‘Inside’ i els terrors interiors
Ho reconec: no he vist A l’interieur pel·lícula francesa de la quan Inside és un remake. O sigui aquesta crítica és sense prejudicis previs sobre l’original. I dit això la pel·lícula inaugural del 49è Festival de Sitges deixa amb una sensació agredolça, de film irregular. La pel·lícula tarda una mica massa en arrencar. Gairebé mitja hora per introduir un personatge que potser no mereixia tanta pantalla per saber que està embarassada i que una psicòpata li vol robar el bebè. Ara bé, quan comença l’atac la cosa millora. L’angoixa de la protagonista i la maldat absoluta de l’antagonista porten molt bé el pes del film durant la seva part central (que és la millor). Les solvents interpretacions i el suc que el director sap treure de la casa fan que el film tregui el millor d’ell mateix en aquests moments. Sense fer spoilers, però sent una pel·lícula sobre una dona embarassadíssima us podeu imaginar part del final… Doncs una vegada revelat cert secrets sobre l’assaltant el film conclou d’una manera erràtica i fins a cert punt il·lògica. Per això el sabor agredolç…
Veredicte
El millor: el bon estat de forma interpretatiu de les actrius protagonistes sobretot Rachel Nichols
El pitjor: Un inici massa lent i un final massa absurd.
Nota: 5,5
‘Proyecto Lázaro’ i amor després de la mort
En Mark Jarvis és el primer home ressuscitat de la història. Va crionitzar els seu cos quan li van detectar un càncer terminal i tot just ha despertat 60 anys després d’entrar a “la nevera”. Només començar el film, un s’adona que està davant un d’aquells productes cuidats fins l’últim detall. Amb una bellíssima direcció d’art que recorda el millor de Gattaca i Aeonflux. Però on el film excel·leix és en la capacitat que té per fer preguntes ètiques sobre la vida, la mort i l’amor. Un còctel ben fet i sobretot ben muntat. En Mark enyora una vida que ja no té i mai no tornarà. En Mark torna però el jo del 2015 no sabia que al jo del 2084 potser té dubtes sobre aquesta segona oportunitat. Per no parlar de les qüestions ètiques, morals i econòmiques darrere ser el protagonista de la primera resurrecció. Interpretacions solvents, disseny de producció i vestuaris hipnòtics i un rerefons filosòfic molt interessant fan de Proyecto Lázaro una de les pel·lícules més sorprenents del Festival de Sitges. Alguns l’atacaran per lenta. Per avorrida. Per contemplativa. Sense que els falti raó del tot, hem de ser conscients que en un Festival com al de Sitges no tot han de ser zombies afamats, assassins en sèrie tocats del bolet i monstres destruint ciutats allunyades de casa nostra. Sí a la ciència ficció eficient i intel·ligent.
Veredicte
El millor: L’estètica de la pel·lícula i la seva capacitat de fer les preguntes adequades i deixar que l’espectador les respongui.
El pitjor: El ritme no és gaire ràpid i això fa que pugui ser titllada d’avorrida o lenta.
Nota: 8
‘La propera pell’ i els conflictes identitaris
Per davant de tot La propera pell és una pel·lícula arriscada. La trama, el desenvolupament, els personatges i sobretot la manera com està rodada són tota una declaració d’intencions. L’argument gira al voltant del jove Leo (Àlex Monner) que després de passar-se anys desaparegut reapareix en un orfenat a França. La seva mare (Emma Suárez) l’acull amb els braços oberts però el seu oncle (Sergi López) no acaba de confiar que aquell noi sigui de veritat el Gabriel que van perdre a la muntanya en estranyes circumstàncies. El film juga perfectament amb el dilema de la identitat sembrant, també en l’espectador, una llavor de dubte que l’acompanya durant els 100 minuts de metratge. Aquests dubtes sumats a les solvents interpretacions i amanits amb un ambient bucòlic gris i claustrofòbic fen que l’experiència de La propera pell sigui un viatge agradable i inquietant a la vegada. Com dèiem al principi, és un film valent. Una espècie de thriller psicològic que també és un drama familiar i no deixa de ser un film noir rural. Una barreja explosiva que si hagués filmat i firmat un suec segur que donaria la volta al món (quina llàstima que ens costi tant exportar el nostre cinema). Amb tot hi ha moments on la pel·lícula s’entreté una mica massa en el protagonista passant per sobre altres relacions personals (la de la mare i l’oncle) i un ambient de poble que haguessin donat molt de si. A grans trets, però, és una pel·lícula que no només cal recomanar sinó que hauria de ser un referent per a joves cineastes (i productors) de les nostres terres de com anar amb el cap ben alt amb un producte d’autor sense complexos.
Veredicte
El millor: La valentia i la desinhibició del projecte i les interpretacions del trio protagonista.
El pitjor: Uns moviments de càmera innecessàriament bruscs i no sempre justificats.
Nota: 7,5
‘Vestigis’ i la pitjor teràpia de parella
Quan parlem d’una opera prima hem d’anar en compte. Tots hem de començar per algun lloc i no sempre surt bé a la primera. Ara bé, Vestigis, la primera pel·lícula d’Ivan Murillo, peca en excés d’amateurisme. La història d’una parella que vol solucionar la seva crisi que no té solució (perquè ella és lesbiana) podria donar molt de joc i es queda en intent. De fet la figura del psicòleg excèntric i la seva teràpia són el més interessant del film però unes actuacions erràtiques, unes situacions gens creïbles i una evidentíssima manca de recursos (econòmics i de guió) fan de Vestigis una experiència fallida. El film navega a la deriva entre el surrealisme, el terror psicològic i el drama familiar. En resum: una mostra de com una bona idea és mal portada a la pràctica.
Veredicte
El millor: La idea del psicòleg boig i la teràpia “alternativa” és bona i té alguns moments surrealistes interessants.
El pitjor: La sensació d’estar veient un exercici de cinema i no una pel·lícula.
Nota: 3
