El agua neix de les vivències en primera persona de la seva directora Elena López Riera. Es tracta d’una indagació de les raons per les quals, com ha dit a més d’una entrevista, estima i odia el poble on va néixer i viure fins a l’adolescència. La seva protagonista és una jove que conviu amb la seva mare i la seva àvia. És estiu i passa el seu temps sortint amb les seves amistats (alguns de fora que estan de visita) i el noi que li agrada.
El agua presenta una visió calidoscòpica del món d’Ana amb l’objectiu de descriure la sensació de desarrelament respecte on viu, però també la falta de vincles amb la gent que l’envolta. L’estiu com a temps de pausa, quan l’avorriment incita al canvi a explorar i renovar-se. La mare (Bárbara Lennie) de l’Ana és una persona mal vista entre els seus habitants. Mare soltera, abandonada per l’home que la va deixar embarassada, malviu en el bar familiar. És molt controladora en la relació amb la seva filla perquè no vol que passi pels mateixos problemes que ella. Ana focalitza els seus esforços en relacionar-se amb la seva àvia, investiga el seu passat i descobreix que ha tingut una vida molt dura i que era maltractada pel seu marit. Sembla que les tres són víctimes de l’aigua negra, una llegenda que maleeix a algunes dones de la població. Segons sembla l’aigua s’enamora d’una jove que s’empassa en una riuada. La llegenda de l’aigua negra atorga una certa transcendència esotèrica, que es remunta a generacions i generacions de dones. D’aquesta manera la directora indica com la terra influeix sobre els seus habitants.
A través de diverses imatges d’arxiu que ens transporten als anys d’adolescència d’Elena López Riera sabem que hi haurà una gran riuada i intuïm, com Ana també farà, que l’enamorada del riu serà ella. El neguit de quedar-se atrapada al riu, o al poble que és el mateix, farà que la protagonista s’empoderi entregant-se ella mateixa per descobrir que és ella qui ha de prendre les decisions a la seva vida. A partir d’aquest moment Ana podrà construir ponts entre la seva mare i la seva àvia així com de començar a entendre la seva herència emocional i familiar i agafar el control de la seva vida. Les successives converses amb les seves amistats sobre aspiracions vitals, fugir del poble contribuiran també a generar aquesta angoixa davant la inèrcia d’un futur incert. Paral·lelament, assistirem al naixement d’una història d’amor amb José, un jove aficionat a la columbofília. I a ningú se li escapa la metàfora d’una Ana atrapada en la gàbia del poble, del temps i d’unes relacions forçades. Cal destacar la gran cohesió d’un càstig amateur, seleccionat entre els habitants del poble, que imprimeixen personalitat amb les seves pròpies vivències i els seus marcats accents.
Veredicte
El millor: la capacitat per descriure el desassossec vital d’una jove adolescent que ha de sortir del seu poble per canviar la seva vida.
El pitjor: la poca distribució malgrat les nominacions als Goya.
Nota: 8
