La Minako no se sap ni fer una truita i viu en un traster. S’enamora d’un bomber, l’home perfecte. Però tot és massa maco, i un accident s’endú el seu nou xicot. Poc després, la Minako comença una estranya fase de negació del dol perquè descobreix que pot invocar el seu esperit dins l’aigua.
Masaaki Yuasa no és algú que faci pel·lícules evidents. És algú d’estil genuí i surrealista (Mind Games). El fenomen de Your Name ens està inundant la cartellera de romanços sobrenaturals. I El amor está en el agua, sobtadament pels fans de Yuasa, en segueix la corrent, encara més: sembla una pel·lícula alimentícia i us he d’explicar per què no hi tinc cap problema. I és que l’última producció de l’estudi Science Saru està consagrada no només per refinar les seves visuals, sinó a demostrar que el seu flux de treball disruptiu també pot fer una “Your Name” sense suar gota.
Animació per la ruta menys transitada
Com a director creatiu, el flux de treball que ha perseguit Yuasa és un realista amb la jornada laboral. Recordem que la indústria de l’anime sobreexplota, que durant les rectes finals de la producció d’un anime, un inbetweener (la feina d’entrada a l’animació) pot tenir jornades extenuants que l’obliguen a treballar de nit, mesos de 600h per sota del salari mínim i els ascensos són només lleugerament millors. “Si vols diner fàcil, te’n vas a un MacDonalds“.
És per això que els estudis intenten treballar menys, per regla general integrant el 3d a les seves produccions i calcant-lo a les dues dimensions. Però el camí de Yuasa és el menys explorat: fa servir l’animació Flash, un tipus d’animació web per html que ni tan sols s’integra amb els navegadors des d’aquest 2020 (Steve Jobs va dir que “Flash no estava preparada per al nou món”, ja us heu acomiadat de Minijuegos?). Yuasa ha invertit massa anys perfeccionant l’ús d’aquesta eina com per deixar-la perdre: des de la sèrie Ping Pong, que era un primer experiment d’expressivitat i voluptuositat del flash al seu estudi. Ja el 2017, va treure dues pel·lícules en comptes d’una per demostrar l’extrema eficiència del seu flux, i encara es va fer global amb Devilman Crybaby, sèrie infame i de culte per les seves deformacions corporals de body horror.
Talent Català
L’animació vectorial podria ser indubtablement la resposta al problema d’inanició de la indústria, però és difícil de dominar, i qui més qui menys té por de l’animació Flash, ja que és la que van esgrimir els amateurs a mitjans dels 2000 per generar les primeres animacions web virals en territori de NewGrounds. Pocs l’entenen, com el barceloní Abel Góngora i el camarada Juan Manuel Laguna, que supervisen i treballen en les animacions que presenta Masaaki Yuasa des que es van conèixer fent un episodi de Hora de Aventuras, el que va ser el primer encàrrec de Science Saru. Abel Góngora i Laguna han treballat també en algunes de les propostes Flash més interessants del moment, com la OK K.O.! de la Cartoon Network.
S’han fet un bé escàs per l’ús del Flash. Per a molts, limitada i grotesca, aquesta tècnica es fa servir sobretot per fer títols de crèdit d’altres pel·lícules. Amb sort, encara la fan servir algunes produccions infantils de baixíssim pressupost o basades en el gag fàcil com Aggretsuko, i en aquesta línia, Yuasa l’ha integrat de manera quasi natural a les noves produccions de Shin Chan.
…I encara és entretinguda!
Només quan pensaves que Yuasa, Góngora i companyia havien fet una pel·lícula previsible, resulta que en realitat és una demostració de força del mètode de treball de Science Saru que per fi pot semblar una pel·lícula comercial, i el seu talent llueix en les escenes de surf o en l’escena de ball amb seguiment de càmera, que és una vacil·lada.
I en la història innocent amb banda sonora de pega-dolça, i amb el to bleda i simpàtica que projecta la protagonista (m’hi identifico, jo mateix tinc problemes per arribar a finals de mes) queda aquella contundència amagada. Com a Lu Over the Wall, és la malícia molt subtil que tindria una pel·lícula que no creu en si mateixa al 100% i que retorna sobre el meu argument de pel·lícula alimentícia, des de la tragèdia sobtada a la incomoditat perquè sabem que invocar el fantasma només per passejar-lo dins una balena inflable és més aviat morbós. És una pel·lícula molt entretinguda, moguda, amb una història de superació inspiradora, i si realment et colpeix, el drama encara estarà disposat a donar-te el cop de gràcia amb un tomb puntual.
Els que només el respecten quan fa coses estranyes diran que aquest és un Yuasa molt menor, però déu n’hi do! Ell té les eines, i si això és menor, quan estigui inspirat, Shinkai ja es pot ben preparar!
El Veredicte
El millor: aporta una retrobada sensació de realisme als espais: qualsevol escena amb aigua és sublim, i no necessàriament perquè hi visqui un fantasma.
El pitjor: que és una gesta tècnica que passarà desapercebuda, deixant al descobert un drama bastant mundà.
La nota: 7
