La pel·lícula Hijos del sol (Khorshid, 2020) comença amb una contundent frase de la UNICEF escrita sobre un fons negre: “Més de 152 milions de nens treballen a tot el món”. Aquesta premissa és la que va inspirar al director iranià Majid Majidi a escriure un al·legat a manera de denúncia sobre el treball infantil i, especialment, sobre l’abandonament de molts nens a qui l’administració els dona l’esquena, ni tan sols reconeixen la seva existència i, per tant, els tanquen les portes a l’educació o als ajuts. Nens treballant al carrer i/o delinquint per poder menjar, sense saber ni llegir ni escriure, molts cops no saben ni l’edat que tenen però sí que no han anat mai a l’escola i que si no s’espavilen no menjaran.
Majidi construeix una al·legoria protagonitzada per nens que justament vivien en aquestes condicions i que han esdevingut estrelles al seu país gràcies a aquesta pel·lícula. El protagonista de 12 anys, Roohollah Zamani, va guanyar el premi Marcello Mastroianni al millor actor jove a l’edició del 2020 del Festival Internacional de Cinema de Venècia, en què la pel·lícula va enlluernar el jurat i a la crítica.
Ali encapçala un grup de quatre amics, tots ells provinents de famílies desestructurades, que malviuen treballant en un taller de neumàtics (i robant-los als pàrquings). El líder de la colla els convenç per “infiltrar-se” a l’escola (tot i que fa setmanes que havia començat el curs), per un encàrrec d’un aparent mafiós del territori que l’encoratja a cercar un tresor situat a sota del cementiri. A l’indret només s’hi pot accedir a través de diferents conductes des del soterrani de l’escola veïna.
Va ser una visita de Majidi a una escola similar l’espurna de la idea de la pel·lícula. Són escoles afavorides per organitzacions no governamentals que tenen l’objectiu d’ajudar aquests nens, traient-los del carrer, portant-los a l’escola i, sobretot, donant-los de menjar cada dia. La falta d’ajudes per part de l’administració és un detonant més de la trama, que fa que l’escola no tingui recursos propis per tal de poder alimentar tots els nens o de pagar el lloguer de l’edifici.
Les ambicions dels quatre nens protagonistes són molt modestes: aspiren a poder viure amb els seus pares i a sentir-se que pertanyen a un grup, a una societat. Només cal observar les mostres de solidaritat, de respecte i d’afecte entre ells per comprovar que naixem sense ser racistes, masclistes o xenòfobs. I és que la pel·lícula també serveix de denúncia del tracte rebut pels centenars de milers d’immigrats afgans que han hagut de fugir del seu país, molts d’ells nens sense família (us sona la paraula “mena”).
És en aquest sentit quan l’educació dels infants adquireix una rellevància fonamental en el respecte dels seus drets, quan el procés i l’aprenentatge esdevé el veritable tresor i, aquest sí, accessible i real. L’escola com a símbol de construcció de valors, d’assegurament de l’educació i de l’atenció a uns nens i nenes que la mateixa societat mira amb recel. La imatge d’un professor cridant als seus alumnes al carrer que saltin el mur per poder entrar a l’escola, que romania amb les portes tancades, és extremadament simbòlica.
Quan la resposta a la pregunta “Quina és la professió del teu pare?” és “Addicte”, la que diuen alguns membres d’aquesta colla, vol dir que com a infant la teva pròpia vida ja és de per si una aventura. No us quedeu amb el discurs simple que el model de pel·lícules d’aventures de nens són Els Goonies (The Goonies, 1985), també ho és que una nena vulgui anar amb bicicleta com ens va mostrar la directora saudita Haifaa Al-Mansour a la pel·lícula La bicicleta verde (Wadjda, 2012)… o el que els passa a dos nens que perden les seves sabates i no s’atreveixen a dir-los-ho als seus pares, tal com ens va mostrar el mateix director Majid Majidi a la seva pel·lícula Los niños del paraíso (Bacheha-Ye aseman, 1997) (la pel·lícula va estar nominada als Oscars a la categoria de millor pel·lícula estrangera, primer cop per a una producció iraniana).
Al món real, en general, i a les pel·lícules iranianes, en particular, la vida no és fàcil i els finals… els finals no sempre són finals feliços.