicleta mentre sona la mítica cançó de Bacharach es va convertir instantàniament en un moment màgic dins la història del setè art. Tots aquests elements defineixen l’eficiència i la bona direcció de Roy Hill, no hi ha estridències d’autor, però sí una gran tasca de coordinació d’un talent espectacular. I ordenar-lo no era gens fàcil.
A la seva manera Butch Cassidy & The Sundance Kid va ser l’altra road movie d’aquell 1969. Si Easy Rider representava la contracultura americana dels seixanta i la recerca d’un país enfonsat en una greu crisi social i política, el film de George Roy Hill és una espècie de fugida de les arrels que van definir els Estats Units. Els dos films se centren de diferent manera en l’amistat i tots dos tenen reflexions sobre trobar-se a un mateix, però en el cas de Butch Cassidy & The Sundance Kid són narrades sota el filtre de la comèdia, l’aventura i sobretot el western. El que queda clar una vegada més és com d’important i productiu va ser 1969 en qualsevol àmbit de la societat nord-americana.
La influència de Butch Cassidy & The Sundance Kid és tan enorme que no només va encendre la guspira en directors tan diferents com David Fincher o Chris Columbus sinó que també va inspirar Robert Redford per donar nom a un Festival que avui en dia és d’absoluta referència dins del cinema independent i la recerca de nous talents. El film de Roy Hill s’ha convertit en un clàssic per mèrits propis, és una de les pel·lícules més emblemàtiques de Paul Newman i Robert Redford i és obvi que continua sent font d’inspiració per cineastes com ara Tarantino i la seva obra mestra Once upon a time in Hollywood. Brad Pitt i Leonardo DiCaprio tenen molt dels Newman i Redford de Butch Cassidy & The Sundance Kid. Visca 1969.
