Continua l’esbudellament del director del mes: Pedro Almodóvar. En aquesta segona fase, des dels 90 fins l’actualitat, s’observa que el cineasta enfoca més el seu cinema cap al gènere dramàtic i deixa una mica de costat la comèdia, que no arriba a desaparèixer però es troba en dosis inferiors.
La flor de mi secreto (1995): Mostra del cinema més dramàtic i lacrimogen. Una pel·lícula molt íntima que parla indirectament sobre les experiències en la infantesa del mateix Pedro. A part està atapeïda de referències a properes pel·lícules com Todo sobre mi madre (1999) o Volver (2006). Va recaptar 3’1 milions d’euros a l’estat espanyol.
Carne trémula (1997): En aquesta pel·lícula mescla diversos gèneres que ha anat fent al llarg de la seva carrera. Torna a un cinema negre similar al que va fer en Matador (1986) i al drama costumista que tant ha cultivat abordant el tema de la venjança i la minusvalidesa física. En aquest film va estrenar col·laboració amb Penélope Cruz. Carne trémula va recaptar 4’9 milions a l’estat espanyol.
“A Pedro li agrada emfatitzar els prototips, les putes són molt putes, els policies molt policies, i els bons molt bons. En el seu univers mai es queda a mig camí”. Javier Bardem
Todo sobre mi madre (1999): Va ser la consagració total i absoluta de Pedro Almodóvar si és que no ho estava ja. Un drama sobre els fantasmes del passat d’una mare que acaba de perdre al seu únic fill. Per primera vegada va sortir del seu Madrid habitual per rodar a Barcelona amb el barri del Raval que es gairebé com un personatge més. I la jugada li va sortir prou bé! Va guanyar l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa al crit de “Peeeedrooo!!”. L’Oscar va ser el tercer de la història del cinema espanyol, després de Volver a empezar (1982) de José Luis Garci i Belle Époque de Fernando Trueba (1992). Todo sobre mi madre també va rebre el Globus d’or, el BAFTA i una llista llarguíssima de premis internacionals. El mateix Almodóvar la definia com “una pel·lícula que va de sentiments, de malaltia i de mort. Està protagonitzada per homes, així que ja no podran dir que només sé dirigir a dones. Hi ha més misteri en les llàgrimes masculines que en les femenines. Pel que sembla, els homes m’inspiren tragèdies”. Va recaptar 9’9 milions amb un pressupost de menys de 4.
Hable con ella (2002): Pel·lícula no exempta de polèmica per les sagnants escenes que ocorren a les places de toros. Va tenir més èxit a l’estranger que a Espanya que al contrari que a la crítica internacional va tenir una recepció tèbia. No obstant això, el seu guió va aconseguir l’Oscar a millor guió original (a una pel·lícula de parla no anglesa, cosa que no passava des de 1966), la nominació a Millor Director i el Globus d’or a la millor pel·lícula estrangera. Paradoxalment no es va emportar el Goya a millor pel·lícula que va anar a parar a Los lunes al sol de Fernando León de Aranoa que també va guanyar el de millor director. Hable con ella va recaptar 6’2 milions amb un pressupost d’una mica més de 9 milions.
La mala educación (2004): Tornada al cinema més negre de l’estil Matador o La ley del deseo. Aquesta és una història que si bé no és autobiogràfica sí conté oltes de les vivències més íntimes del director. Pel·lícula obertament homosexual, com ja va fer amb l’esmentada La ley del deseo amb la qual té certs paral·lelismes. Fins i tot es podria considerar com una seqüela no oficial. Va recaptar 6’1 milions amb un pressupost que no ha transcendit.
Volver (2006): Pel·lícula sobre retorns, una àvia que torna d’entre els morts, una dona que retorna al poble on es va criar per començar de nou i solucionar assumptes que van quedar pendents. Almodóvar recupera el seu drama rural esquitxat amb una mica d’humor negre en aquesta pel·lícula considerada per molts com de les millors del cineasta. Va recaptar 10’2 milions amb un pressupost de 7’4.
Los abrazos rotos (2009): Thriller amb notes noir. És probablement la més artística i cultural de tota la seva filmografia, atapeïda de tantes referències que es fa impossible caçar-les totes, però la seva pesada càrrega narrativa fa d’aquesta pel·lícula una cosa dura d’empassar. Preciosa fotografia de Rodrigo Prieto. El film té un curiós spin-off en forma de curtmetratge protagonitzat pel personatge interpretat per Carmen Machi, que té un paper molt petit en aquesta pel·lícula. Va recaptar 4’1 milions amb un pressupost d’11.
La piel que habito (2011): Sense desmarcar-se del thriller aquesta pel·lícula s’apropa molt al terror. No és tant de sang i esglais com de terror psicològic i visceral. Torna a comptar amb Antonio Banderas, més de vint anys després de ¡Átame!, la seva última col·laboració. Girs de guió fins al mateix final per a un llargmetratge que malgrat la seva qualitat no li va anar massa bé a la taquilla espanyola però amb la recaptació mundial es van poder salvar els mobles. Va recaptar 2’4 milions amb un pressupost de 10.
Los amantes pasajeros (2013): Tornada a la comèdia més boja i desenfrenada que recorda molt a la seva segona pel·lícula Laberinto de pasiones (1982). Es va envoltar del que sigui possiblement el millor repartiment fins a aquest punt de la seva filmografia. Va tenir crítiques molt tèbies (per no dir dolentes) ja que embla que no es van prendre massa seriosament una pel·lícula que tenia com a objectiu simplement divertir amb l’estrafolari elenc de personatges en un espai tan reduït com un avió. Va recaptar uns 5 milions amb un pressupost de també 5.
Conclusions
Et pot agradar més o menys el seu cinema, existeixen des dels més fervorosos seguidors que el defensaran aferrissadament fins als molt crítics amb les seves pel·lícules (encara que no n’hagin vist la majoria). Malgrat això és que és innegable és que Pedro Almodóvar és un excel·lent director d’actors. Només cal fer un volt per Youtube buscant vídeos dels rodatges de qualsevol de les seves pel·lícules per veure com es bolca en la interpretació dels seus personatges. Línia per línia va repetint el text alhora que l’actor per remarcar el to i l’expressivitat del moment. I així ho fa amb tots.
A part de dirigir també ha escrit tots els guions de les seves pel·lícules i es nota el seu marcat estil manxec en tots els seus treballs. Des dels seus transgressors començaments fins al cinema més dramàtic que fa últimament. Sempre amb les dones com a grans protagonistes ja que contínuament ha confessat les seves influències en haver crescut envoltada d’elles.
Aquests tics no els abandona en la seva nova pel·lícula Julieta estrenada el 8 d’abril. També té una estètica molt definitoria, com els colors vius que inunden la majoria de tots els seus fotogrames destacant el verd i, sobretot, el vermell. Pedro Almodóvar ha tingut una carrera no exempta de polèmica tant pel seu cinema, no apte per a tots el públics, com per les seves declaracions públiques, molt ancorades a l’esquerra. Al seu moment, va retrunyir pertot arreu la seva guerra mediàtica contra l’acadèmia de cinema espanyola en considerar que van maltractar-lo amb la seva pel·lícula La mala educación i que no va finalitzar fins dos anys més tard.
Carmen Maura, Victoria Abril, Penelope Cruz, Antonio Banderas, Rossy de Palma… una llarga llista de chicas y chicos Almodóvar, etiqueta la qual tolera sense gran entusiasme. Sol repetir repartiment amb molta assiduïtat i rar és el cas d’actors i actrius que solament han treballat amb ell en una sola ocasió. A més, en general és bastant prolífic en aconseguir premis i guardons. Dos Òscars, dos globus d’or, cinc premis BAFTA, sis Goyas, tres Césars, Còndor de plata i multitud de premis en festivals a millor pel·lícula, director o guió, amén d’infinites nominacions. És per tot això que se li considera el director espanyol més internacional sense haver sortit mai a rodar a l’estranger.