Dues o tres coses que crec saber de les sèries llargues

Dic “crec saber” i no que “sé” perquè en això de les sèries intervenen una pila de factors que, com no es poden saber tots, condicionen qualsevol comentari. Són factors especialment econòmics, és a dir, comercials i d’audiència. A les sèries de llarga durada, encara afecten més. Entenc com a sèrie de llarga durada aquella que té molts capítols i, cosa que és el mateix, moltes temporades, cinc, sis, set… i que els capítols no siguin independents. Per exemple, 24 hores o Sin Identidad.

Sin_identidad_PJa sé que no es pot generalitzar, però la majoria tenen un denominador comú que és el que passa per les subtrames, és a dir, històries paral·leles que alternen amb la història principal i que, segons vagin les enquestes, es poder convertir en una nova història principal independent al voltant d’algun personatge o situació allò que es diu un spin off (derivació d’un producte anterior). Com més llarga és, més subtrames.

La supeditació a les subtrames fa que a vegades, en moltes sèries de llarga durada, l’espectador no recordi sempre de què va (ha pogut passar un temps considerable des de l’inici, sobretot si es veuen setmanalment) i els guionistes fan el possible per recordar-ho de tant en tant a l’espectador, a part dels resums inicials. Les seqüències (si es poden dir així) són curtes (1/2 minuts com a màxim, a vegades encara menys) i cadascuna ha de mantenir la tensió i, sobretot, l’interès per continuar veient la sèrie, per enganxar-se. El factor sorpresa és essencial en cada escena. Això és mot difícil d’aconseguir perquè cada fragment o seqüència és com una pel·lícula supercurta. La lògica de l’evolució dels personatges o les situacions no és que sigui massa perfecta ni curosa. Sol haver-hi poca coherència, repeteixo que en general. Hi ha cagades clamoroses. L’espectador no pot recordar-ho tot.

24_P

Quan veig una sèrie llarga, em sembla que estic veient una acumulació d’arguments que ja he vist per separat en el cine, com si fos un déjà-vu (ja vist) cinematogràfic. Els recursos narratius del suspens o la intriga són els més utilitzats i el melodrama és el gènere rei. Ah, i en general són políticament correctes! Mai els conflictes que plantegen són trencadors o innovadors, no fos que es perdés audiència per ser massa agosarats, ja que el públic sol ser molt conservador. Però això passa a la majoria de sèries, llargues o curtes i, ara, a la majoria de pel·lícules, les més taquilleres.

Torno a repetir que hi ha sèries i sèries i aquestes dues o tres coses que he comentat i que em sembla saber d’elles no serveixen per a totes, però penso que es poden aplicar a la majoria de sèries llargues o superllargues. Coses de les audiències.

Àngel Comas
Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents