Pedro Almodóvar, va néixer el 25 de Setembre de 1949 en Calzada de Calatrava (Ciudad Real) tot i que en la seva infantesa es va mudar amb la seva família primer a Orellana la Vieja (Badajoz) i posteriorment a Madrigalejo (Cáceres). Amb 18 anys es va instal·lar a Madrid per a estudiar cinema però per diferents circumstàncies mai va poder matricular-se. És un artista completament autodidacta que ha anat polint-se pel·lícula a pel·lícula, tant en el maneig de la càmera com en l’escriptura de guions ja que ha escrit tot el que ha dirigit. Durant els seus primers anys de cineasta ho compaginava amb la música. Va tenir un grup amb cert èxit anomenat Almodóvar & McNamara en plena movida madrileña, amb un fort component estètic bastant similar al que utilitzaria en els seus primers llargmetratges. Li va costar guanyar-se la crítica que va trigar a prendre-se’l seriosament creient que es tractava d’un freak amb una càmera que feia pel·lícules perquè les veiessin els seus amics. No obstant això, Almodóvar tampoc s’ha pres massa seriosament les crítiques. Ni les bones ni les dolentes. Ell fa el tipus de cinema que li agrada veure i és un cinema bastant particular. El 1985 al costat del seu germà Agustín va fundar la productora El deseo per poder finançar els seus projectes i posteriorment utilitzar-la de plataforma tant per nous directors (Alex de la Iglesia i la seva Acción Mutante) com per altres més consagrats (com Pablo Trapero i la recent El clan).
Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (1980): Obviant Folle… folle… Fólleme (1978), el seu primer llargmetratge rodat en Super8 que era més un experiment que una pel·lícula pròpiament dita, aquesta va ser l’opera prima oficial del director. Filmada de manera caòtica, demanant diners per finançar-la, va ser un rodatge que es va estendre dos anys per compaginar-lo amb els seus propis treballs. És una pel·lícula molt descriptiva d’aquell moment, en plena voràgine de la modernitat amb la movida madrileña. És una espècie de comèdia plena de ràbia, escenes de violacions, vexacions i mostrant els més baixos fons d’una societat immersa en el postfranquisme que tenia pressa per recuperar el temps perdut. Va aconseguir reunir uns 3.000 euros aproximadament per al seu finançament i va aconseguir en recaptar 273.000 en el seu recorregut pels cinemes. Totes les xifres estan passades de pessetes a euros per a una millor comprensió. Ell mateix va posar en dubte la pròpia existència del film. “Mai no vaig estar segur que s’estrenaria perquè les condicions en les quals la fèiem eren molt alegres. Teníem molt pocs diners i la major part ho gastàvem en alcohol i menjar perquè la gent havia d’estar contenta. El que sobrava ho gastàvem en metres de cinta per rodar”.
Laberinto de pasiones (1982): És continuista respecte el seu anterior treball i possiblement encara més burleta, surrealista i transgressora. Un cant a la llibertat. Un missatge bastant gastat a dia d’avui però situant-nos al moment en què va aparèixer va ser una veritable revolució intel·lectual. Els vuitanta a Espanya van ser els seixanta als Estats Units. En la direcció, en canvi, segueix amb les seves maneres tosques i poc imaginatives. Encara estava en un procés d’aprenentatge tot i amb els guions ja se li notaven les maneres que, més perfilades, perduren. Va tenir una recaptació de gairebé 597.000 euros amb un pressupost d’una mica més de 100.000.
Entre tinieblas (1983): Con la Iglesia hemos topado. Aquesta producció és més pausada i racional comparada amb les anteriors. Això no treu que hi hagi un bon grapat de personatges bojos i situacions inversemblants. El seu principal objectiu és mostrar una crítica furiosa a l’església catòlica centrant-se en la figura de la monja, mostrant que no estan exemptes de les seves pròpies addiccions i perversions. Tot plegat sempre des d’un afecte cap a la dona de sota l’hàbit i no tant per la institució a la qual representa. El film va recaptar 694.000 euros.
“Si jo no sé alguna cosa m’ho invento, i em vaig inventar aquest convent de monges. I t’asseguro que moltes noies, però moltes, em van dir que hi ha convents que són exactament així”. Pedro Almodóvar
¿Qué he hecho para merecer esto? (1984): Almodóvar deixa enrere la seva primera etapa més punk, underground i irreverent i comença a evolucionar enfocant-se en el drama costumista i apropant-se a un cinema més convencional. Ho fa sense perdre els seus senyals d’identitat amb unes maneres que ja no deixaria fins a les seves pel·lícules recents. Enèsim projecte amb una Carmen Maura colossal on, per fi, aconseguir elogis de la crítica. Va recaptar 706.000 euros.
Matador (1986): Incursió al cinema negre i detectivesc que barrejava el món taurí i grans quantitats d’escenes de sexe, una constant al seu estil i tics propis. Aquesta és una obra d’allò més peculiar. Hi ha qui la considera una de les seves pel·lícules menors però analitzant-les amb anys de perspectiva és de les més rodones. Va recaptar 713.000.
La ley del deseo (1987): Pel·lícula purament homosexual on tots els personatges principals masculins. Fins i tot Carmen Maura interpreta un transexual. Amb el premi a millor director en el Festival de Cine de Bogotá de 1987 va començar a recollir premis en certàmens d’arreu del món, fet que no deixarà de succeir-se fins avui en dia. Molts han relacionat aquesta pel·lícula amb La mala educación (2004) com si fos una espècie de preqüela però tot i que coincideixen molts elements, Almodóvar mai no ho ha confirmat. Va recaptar 1’4 milions d’euros.
Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988): José Luis Garci la defineix com “la pel·lícula més representativa de la comèdia espanyola dels anys vuitanta”. Almodóvar torna a la comèdia absurda dels inicis en la que per a molts és la seva millor pel·lícula i la més internacional de la història del cinema espanyol. El film no es va endur l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa contra tot pronòstic. Molts crítics la consideren una pel·lícula perfecta i el sostre de la seva maduresa narrativa i artística. Va aconseguir 5 Goyas de 16 nominacions incloent millor pel·lícula i millor guió original. El film va recaptar 7 milions d’euros amb un pressupost de 700.000.
¡Átame! (1990): El més proper a una història d’amor que és capaç de fer. La pel·lícula té els elements típics del romanç afegint els seus ingredients habituals: submissió, vexació, sexe, claustrofòbia, comèdia i violència. No obstant això aquesta pel·lícula té el trist rècord d’estar nominada a 16 Goyas i no emportar-se’n cap. Va recaptar 3’1 milions d’euros i com a curiositat als Estats Units va estar qualificada com a X. Segons el propi Almodóvar això és degut a la seva perícia en filmar les escenes de sexe.
Tacones lejanos (1991): Aquesta pel·lícula és melodrama pur. Deixa completament de costat l’humor que fins ara sempre havia estat present, en major o menor mesura, en la seva filmografia. Això no impedeix que afegeixi els seus tocs habituals, aquí enfocats al món del cabaret i els vodevils. Molts crítics especialitzats no dubten en afirmar que aquesta és la seva pel·lícula més complexa i rica des del punt de vista psicològic. Va recaptar 5’2 milions d’euros.
Kika (1993): Torna la comèdia embullada, negra i gairebé cafre, amb una pel·lícula que ve després de la seva etapa més introspectiva. No és una de les les seves cintes més celebrades però se li reconeixen moments molt bons. També va servir per renovar una mica el repartiment habitual, amb la incorporació de Verónica Forqué, Alex Casanovas o Anabel Alonso. Malgrat això segueix comptant amb les actrius habituals com Victoria Abril, Rossy de Palma o Bibiana Fernández. Va recaptar 3 milions d’euros.
A la segona part d’aquest reportatge que publicarem divendres 8 s’analitzaran pel·lícules més actuals i l’etapa en la qual ha gaudit de més popularitat.
