Abans de començar us he de confessar una cosa. Res, res. No he evadit impostos. Tranquils! Encara que sigui una activitat que està de moda, jo no sucumbeixo als encants! Només us volia comentar la mecànica que normalment faig servir per elaborar aquests textos tant –espero– entretinguts que em publiquen a El Cinèfil. A veure, no és una cosa massa complicada de fer, veureu. Escullo una penícula, una que em faci gràcia de comentar i de tornar a veure perquè normalment són films que ja he vist. No us penseu! És una feina entretinguda. Hi ha milers de títols per triar i remenar! Després m’aïllo de la resta de la humanitat. Bé, del meu marit, que és bàsicament la persona que ronda per casa –els fills i els nets venen poc últimament, només quan volen demanar quartos, els molt bandarres!–. Un cop sola i tranquil·la, comença la projecció. Sense crispetes ni mandangues… Bueno, una ampolla de vi de vegades sí que cau, oi? M’estic allargant com una mala cosa i només per dir que vaig mirant les penícules i les vaig pausant per prendre apunts que després faré servir per escriure l’article. És a dir, un llargmetratge de cent minuts acaba convertint-se en una minisèrie de tres hores, amb més aturades que un partit de baloncest!
Total, que tot això us ho explico perquè aquest cop no he seguit el mateix procediment. Demano disculpes, però és que no he pogut, i en gran part la culpa és de la penícula que he triat. Haver-la canviat, direu alguns. Doncs no, perquè aquest film que us vull comentar avui mereixia un article dins la meva col·lecció d’opinions. Clar que també mereixia una mica més d’atenció, i no he pogut donar-li. Però, em faig gran, i una de les coses que es perd amb l’edat és la paciència, així que quan vaig veure la durada de Titanic em vaig desmoralitzar una mica. Ves que el nom no li vingui d’aquí, de les tres hores i quart que dura, crèdits inclosos, i no del nom del vaixell protagonista que tots ja sabem com acaba.
Potser per això, perquè tots ja sabem com acaba aquesta història, amb una tragèdia de les grosses, m’ha fet més mandra tornar-la a veure. O sigui, que la meva gesta era doble pirueta, en aquest cas! Tornar a veure una penícula que ja saps abans que acaba com el rosari de l’Aurora! Res, res, vaig pensar. Molt bufons els nanos protagonistes, Leonardo di Caprio i Kate Winslet, molt maco l’amor que es tenen, però avui no la tornaré a mirar, i menys tenint tantes altres penícules per escollir. Fos una d’aquelles que no has entès a la primera, Matrix o Origen per exemple, que són complicades i et fan treure fum per les orelles i necessiten un segon visionat… Però, no. Titanic, dirigida per James Cameron, és senzilla i s’entén a la primera: un vaixell carregat de gent xoca amb un glaçó gegant enmig de l’oceà i apa! Bé, fins aquí cap sorpresa per als espectadors que mirin la penícula.
Potser aquest és un problema molt comú en el cinema. Tenint un format com el documental, potser no fan falta tantes penícules sobre fets històrics. Que si el desembarco de Normandia; que si la erupción del Vesubio; que si la muerte del Kennedy… Però clar, si qui fa el paper protagonista és un actor guapo i popular… I si a més li sumem una banda sonora emotiva, i que soni per tot arreu… Ah, i si ens gastem una calerada per recrear els espais originals… En conclusió, que Titanic és considerada una gran penícula, i va guanyar un munt d’Oscars, i va recaptar no sé quants milions arreu del món però… No sorprèn!
En fi, que tenim un vailet espavilat de nom Jack que s’embarca en el viatge de la seva vida –o de la seva mort, i això no és espòiler perquè tothom sap com acaba la història– a bord del Titanic, el vaixell més gran del món, i del qual asseguraven que era insubmergible. Si es descuiden, els molt borinots! Allà coneix una noia la mar d’atractiva… La MAR d’atractiva! L’enteneu? És la Rose, de bona família i promesa amb un fatxenda que no em cau gens bé ja des del primer minut de la penícula. I no ho diríeu mai! La rebel·lia de la noia, les seves ganes de riure i passar-s’ho bé, unides amb l’espontaneïtat del Jack, i el seu pentinat modern, tot s’ha de dir, aconsegueixen que els dos joves es vagin enamorant. Clar que també hi ajuda que el promès sigui un estirat, clar! I pugen a la proa del vaixell… I criden ser els reis del món… I sona la cançó de la Celine Dion… I riuen… I ballen fent voltes com una mala cosa que gairebé vomito de com feien anar la càmera… I són feliços! En fi, que no els va costar gaire trencar el gel!
Però, Àngela Maria! Que el gel el trenca algú altre, en aquest film! Que arriba el moment tràgic de la penícula, el despiste més gran que pugui tenir el capità. Clar, penseu que en aquella època no tenien tanta tecnologia com ara, ni radars ni GPS ni punyetes d’aquestes, que avui en dia els vaixells gairebé van sols i els comandantes poden anar a fer un còctel mentre solquen el mar. I, com ja he dit abans, i com ja sabem tots, el Titanic topa amb un iceberg i comença a omplir-se d’aigua. I com són les coses, que els pobres de la classe turista queden atrapats a l’interior del vaixell, no perquè fossin turistes sinó perquè eren pobres, i els rics de la part alta –és ben bé que el coi de Titanic era un mirall de la societat de l’època–, aconsegueixen escapar amb els bots salvavides. Les imatges de la gent rodolant per la coberta són del més divertit de la penícula!
En fi, que la tragèdia es fa més gran quan els nostres protagonistes es veuen atrapats en una fusta, enmig les fredes i fosques aigües de l’oceà Atlàntic. I el pobre Jack di Caprio, per salvar-la a ella, fa un esforç titànic –he he he!– i se sacrifica com un heroi. Bé, després sempre ens quedarà el dubte de si hi haguessin cabut tots dos damunt la taula aquella, però això forma part dels misteris del cinema. La resta, que ens l’expliqui la sireneta, que potser passava per allà i va veure millor que ningú la penícula dels fets.