Vet-ho aquí que una vegada hi havia als Estats Units —perquè la majoria de penícules no només es fan a Amèrica, sinó que també passen allà— un home que es dedicava a doblar personatges de dibuixos animats. Gràcies al seu sentit de l’humor i al seu salero, ell solet era capaç de posar veu a qualsevol personatge, i a més a més amb destresa vocal. Vaja, que l’estudi de gravació s’estalviava uns calerons tenint en plantilla únicament i exclusivament al bo d’en Robin Williams, al cel sigui. Perquè això sí que ho té el protagonista, que és tan bo i considerat que acaba perdent la feina per culpa dels seus intents de reconduir els nanos pel bon camí en lloc d’invitar-los al món del tabaquisme, tal com els incita l’ocellet protagonista dels dibuixos animats.
Tot i haver perdut la feina, el nostre home prepara una festa d’aniversari pel seu fill mitjà. Però no una festa al McDonald’s del poble, on per dos euros per cap pots fer engreixar els nanos a base de nuggets de pollastre, no! Una festa por todo lo alto, que no sé com es diu en català perquè els catalans som de fer festes més aviat contingudes. Vaques, gallines, música rap dels 90, nens penjant del ventilador de sostre… I és llavors que arriba la mare, una dona més aviat seriota que no accepta massa de bon grat la disbauxa que s’ha creat a casa seva i atura la festivitat en sec i perillosament: desendollant el radiocassette que animava el guateque infantil del senyor Williams. La posterior discussió matrimonial, pobre, acaba amb un divorci que l’allunya dels seus tres fills.
El judici per la custòdia de les criatures no l’afavoreix gaire: sense feina, sense casa, sense credibilitat… I és quan el Daniel, nom que adopta l’actor en aquest film, s’ha de buscar una feina qualsevol i un pis que segons l’entorn social de San Francisco és més aviat ruïnós però que ja voldrien molta gent dels barris gòtics i ravals de Catalunya. El seu nou treball el porta a un canal de televisió, però la seva tasca no té res a veure amb la seva capacitat de fer veus. Es veu que en aquella emissora no hi tenien un Polònia, sinó el Toni Soler de Califòrnia de torn l’hauria contractat per fer d’Aragonès, Abascal o, fins i tot, de Pilar Rahola! En fi, que el gir que ha pres la seva nova vida no és gens esperançador. Fins…
Fins al dia que la seva ex-dona busca una assistenta de la llar! El molt bandido del Robin canvia el número de telèfon de l’anunci perquè ningú pugui ocupar-se dels seus fills, i s’espavila a guanyar-se la feina de cuidadora de les tres criatures sense que ningú sospiti res! I com ho fa, us preguntareu. I si no us ho pregunteu és que ja l’heu vist i esteu posant a prova la meva memòria buscant errors en l’article, que us conec, punyeteros! Fent una dolça veu femenina aconsegueix una entrevista de feina amb la mare de les criatures. Ara només li fa falta, diguéssim, un look més femení. I és aquí quan entra a escena el germà del protagonista, un home barbut que no s’assembla res al Robin Williams -aquí les cinematogràfiques acostumen a fallar, que els germans gairebé sempre tenen alguna cosa que et fa pensar en l’altre!-, i que es dedica al maquillatge i a la transformació facial de la gent. Així que la penícula ens regala una bonica seqüència de transvestisme, no sense algunes opcions esbojarrades que queden descartades per ser massa histriòniques, fins que el protagonista i el seu germà aconsegueixen crear la criatura més tendra i carismàtica dels anys 90, amb permís del nostre estimat Cobi, la senyora Doubtfire! Oju, que el film va guanyar l’Òscar al millor maquillatge gràcies a aquesta caracterització!
I el nou Daniel, convertit en la senyora Doubtfire, que es planta a la seva antiga casa, i davant dels nens i l’ex, es presenta. Total, devia pensar, si a en Superman no el reconeixien amb aquelles ulleres de Clark Kent, que ni devia canviar la veu per dissimular, a mi, que vaig amb la permanent, els llavis pintats, les metes postisses i fent una veu dolça… No sabran qui soc, tot i haver conviscut durant quinze o setze anys. I efectivament, la recent divorciada cau enlluernada per aquella dona i la contracta per a l’atenció dels nens i la neteja de la casa. Després passen coses, però amb gent amb aquest nivell de candidesa…
La vida del bo d’en Robin canvia completament. Pot gaudir d’estona amb els seus fills, aprèn a cuinar amb algun contratemps pirogènic -gairebé es crema els pits postissos intentant fer el sopar-, intenta sabotejar els plans de seducció que llança el Pierce Brosnan sobre la seva exdona… Però és clar, és Pierce Brosnan i en aquest punt el pobre Robin falla. En cert moment, fins i tot, se’ns recorda perquè és bo tancar-se al lavabo quan es tenen ganes de buidar les olives, i és que les ancianes no orinen dretes. El fill, que ho veu, i que està en els inicis de la pubertat, veu tremolar els fonaments sobre els quals havia fixat moltes creences sexuals. Després de l’ensurt, però, ell i la germana gran descobreixen que en realitat la dona que els està cuidant cada tarda és el seu pare.
Però les coses encara es compliquen més quan a la feina del Daniel li proposen participar en un nou projecte i per tal de detallar l’assumpte fan allò tan americà d’anar a sopar a les set. Mira que van d’hora, els afamats! Això és que els sandvitxos de mantega de cacauet del berenar no deuen atipar suficient. Ell, entusiasmat amb la idea de protagonitzar el seu propi programa infantil i convertir-se en la Letícia Sabater del sud-oest americà, accepta, tot i que hores després és convocat a un altre sopar amb la família, per descomptat, al mateix restaurant i a la mateixa d’hora. Com solucionar aquest problema? Dient la veritat? No, senyores i senyors, perquè estem davant d’una comèdia i el protagonista s’ha de complicar la vida per fer-nos riure.
Com us podeu imaginar, el sopar no va massa bé. El nostre amic Robin, al cel sigui, va d’una taula a l’altra satisfent els seus comensals, no sense abans passar obligatòriament pel lavabo a fer el canvi de disfressa, tal com Louis Hamilton passa per boxes quan necessita uns pneumàtics nous per atrapar en Verstappen. Ja us podeu imaginar que el pobre Daniel no ho té fàcil per transvestir-se amb tan poc temps i amb la incomoditat del lavabo d’un restaurant. De restaurant bo, això sí. Amunt i avall, ara Daniel, ara senyora Doubtfire, aixecant les sospites dels acompanyants, posant en perill el projecte professional i, pitjor encara, posant en perill la vida de Pierce Brosnan, i és que en un atac de gelosia, el Robin omple de pebre el plat del pobre pretendent i de poc que no se’l carrega, gairebé impedint que nasqués anys després un nou James Bond. A, i donant segurament algun ensurt dels grossos a l’usuari de torn de l’WC que devia trobar la pelleringa en algun racó d’aquell servei.
Al final la màscara no aguanta més i acaba caient, i no és una metàfora per dir que s’acaba descobrint la identitat secreta de l’assistenta, i tot és un drama perquè aquestes cabrioles artístiques, aquesta creació de falsa identitat, serveixen perquè el jutge dictamini una sentència encara menys favorable per al nostre protagonista. Però no tot són desgràcies, i és que la senyora Doubtfire ha acabat enlluernant el director de la tele i ha aconseguit el seu propi programa, una barreja entre El hormiguero i El món del Beakman. I tot i que finalment el matrimoni no es reconcilia, el Robin Williams pot passar més estona amb els seus nanos perquè l’ex reconeix que sí, està una mica grillat, però és un bon pare.
Una penícula preciosa que ens ensenya que tot i que els matrimonis es trenquen, l’amor pels fills ha de perdurar per sempre més. Ah, i també ens ensenya que si mai aneu a viure als Estats Units, oh quin gran país, ja podeu preparar-vos un bon pla de pensions, que allà la jubilació sembla que no existeix i la gent ha de treballar, ja sigui de conductor de bus, d’agent dels serveis socials, de jutge o de cuidadora d’infants com la senyora Doubtfire.
