En el famós article “Une certaine tendance du cinéma français” publicat a Les Cahiers du Cinéma el 1954, François Truffaut es lamentava del conformisme dels directors consagrats, la seva supeditació a l’estètica i als diàlegs macos, i a la fossa que existia entre el seu cinema i la realitat. Feien pel·lícules formalment impecables però velles, anquilosades, d’una altra època. El va qualificar de cinema de papà, perquè era el cinema que agradava als seus pares, millor dit, als seus papàs, que no és precisament el mateix. Per això va sorgir cinc anys després la nouvelle vague que ho canviaria tot. Però realment ho va canviar tot? L’art de consum té la capacitat d’integrar-se en el sistema, a la indústria. Ara, 50 anys després segueix existint un cinema de papà. És el cinema conformista, temàtica i/o formalment, que no agrada precisament als papàs sinó als joves, però no a tots sortosament, agrada als joves conformistes integrats al sistema del neocapitalisme i de la falsa democràcia, que porten sospitosament el mateix uniforme o tenen les mateixes idees, les que convenen al poder fàctic, per mantenir-los submisos i convertir-los en consumidors. En aquest context, el concepte del cinema de papà segueix molt present.
El cinema de papà d’ara és que acapara totes les pantalles comercials del món i no deixa espai a l’altre cinema, el que tracta d’innovar. És el cinema fet per les grans productores, que són les de sempre amb altres noms i amb altres accionistes. Són les que es gasten milions i milions en superproduccions que treuen beneficis no només en les sales de cinema sinó en les televisions – pagant o obertes – i poden acabar sent atraccions de parcs temàtiques. Són les que es gasten els mateixos milions rentant el cervell del gran públic o dels suposats líders d’opinió. Amb només elles el cinema no seria el setè art. Seria un pal mencionar totes les pel·lícules que podrien entrar dins d’aquesta denominació equivalent al cinema de papà del Truffaut. Són les més comercials, encara que puguin haver-hi excepcions, les de superherois, les de dibuixos animats, les d’acció, les comèdies convencionals… El cinema de papà modern, com ha fet sempre el cinema dels poderosos, integra les troballes dels cineastes independents, els que prenen riscos. Les fan seves per arribar a tots els sectors del públic, sempre per fer negoci. Són autèntics depredadors. Espero en candeletes veure què faran amb les troballes de Paràsits, ara que li han donat una pila d’Oscars. I també amb les de 1917 o amb les de Cold War. O les de La favorita o les de Joker. Copiaran l’estil del cinema de Corea del Sud o només el de Bong-Joon-ho, encara que no tot el cinema d’aquell país ni el del seu director siguin com Paràsits?
Des de sempre Hollywood ha fet el mateix, seguint aquella màxima de “si no pots vèncer al teu enemic, uneix-t’hi” i, sempre que pot, contracte a cineastes d’arreu del món que destaquin. Després els sotmet a les regles del seu sistema i si no funcionen, o els cineastes no les accepten, al carrer, retorn al seu país. Ara amb la política de concentracions d’empreses, encara ho tenen més fàcil, cada vegada Hollywood està entrant de ple en un gran oligopoli mediàtic. Que Pixar innova i funciona, Disney la compra. I problema resolt.
El pitjor del cinema de papà actual és que moltes vegades s’amaga darrere una aparença formal que, diuen molts crítics, és innovadora i amaga un missatge reaccionari. Aquí tenim, com a mínim, tres exemples, La trinchera infinita, Mientras dure la guerra o Els dies que vindran. En el cinema francès o en el de Hollywood en trobaríem un fotimer. I si els directors o directores venen d’una escola de cinema, cal anar amb compte, faran un cinema impecable però si són gent que poden pagar una milionada pels estudis, no crec que puguin fer precisament un cinema revolucionari.
Com podem descobrir el nou cinema de papà? Obrint bé els ulls, fent amb rigor les nostres valoracions i no fer gaire cas a certs comentaristes de cine que es pensen que són crítics.
