Als que som tant cinèfils com bibliòfils, el fet de llegir una novel·la ens porta inexorablement a veure l’adaptació que se’n faci, ja sigui en format sèrie o en format pel·lícula. Si és el vostre cas, estareu d’acord amb mi que sempre anem amb una mica de por amb aquest tipus de productes, perquè massa vegades han esbudellat una bona novel·la per acabar fent una pel·lícula o una sèrie que no té res a veure amb la idea original de la qual parteix. Tot i així, de vegades es fan bones adaptacions i la cosa rutlla, però val més que deixem aquest tema perquè donaria per una tesi doctoral i jo aquí he vingut a parlar-vos de El desorden que dejas, l’adaptació de la novel·la homònima de Carlos Montero i la trobareu a Netflix. Ja us podeu imaginar que, com a lectora aferrissada que soc, no podré evitar fer algunes referències al llibre.
La història comença amb una professora substituta, la Raquel (Inma Cuesta), que va a parar a Novariz, el poble natal del seu marit, per substituir una professora, la Viruca (Bárbara Lennie) qui, pel que sembla, s’ha suïcidat. La cosa es posa tensa de bon principi, ja que els alumnes la reben amb una nota anònima en què li pregunten quant de temps trigarà ella a morir. Després d’un primer dia traumàtic, la Raquel s’entesta a descobrir qui hi ha darrere l’anònim, la qual cosa la porta a endinsar-se en la vida de Viruca per descobrir què li va passar en realitat. I fins aquí, perquè El desorden que dejas és d’aquells thrillers en què com menys sàpigues sobre la trama, millor.
Amb aquestes pinzellades que us he donat, algú podria pensar que es tracta d’una sèrie d’institut, una mena d’Élite per a adults ja que ambdues sèries comparteixen creador i algun actor del repartiment, però encara que les nostres protagonistes siguin professores i hi hagi alumnes implicats en la trama, aquesta història va molt més enllà.
Un dels encerts de la sèrie, a més d’un elenc d’infart encapçalat per Inma Cuesta, però sobretot per una Bárbara Lennie brillant, un Aron Piper superb i un Roque Ruiz encertadíssim, és el tractament que es fa del present i el passat. Al llarg de la sèrie es van intercalant les dues històries: la investigació de la Raquel (present) i els moviments de Viruca (passat) per mostrar a l’espectador, en petites dosis, què va passar i cap on porten les descobertes de la Raquel. Aquest format, a més de fer la narració molt àgil i d’enganxar l’espectador, ens dona no una sinó dues protagonistes, la qual cosa és d’agrair, ja que tant l’una com l’altra són tan intenses que la cosa podria arribar a cansar. I dic que és un encert, perquè a la novel·la aquest joc entre present i passat no és tan evident i anem descobrint el què a través dels ulls de la Raquel, la protagonista.
Pel que fa a la trama, és possible que algú la pugui arribar a trobar inversemblant en algun moment, però tot plegat avança tan ràpid i hi ha tantes sorpreses i tants girs, que no pots fer res més que deixar-te portar i encadenar un “què?!”, un “no pot ser” i un “hòstia” darrere l’altre, els quals, val a dir, arriben en el moment exacte i en la justa mesura. I això que sabia de què anava! Amb la novel·la em va passar el mateix; recordo que la vaig devorar. Per criticar alguna cosa, crec que el final és bastant precipitat. A la novel·la, tota la situació que es desencadena per donar pas als fets de l’últim capítol de la sèrie es van coent a foc lent i prenen tot el sentit del món. Tot i així, la sèrie tanca el thriller amb solvència i de forma efectiva i versemblant. Per altra banda, els paisatges verds, plujosos i emboirats de Galícia accentuen la sensació de misteri i contribueixen a crear una tensió que en un altre ambient no hauria estat possible.
Com deia, la sèrie compta amb un repartiment estratosfèric, però si haig de posar alguna pega, diria que no m’ha convençut l’accent gallec que en alguns casos els actors intenten imitar. Potser hauria estat bé no ser tan pretensiosa en aquest aspecte i optar per un castellà “mondo y lirondo” com el de Viruca. En resum, tot i que es prenen algunes llicències narratives, El desorden que dejas és un thriller ben ordit, amb una narrativa àgil que enganxa i un repartiment d’allò més encertat.
Veredicte
Agradarà a: als amants dels thrillers i els girs de guió. A cada capítol canvies de sospitós.
No agradarà a: als que no sigui capaços d’obviar algunes situacions aparentment inversemblants.
Enganxòmetre: 8
Nota: 7