Ai, quin greu que sap quan s’acaben les coses que t’agraden! L’ampolla de vi que guardaves per a una ocasió especial, el pot de la Nocilla, les festes i celebracions quer reuneixen tota la família… Oi que m’enteneu? I el mateix passa amb les sèries. Sí, perquè quan t’enganxes a una sèrie, ja sigui una comèdia, un drama, una història d’aventures o el que sigui, t’enamores en part dels seus personatges, de les seves vides, dels seus somnis… I pateixes per les decisions que prenen, els mals tràngols que passen…És a dir, que no ets només un espectador del que està passant, sinó també un sofert amic dels protagonistes.
A diferència de les penícules, que ja saps que, més o menys, te les hauràs ventilat en un parell d’hores –bueno, sí, Titanic dura més, però ja saps com acaba–, quan mirem una sèrie, i ens agrada, desitjaríem que aquesta no acabés mai, que tinguéssim preparat un nou capítol cada setmana o una nova temporada cada any, segons el tipus d’espectador que siguem. Que quan els nostres personatges preferits han resolt els problemes que la trama els proposava, pobrets, els en sorgissin de nous que allarguessin la vida de la sèrie.
Però clar, tot no pot ser! I potser de vegades val més així, que els actors i guionistes han de descansar i oxigenar-se per agafar noves idees de cara a una propera temporada o qualsevol altre projecte. Per això mateix, espero que en Joel Joan i l’Hèctor Claramunt s’agafin unes merescudes vacances. Que descansin, això sí, amb la llibreteta ben a prop per anar prenent notes, que una servidora espera, i no sabeu amb quines ganes, que ben aviat tinguem una tercera temporada de la sèrie El crac. El crac va acabar ahir dilluns, data en què ja tenia escrit l’article, però suposo que el final haurà estat a l’alçada de la sèrie. Bé, no ho suposo… N’estic convençudíssima!
Aquesta segona temporada d’El crac ha mantingut el trio sentimental que ja vam conèixer a la primera, i que va acabar amb el matrimoni del Joel Joan i la Carla Casanova, protagonitzada per la meravellosa Diana Gómez, que és d’Igualada com jo. Al seu costat, la Sara Espígul, antiga parella de l’actor i director de la sèrie, en el paper de Sandra Ferrer, se’ns presenta amb un nou company sentimental, en Julio Manrique, qui serà el nou gran rival, tant professional com sentimental, del Joel Joan. Completen l’equip d’actors en Jacob Valltramunt fent de Txus, l’assistent de la Carla i el Joel; en Lluís Soler i la Laura Aubert, que són els companys de companyia; i el Borja Espinosa en el paper d’Àlex Gnocchi, l’excèntric director teatral que guiarà tota aquesta colla capítol rere capítol.
Com ja he avançat, un dels plats bruts de la… forts, volia dir plats forts de la sèrie… Perdó! Deia que la rivalitat entre en Joel i en Julio és un dels principals atractius d’aquesta temporada. Com ja passava en la primera amb en Roger Coma, en Joel té tendència a sentir certa enveja pel triomf dels altres, i més si aquest èxit és d’algú a qui considera rival. A la sèrie, la rivalitat es veu damunt de l’escenari –ja que els seus papers a l’obra que representen, El secret de la família Qong, els enfronta de manera directa–, però també en la vida sentimental, ja que en Joel troba a faltar la Sandra i comença a veure que la seva relació amb la Carla no té gaire futur. Precisament, és damunt de l’escenari on més comprovem aquesta rivalitat. Els molt animals, en un duel interpretatiu que passarà a la història, arriben fins i tot a la sang per tal d’interpel·lar –interpel·lar!– de forma més impactant amb l’espectador. Altres moments èpics de la sèrie en què aquesta rivalitat desborda de rialles l’espectador són la visita al Iemen, l’intent per part del Joel de fer-se passar per un heroi o, simplement, el tema de la paternitat. No vull precisar més per no aixafar les sorpreses a qui encara no ho hagueu vist, que ja esteu trigant.
Tot això va amanit amb una gran dosi d’autocrítica, no només a nivell personal, sinó també a nivell professional. Les dèries dels artistes, les seves excentricitats, les seves manies… Aquí veiem com ells mateixos se n’enfoten, començant pel mateix Joel, qui juga amb la imatge de fatxenda que molta gent s’ha fet d’ell per mostrar un aspecte més ridícul de l’actor consagrat, fins al Lluís Soler i el seu cansament pel món interpretatiu, després de tants anys damunt dels escenaris i d’haver-ne vist de tots colors. A tot això se li ha de sumar unes grans dosis de surrealisme, que no només exageren totes aquestes situacions, sinó que també els dóna originalitat i frescor davant d’altres comèdies televisives. En fi, que en Joel Joan i l’Hèctor Claramunt han sabut trobar a cada escena la manera de reblar el clau per fer-nos pixar de riure! Visca la gent que sap riure ella mateixa!
Personalment, a aquesta temporada li he trobat a faltar els cameos que tant ens van sorprendre a l’anterior. Sí, el primer capítol d’enguany va ser genial, amb una entrega de premis Gaudí fictícia d’allò més divertida. El moment Clara Segura, nominada per triplicat per tres papers lacrimògens, me l’emportaré de record a l’altre barri quan em mori per ensenyar a Sant Pere l’excel·lent humor que fem a Catalunya. Però es va compensar. Es va compensar amb una escena igualment mítica i plena de nostàlgia: l’escenificació d’un moment de Plats bruts amb els personatges d’El crac. Ai, Joel! Aquell David Güell va marcar la vida de molts catalans!
En conclusió, i fent referència a les paraules que hem vist a cada final de capítol, no sé si en Joel Joan és així, o no, però si us plau, que Déu Nostru Senyor el premiï amb una llarga vida perquè si és cert allò que diuen, que riure fa viure més anys, jo n’hi dec uns quants a aquest home i a aquesta sèrie. I ara, posaré un ciri a la Moreneta per a què tinguem aviat tercera temporada…