Dune (1965-1985) la saga literària escrita per Frank Herbert (1920-1986) és considerada una de les millors i més venudes de tots els temps, dins el gènere de la ciència-ficció. El seu gran èxit va fer que el productor Dino de Laurentiis, a la recerca d’una saga cinematogràfica multimilionària com havia estat la trilogia original d’Star Wars de George Lucas, s’atrevís amb una adaptació del primer volum, el 1984, dirigida per David Lynch (Eraserhead, 1977) i interpretada pel que seria el seu futur actor fetitxe a la sèrie Twin Peaks (1990-1991), Kyle MacLachlan. La primera incursió al planeta Arrakis, creat per l’escriptor nord-americà, va resultar ser tot un fracàs de públic i crítica, que quasi enfonsa la productora italiana i la carrera de l’inclassificable cineasta, que, avui en dia, encara en renega.
Lògicament, la futura saga es va quedar només en un sol episodi, i han hagut de passar quasi quaranta anys perquè Hollywood s’hagi atrevit a tornar-ho a intentar amb una segona adaptació de la primera obra. La productora Warner, nova propietària dels drets de Herbert, ha estat l’encarregada d’aixecar aquest immens projecte amb un director que ha demostrat la seva vàlua dins el gènere com és Denis Villeneuve (Arrival, 2016; Blade Runner 2049, 2017). El film es va estrenar el passat setembre i aquest 17 de febrer arriba a HBO Max amb l’aval extra de 10 nominacions a l’Oscar, incloent la candidatura més desitjada: la de Millor Pel·lícula.
Com no podia haver estat d’una altra manera en una superproducció d’aquesta magnitud, el rodatge de la pel·lícula no ha estat un camí de roses, així com tampoc l’arribada a les grans pantalles, a causa dels inevitables endarreriments a causa de la pandèmia mundial de Covid-19. Però, finalment, es pot veure el resultat als cinemes i l’espera ha valgut realment la pena. Després de la seva estrena el setembre de 2021 i de convertir-se el la 5a pel·lícula més taquillera de l’estat espanyol de l’any passat el film arriba a HBO Max el 17 de febrer a l’espera de la seqüela l’any 2023.
Villeneuve, quan li van encarregar el projecte, tenia davant seu un doble repte: realitzar una adaptació digna de l’obra original i fer oblidar la primera versió. En ambdós casos ho ha aconseguit i amb escreix. El director canadenc ha concebut una obra única i singular en tots els seus vessants, especialment en l’àmbit tècnic. La translació en imatges de l’obra cabdal de Herbert no podia ser més acurada i encertada, amb una excepcional fotografia tant immersiva com emotiva. No seria agosarat dir que si el novel·lista pogués veure la seva obra en moviment, sense dubte, s’emocionaria, igual que els espectadors que coneixen Dune i el seu llegat.
No obstant això, el públic desconeixedor del treball de Herbert també pot gaudir d’aquest gran l’espectacle, sobretot aquell aficionat a la ciència-ficció, tot i que els que estimen el cinema, sense dubte, també ho faran, perquè la pel·lícula és cinema en estat pur. Totes i cada una de les escenes estan cuidades fins al mínim detall, des de la planificació, passant per la cinematografia, fins a l’edició. Tot això sense oblidar la majestuosa banda sonora creada per un dels millor compositors contemporanis com és Hans Zimmer, que no fa més que magnificar el resultat final.
Malauradament, la part interpretativa és el que fa que la cinta de Villeneuve no sigui una obra mestra completa. Tots els personatges, fins i tot, Timothée Chalamet (Call me by your name, 2017), que porta el pes de la funció, estan desdibuixats, talment com si fossin un miratge en el desert. I no és perquè als actors els manqui talent, ja que tots ells han demostrat sobradament que tenen solvència contrastada, sinó perquè el seu arc argumental no acaba d’estar ben resolt. I això provoca un dels principals esculls del film, que és la seva llarga durada, que ‘només’ dona per a un extens pròleg. És un gran pròleg, però insuficient per fer avançar la història i les seves trames.
És cert que la cinta està plantejada com la primera part d’una saga de tres pel·lícules i que el seu realitzador ja ha declarat, en més d’una ocasió, que és una obra incompleta i que el seu desig és rodar la part restant. Però, aquí mana la taquilla i, darrerament, les dades d’audiència en streaming, ja que als EUA s’estrenarà simultàniament als cinemes i a HBO Max. Warner, després dels relatius fracassos de Wonder Woman 1984 (2020), Tenet (2020), i The Suicide Squad (2021) és conscient que trepitja sorres movedisses i vigila molt els passos que fa per no enfonsar-se més en el desert audiovisual.
Esperem i desitgem que el gran públic no doni l’esquena a Dune de Herbert-Villeneuve, perquè és així com s’hauria de subtitular la pel·lícula, ja que és el resultat de l’adaptació d’una obra d’un gran novel·lista per part d’un gran cineasta. Com diuen al film, “la por mata la ment”, i l’espectador ha d’estar obert a veure un producte diferent que s’allunya dels blockbusters tradicionals i s’acosta al cinema d’autor comercial.
Veredicte
El millor: l’acurada estètica i la conceptualizació visual.
El pitjor: el treball interpretatiu i l’excessiu metratge (per a un pròleg).
Nota: 8
