Admeto que tinc debilitat per Woody Allen. Cada any vaig a veure el seu film puntualment i sempre surto content del cine. Tot i que soni a tòpic, també Cafè Society et deixa pensant una bona estona. El director novaiorquès té la virtut (o el defecte) de camuflar els grans debats de la vida entre escenes banals i comèdia de diàlegs subtils. És el que ha fet gairebé sempre i rarament erra. En aquest nou film Allen ens mostra un dels dilemes de la vida. I si no vaig fer bé en deixar la relació amb el meu primer amor? I si, també com diu el tòpic, el primer amor és el bo?
Amb un triangle amorós format pel jove somiador Jesse Eisenberg, el seu oncle/tauró del Hollywood dels anys 30 (Steve Carell) i la seva secretària Kristen Stewart el film et mostra les conseqüències d’una decisió que canvia la vida dels protagonistes. És com si la pilota de Match Point no depengués del l’atzar. Has de triar dreta o esquerra. No et pots quedar amb la xarxa. A Café Society el dilema és entre el cor i la raó. El que se suposa que has de fer i el que et vindria de gust fer. Triïs el que triïs la teva vida anirà per un camí o per un altre… i anys més tard t’estàs emborratxant en una festa i et preguntes si vas prendre la decisió adequada. És igual si parlem del Hollywood dels anys trenta, d’una colla d’amics d’El Vendrell o tres col·legues de Buenos Aires. Són debats/sentiments/situacions universals.
Els films de Woody Allen són com un gènere en si mateix. Un gènere que té un públic concret i molt definit. Sóc nascut als 80 i era el més jove que hi havia al cine. La mitjana d’edat a la sala superava els 50 anys. Això segurament vol dir que aquest gènere Allen no atrau els joves que segurament estaven a la sala gran veient Suicide Squad. Una veritable llàstima… Aquest director encara té capacitat per sorprendre. Recentment ho ha fet amb Midnight in Paris i amb Blue Jasmine. Amb Café Society (i Irrational Man i Magic in the Moonnight) no arriba a aquestes quotes d’excel·lència. Podríem dir que és “un film més de Woody Allen”, sense que això fos necessàriament dolent.
El repartiment està especialment ben triat. No tan Jesse Eisenberg com l’encantadora Kristen Stewart i un serè i concentrat Steve Carell. La protagonista té l’estigma de la saga crepuscular de vampirs i homes llop però en aquest (i altres films) ha demostrat que si vol i té un paper adequat pot ser molt més que una estúpida distracció per adolescents. La seva interpretació transmet la gairebé impossibilitat de no enamorar-te d’ella.
Steve Carell troba un paper que li va com anell al dit. Amb punts histriònics, però amb la profunditat necessària com perquè pugui lluir-se i demostrar (com ja va fer amb The Big Short) que té molt més que oferir papers de graciós a les comèdies absurders que el van descobrir. A Jesse Eisenberg encara no l’he perdonat per carregar-se el personatge Lex Luthor i convertir-lo en un Joker encobert a Batman v Superman.
Veredicte
El millor: La llum de la pel·lícula i el càsting
El pitjor: La sensació de d’haver vist aquest film en altre films de Woody Allen.
Nota: 6,5
