Dic “crec saber” i no que “sé” perquè en això de les sèries intervenen una pila de factors que, com no es poden saber tots, condicionen qualsevol comentari. Són factors especialment econòmics, és a dir, comercials i d’audiència. A les sèries de llarga durada, encara afecten més. Entenem com a sèries llargues aquelles que té molts capítols i, cosa que és el mateix, moltes temporades, cinc, sis, set… i que els capítols no siguin independents. Per exemple, 24 hores o Sin Identidad.
Sèries llargues, el denominador comú
Ja sé que no es pot generalitzar, però la majoria tenen un denominador comú que és el que passa per les subtrames, és a dir, històries paral·leles que alternen amb la història principal i que, segons vagin les enquestes, es poder convertir en una nova història principal independent al voltant d’algun personatge o situació allò que es diu un spin off (derivació d’un producte anterior). Com més llarga és, més subtrames.
La supeditació a les subtrames fa que a vegades, en moltes sèries de llarga durada, l’espectador no recordi sempre de què va (ha pogut passar un temps considerable des de l’inici, sobretot si es veuen setmanalment) i els guionistes fan el possible per recordar-ho de tant en tant a l’espectador, a part dels resums inicials. Les seqüències (si es poden dir així) són curtes (1/2 minuts com a màxim, a vegades encara menys) i cadascuna ha de mantenir la tensió i, sobretot, l’interès per continuar veient la sèrie, per enganxar-se. El factor sorpresa és essencial en cada escena. Això és mot difícil d’aconseguir perquè cada fragment o seqüència és com una pel·lícula supercurta. La lògica de l’evolució dels personatges o les situacions no és que sigui massa perfecta ni curosa. Sol haver-hi poca coherència, repeteixo que en general. Hi ha cagades clamoroses. L’espectador no pot recordar-ho tot.
Quan veig una sèrie llarga, em sembla que estic veient una acumulació d’arguments que ja he vist per separat en el cine, com si fos un déjà-vu (ja vist) cinematogràfic. Els recursos narratius del suspens o la intriga són els més utilitzats i el melodrama és el gènere rei. Ah, i en general són políticament correctes! Mai els conflictes que plantegen són trencadors o innovadors, no fos que es perdés audiència per ser massa agosarats, ja que el públic sol ser molt conservador. Però això passa a la majoria de sèries, llargues o curtes i, ara, a la majoria de pel·lícules, les més taquilleres.
Torno a repetir que hi ha sèries i sèries i aquestes dues o tres coses que he comentat i que em sembla saber d’elles no serveixen per a totes, però penso que es poden aplicar a la majoria de sèries llargues o superllargues. Coses de les audiències.
