today-is-a-good-day

El dret de viure… d’una intel·ligència artificial

- Advertisement -

A les ressenyes de la pel·lícula Free Guy (2021) veureu que diuen que és una comèdia de 20th Century Studios estrenada a les sales de cinema (això cada cop és més notícia), protagonitzada per Ryan Reynolds en el paper de Guy, un caixer d’un banc de Free City que descobreix que, en realitat, és un personatge secundari d’un videojoc i sí, és això i moltes més coses, però jo en destacaré un parell de temes que estan implícits a la trama.

Per una banda, el primer tema subjacent de la pel·lícula és el reconeixement dels drets d’autor. La programadora, interpretada per Jodie Comer, sospita que s’està utilitzant un algoritme matemàtic desenvolupat per ella sense el seu permís, després que junt amb el seu soci (interpretat per Joe Keery) venguessin el joc dissenyat a la companyia liderada per un histriònic magnat interpretat per Taika Waititi. Les evidències són clares, però necessita tenir exactament la prova que el seu codi revolucionari està dins del codi del joc, per la qual cosa decideix ella mateixa convertir-se en jugadora per tal d’esbrinar el lloc exacte on s’amaga la informació en el món virtual del videojoc… i és allà on tindrà la inesperada ajuda de Guy.

- Advertisement -

Free guy

- Advertisement -

Guy viu una existència senzilla, rutinària… tant que es podria dir que hi viu en un bucle, en un bucle d’un personatge secundari del videojoc. Per això cada dia té la mateixa roba per posar-se, el mateix cafè, la mateixa feina… fins que un detonant (que no desvelaré per mantenir el misteri) el dota de capacitat d’aprenentatge i de recordar, la qual cosa, a poc a poc, li permetrà adquirir consciència de la seva existència. Guy observa atònit l’entorn que el rodeja i té la iniciativa d’assolir noves metes i sortir del bucle en què vivia provant més coses.

Free Guy

I aquí apareix el segon tema subjacent de la pel·lícula: el dret a viure d’una intel·ligència artificial. És un tema de màxima actualitat, la intel·ligència artificial i els drets humans, però els organismes internacionals no estan treballant en el camí que planteja la ficció. El Consell d’Europa va aprovar el 2019 les Directrius sobre Intel·ligència Artificial i Protecció de Dades, el 2018 es va aprovar la Declaració de Toronto sobre el disseny i/o implementació de sistemes d’aprenentatge automàtic en contextos públics, i el mateix any es va aprovar també les Directrius Universals per a la Intel·ligència Artificial, document signat per més de cinquanta organitzacions científiques i més de dos-cents experts de tot el món, i així uns quants més, com els Principis de Pekín de 2019… Tots ells, simplificant moltíssim, tenen en comú l’objectiu final: maximitzar els beneficis de la intel·ligència artificial, minimitzar el risc i garantir la protecció dels drets humans… DELS DRETS HUMANS, és a dir, de nosaltres… però, què passa amb les intel·ligències artificials pròpiament dites?

Free Guy

Doncs que, un cop més, la ficció s’avança a la realitat. El concepte d’«intel·ligència artificial» és molt recent: va ser encunyat per primera vegada l’any 1956 per John McCarthy, professor de la Universitat de Standford, que el definia com «la ciència i l’enginyeria de fabricar màquines intel·ligents, especialment màquines intel·ligents de computació». El concepte en si fa referència a la creació d’un sistema que tracta d’emular o imitar la racionalitat de l’ésser humà, en el sentit que és capaç de donar respostes lògiques basant-se en una sèrie de dades, regles o instruccions que rep per poder assolir una solució. Turing ja va albirar pocs anys abans la dificultat que tindríem en un futur pròxim a distingir a un humà d’un ésser artificial (idea que va potenciar el que es coneix com el Test de Turing).

Free Guy

Guy, un ésser virtual dotat d’intel·ligència artificial, cobra consciència de sí mateix i té capacitat d’enjudiciar moralment la realitat i els actes, especialment els propis. I el que és més curiós: decideix convertir-se en una bona persona, en un bon amic dels seus amics, en un bon ciutadà, tota una lliçó d’honestedat. I aquí és on volia afegir un tercer tema subjacent inesperat a l’argument: que sigui un èxit un videojoc ultraviolent i caòtic, en què els cínics jugadors viuen una existència salvatge dins el joc i pugen de nivell cometent actes d’hostilitat i vandalisme que no responen a cap provocació.

En la seva defensa diré que és una pel·lícula de ficció, que no està basat en cap videojoc real i que el que fan els guionistes és explotar al màxim els estereotips associats al sector, entenc. Per tant, tampoc en parlaré dels jugadors adolescents a la vida real que es dediquen a atracar i assassinar, ni en parlaré dels adults entrats en anys jugant a l’habitació mentre la mare li porta el berenar i el reganya per no recollir l’habitació… tot plegat és un altre tema en què no cal aprofundir per a gaudir d’un espectacle audiovisual força refrescant.

- Advertisement -

Free Guy

- Advertisement -
Jordi Ojedahttps://comiccienciatecnologia.blogspot.com/
Jordi Ojeda és professor del Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra) on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents