El costat fosc de la democràcia (al cine)

Us va sorprendre la victòria de Donald Trump el 2016 i el que està passant aquest 2023? Vau flipar quan Rajoy va guanyar dues eleccions seguides? No t’esperaves el resultat del Brexit? Pedro Sánchez té govern més progressista de la història i convoca eleccions? La democràcia està plena de sorpreses… És el que té donar el poder al poble i ja sabem que l’home és capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Bé, això no és un portal sobre política així que no ens toca a nosaltres jutjar el món polític, però sí que podem fer alguns paral·lelismes amb el que passa a la ficció.

No és cap secret que als Estats Units les campanyes són gairebé un reality show, però a casa nostra no ens lluirem de la dosi de fal·làcies, mentides i promeses. Ara que toca votar aviat podríem fer un repàs de bons i mals presidents al cine, però el que tenim més proper actualment és el referent de House of cards. En aquesta sèrie hi ha una parella d’animals de la política que tenen un sol objectiu: el poder. A qualsevol preu. I si voleu informació sobre els casos d’agressions sexuals de Kevin Spacey podeu informar-vos en aquest article o aquesta columna d’opinió. Dit això, anem a veure lliçons de mala política o poder passi el que passi.

Aquesta sèrie ens ensenya, des de l’exageració, com n’és de bèstia i cruel la política nord-americana. Segurament una de les lliçons maquiavèl·liques que ens ensenya el matrimoni Underwood és que els diners són necessaris, però no ho poden aconseguir tot. Hi ha una cosa millor que et dona accés a gairebé tot. Si tens la paella pel mànec, pots tergiversar i fins i tot controlar els diners i les persones i empreses que tenen diners. Poder és control. Sense poder la lluita es fa molt més difícil.

El propi Trump va dir durant el seu discurs que “això de la política fa fàstic”. Segurament es referia al camí que ha hagut de recórrer lluitant, no només contra els seus enemics polítics (demòcrates) sinó també contra gran part del seu propi partit (republicà). I com que això va de cine tampoc el matrimoni Underwood tenia tots els suports dins el seu partit. De fet, moltes vegades ells mateixos s’apunyalen per l’esquena. Per això cal que no t’estiguis per romanços. No lluitis, mossega. No et barallis, destrossa. Si és que… Si ens posem cinèfils també podem citar el mestre Yoda: “No ho intentis, fes-ho”. Parlant la gent s’entén, però si no et volen entendre, no hi parlis.

Però per guanyar no n’hi ha prou amb esclafar els teus rivals siguin d’un partit o de l’altre. Per arribar al poder, com a mínim a occident, cal passar per les urnes… i això és més complicat de controlar. És fàcil o relativament senzill aniquilar els que et fan ombra quan tens una poltrona amb el seu corresponent poder, però per tenir-la has de convèncer la gent.

Buf, la plebs… Quina mandra, oi? Tan fàcil com seria deixar-me manar directament… Però no, s’ha de passar per la democràcia. Això no és Joc de trons i no tenim dracs ni foc valiri per carregar-nos els rivals. La democràcia és un enemic molt més complicat perquè és, potser, l’únic que no pots doblegar només amb poder. Necessites carisma. Cal que t’estimin i conseqüentment et votin. És per això que no sempre pots aparèixer com el lleó que es menja la zebra… Has d’aparentar. Has de donar-li a la plebs el que vol encara que sigui diametralment oposat a com ets o qui ets.

Per guanyar-se els cors de la gent, doncs has de ser un hipòcrita. Ningú no t’acceptarà tal com ets. A ningú no li agrada com ets. I és que tothom aparenta i menteix. Vosaltres també. Jo també. Però per ser elegit president t’han de votar i, per tant, has de mostrar una imatge amable i si no la tens te l’has de fabricar. I aquí entra en joc una paraula que és la que defineix el matrimoni Underwood a la perfecció: la manipulació. No et pots menjar la plebs com si fossin la zebra, però sí que pots fer que creguin que no ets el lleó. Et cal alguna cosa més… Un altre poder… El quart poder.

Ens xoca molt que Donald Trump sigui el 45è president dels Estats Units, però és un home que fa 7 anys que és una espècie d’ídol dels reality shows. Més de 10 anys en antena amb el programa The apprentise. Els mitjans de comunicació són els teus millors aliats per controlar el ramat. Són els que ajuden a “forjar” la imatge i després convèncer les majories. També són els que han convertit la política en un espectacle (i a casa nostra ja ha passat).

Però no em malinterpreteu… La democràcia és el que hi ha. Ningú no diu que sigui perfecte, però continua sent millor que la que tenen a la Xina o Corea del Nord, no? L’acceptem perquè no coneixem res millor. Ens l’empassem perquè, fins i tot quan guanyen els que no ens agraden, sabem que tard o d’hora podem guanyar nosaltres. Podem donar la volta al tauler de joc i aconseguir, suport, estima, popularitat, “raó” i… PODER. Nosaltres. Els nostres. Siguin els que siguin. Del color que siguin. També podem guanyar. I si heu llegit bé aquest article ja teniu algunes pistes sobre com fer-ho. Doneu les gràcies als Underwood… i a la democràcia.