Any 2013, els cinemes estrenen una pel·lícula distòpica en què es veu clarament les conseqüències de l’auge de règims d’extrema dreta. La pel·lícula va ubicar l’acció el 2022 i ho titllaven de distòpic. No som pas gaire lluny d’aquesta data i, si bé no hem arribat encara als extrems que plantejava The Purge, sí que hem vist una pujada constant i incessant de règims totalitaris i de partits extremistes arreu del món.
En plena setmana de mobilitzacions al nostre país, i en un panorama postelectoral força complex, arriba a les sales de cinema Nuevo Orden. Aquesta pel·lícula mexicana ens torna a portar a un futur distòpic (o potser no tant) en què veiem com una revolta contra les grans fortunes pot no ser una bona solució, en funció de qui hi hagi darrere i acabar caient en un parany encara pitjor.
L’auge de l’extrema dreta pot no ser fortuït. Sempre s’ha vinculat la pujada de grups extremistes i de partits polítics xenòfobs amb les crisis, especialment les econòmiques, però també les socials. No és un tema de la pandèmia, això ja ve de fa uns anys, però probablement la situació sanitària ha agreujat encara més la diferència entre classes socials i això sempre es reflecteix en la radicalització de vot.
L’any 2019, des de Dinamarca ens arribava Danmarks sonner (Hijos de la ultraderecha, en castellà), la qual ens feia viatjar en el temps fins al 2025, un any després que Copenhague patís un atac terrorista que derivaria en la radicalització de certes parts de la societat danesa. La pel·lícula mostrava dues històries diferents, però totes dues conseqüència de la por i l’odi. En un context de campanya electoral per unes noves eleccions, el líder nacionalista d’extrema dreta Martin Nordahl és el preferit de tots els sondejos amb uns discursos xenòfobs, sexistes i homòfobs. Per altra banda veiem en Zakaria i l’Ali, dos immigrants que s’uneixen a una organització radical. Ara bé, tots dos desconeixen que només són peons en una partida d’escacs que se’ls escapa de les mans.
La pel·lícula danesa només plantejava els possibles motius d’aquestes escalades al poder de faccions radicals i discursos d’odi. L’any 2019 Guy Nattive va presentar, primer al festival de Toronto i més endavant al recorregut de festivals i plataformes (ara disponible a Filmin), Skin. El llarg està protagonitzat per Jamie Bell (Rocketman o Snowpiercer) i es posa a la pell d’un neonazi pertanyent a un grup violent anomenat els Vinlanders. El film comença amb una imatge del cap rapat amb tatuatges de simbologia nazi en un quiròfan. Aquestes imatges clíniques es van intercalant amb flaixbacs de la història que va portar aquest noi orfe a viure en una família d’ideologies de dretes i com l’educació que ha rebut de petit pot influir en qui acaba sent. Però també deixa lloc a la rehabilitació ideològica i a la reinserció.
Una de les grans virtuts d’aquesta pel·lícula és el to poc moralitzador. És una simple finestra a un món i com sortir-ne. I per finestres, cal no obviar Imperium del 2016, dirigida per Daniel Ragussis (Haber) i protagonitzada per Daniel Radcliffe (Harry Potter o Kill your darlings). Si a Skin hi veiem un retrat social, aquí ens trobem un thriller, però igualment basat en fets reals. Imperium narra la vida professional de Michael German, un agent de l’FBI que va passar uns quinze anys infiltrat en grups neonazis que reivindicant la supremacia blanca. La pel·lícula utilitza la narrativa de documental per presentar-nos un relat fosc i dens, is bé a vegades cau en l’error de la col·lecció d’imatgeria nazi.
El discurs d’Isabel Peralta i altres membres de grups obertament feixistes en ple homenatge a la División Azul va tornar a revifar el dilema de la llibertat de què gaudeixen certes ideologies i dels límits de la llibertat d’expressió. Tot això atiat també per la detenció de Pablo Hasél i revocat el tercer grau dels presos independentistes. I és que és evident que els discursos extremistes arrosseguen violència i reclamen la mort d’altres ètnies, races, col·lectius o ideologies. No se n’amaguen i no ho han fet mai. Green Room (2015) és una pel·lícula que precisament mostra aquesta violència d’extrema dreta portada a l’extrem. Jeremy Saulnier (Hold the dark) dirigeix la història en què se’ns mostra el captiveri d’una banda de punk en ser testimonis d’un assassinat per temes ideològics en un bar. Els seus raptors i els assassins són una banda de neonazis que reivindiquen la supremacia blanca.
I si amb tot això encara ens falta més anàlisi de profunditat sempre podem recórrer amb el que ja podríem considerar un clàssic: American History X. La pel·lícula és de finals del mil·lenni passat, però d’una vigència esfereïdora.
