El compromís de ser gai i policia a Romania

- Advertisement -
- Advertisement -

Durant el llarg i iniciàtic camí de llambordes grogues per veure el mag d’Oz, la Dorothy queda atrapada en un camp de roselles. El potent perfum d’aquestes flors l’adorm i li fa perdre la consciència. Gràcies a la màgia de la bruixa Glinda, la Dorothy aconseguirà despertar-se i recordar la seva identitat. A l’altra banda de l’arc de sant Martí, però, les coses no són tan senzilles per en Cristi, el protagonista de Poppy Field, la flamant guanyadora del premi a la Millor pel·lícula de la secció Talents del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. La cinta, dirigida per Eugen Jebelaunu, combina la denúncia de l’homofòbia endèmica a diversos estaments de la societat romanesa com ara la policia o l’església ortodoxa, amb una crítica més intimista de certs comportaments personals evasius.

En Cristi viu atrapat entre la seva feina de policia i una còmoda homosexualitat armariada. Comparteix la seva vida, sempre en secret, amb un altre home que el visita cada cop que torna d’Istambul. Però, que sigui musulmà, no sembla ser el problema. Els amants mai surten de casa ni per visitar la família del romanès (tal com es dedueix de la visita sorpresa de la seva germana). Molt aviat descobrirem els motius. Per feina, en Cristi, que pertany al cos d’antiavalots, ha d’anar a un cinema on una manifestació ortodoxa ha aturat la projecció d’un film de temàtica LGTB. Allà, durant els enfrontaments dels fanàtics religiosos amb els espectadors, és reconegut per un antic amant. En Cristi, espantat, l’agredeix en un moment en què es queden sols per evitar ser descobert davant els companys de feina.

Poppy field crítica català

Poppy Field parteix d’un fet real: una manifestació ortodoxa que pretenia evitar el passi del film Los chicos están bien de Lisa Cholodenko, una cinta sobre dues mares lesbianes. A nivell narratiu aquesta anècdota permet una alternança entre les escenes més intimistes relacionades amb en Cristi i la seva homofòbia interioritzada (tot i que, possiblement, molt justificada per la pressió social) i les escenes de protesta a l’interior de la sala. Aquestes escenes estan rodades amb càmera en mà  i amb l’interès màxim de captar el conflicte i la crispació seguint la tendència realista del més recent cinema romanès. A mesura que la càmera circula per la sala anirem descobrint els argument d’uns i altres així com un petit retrat de qui són els manifestants.

Gran part de la pel·lícula té lloc durant el lapse de temps en què en Cristi, com a mesura preventiva després de l’agressió, resta aïllat a la sala de cinema, envoltat de butaques vermelles que donen la idea d’un gran camp de roselles. Aquesta lúcida representació tradueix a imatges el Poppy field del títol original però també, i potser com a picada d’ull a la comunitat LGTB, amaga la referència al El mag d’Oz que hem citat al començament. El camp de roselles de fort poder somnífer és la metàfora de la situació del protagonista, que manté en secret la seva sexualitat per por a no ser acceptat ni pels seus companys de feina ni per la resta de la societat romanesa (recordem que l’incident que l’ha portat allà és una manifestació homòfoba contra una pel·lícula). Durant aquest estat de latència, en Cristi rep la visita de diferents companys que, d’una manera o altra, li faran saber que coneixen,  comparteixen o censuren les seves preferències sexuals. El moment més destacat d’aquesta seqüència serà quan el policia pugi a l’escenari convertint-se en el protagonista de la seva pròpia farsa davant de la platea buida. Curiosament, com la Dorothy al camp de roselles, la intervenció d’una companya (la bruixa Glinda?) fa que el cas de l’agressió se solucioni satisfactòriament. En Cristi entén que podrà descansar tranquil amb el seu secret, que tot restarà igual.  De retorn a comissaria, el silenci palpable, les mirades còmplices mentre conversa en anglès amb el seu amant, uns ossets de llaminadura confirmen que el mal ja està fet. L’estigma s’ha posat en funcionament.

Veredicte

El millor: La interpretació adormida de Conrad Mericoffer.

El pitjor: La denúncia de la censura ortodoxa queda en segon pla.

Nota: 8

- Advertisement -
Jesús González Notario
Mestre i historiador de l’art. Ha escrit sobre cinema a 'El núvol', 'Tribuna Maresme' o 'Crazy Friday' i també a 'El Cinèfil' com a Hotel Elèctric (una associació per fer promoció del cinema). També ha participat com a crític de cinema a diversos programes de Mataró Ràdio. Forma part de l’Associació Catalana de la Crítica i de l’Escriptura (ACCEC). Ha cobert nombrosos festivals de cinema catalans i ha participat a com a jurat FIPRESCI a festivals internacionals com Motovun (Croàcia) i Odessa (Ucraïna). També ha estat jurat de festivals com el D’A Film festival, BCN Film Fest o el Barcelona International Gay & Lesbian Film. A l’actualitat està molt interessat en el cinema Queer/LGTB i la crítica amb perspectiva de gènere.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents