Yusuke, actor i director de teatre, i Misaki, xofera privada. Dos mons molt allunyats l’un de l’altre, però destinats a unir-se pels seus drames personals com en un encreuament de carreteres. Ella condueix un cotxe, el d’ell, i ell condueix els actors d’un muntatge teatral. Qui porta a qui? Qui condueix i qui és conduït? Aquesta és la clau de volta de la darrera pel·lícula del reconegut director japonès Ryûsuke Hamaguchi (Happy Hour, 2015), basada en el relat curt de l’escriptor supervendes Haruki Murakami (Kafka a la Platja, 2002).
El binomi Hamaguchi-Murakami es sinònim de premis i així ho avalen la quantitat de distincions que acumula la cinta des de la seva estrena, destacant el Globus d’Or a la Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa o les nominacions a l’Oscar a Millor Pel·lícula o Millor Director. I és que aquesta sentida història plena d’emocions i sentiments continguts ha captivat el públic i la crítica de tot el món.
Una història que atrapa l’espectador des del primer minut i que no el deixa anar fins al minut 179, com si es tractés d’un viatge per una carretera sense sortides ni desviaments. Quan puges al cotxe dels protagonistes ja no hi pots baixar. El magnetisme que transmeten les escenes i els seus personatges es tal que, fins i tot, es fa difícil pestanyejar.
Aquesta sensació és la mateixa que té un lector de Murakami quan es submergeix dins d’algun dels seus llibres. La seva prosa et captiva i és impossible deixar de llegir. En aparença les seves històries són simples, però amaguen una gran complexitat amb múltiples capes i substrats narratius. Ningú fins ara com Hamaguchi ha aconseguit captar l’essència de l’autor, a excepció del cineasta coreà Lee Chang-Dong amb Burning (2018).
El director nipó demostra la seva gran habilitat per tractar orgànicament tots els complexos temes que aborda el relat del seu compatriota com la vida, la mort, l’amor, la confiança o la traïció. I ho fa amb un gran sentit poètic i sense perdre de vista el component psicosexual tan present a l’obra del literat.
Però un gran treball de direcció no seria res sense un gran treball actoral. I la parella protagonista, Hidetoshi Nishijima i Tôko Miura, estan totalment a l’altura amb un treball contingut però ple de matisos, tal com requereix el material adaptat. Senzilles i serenes, són els dos adjectius que millor defineixen les seves interpretacions.
Alguns espectadors menys avesats al cinema japonès, podran titllar la cinta de Hamaguchi de lenta o soporífera, però tant el to com el ritme són perfectes per a una història comparable a un tsunami, que, abans de produir-se, la marea baixa per pujar de forma violenta i arrasar amb tot.
Diuen que la millor conducció a la carretera és la que no es nota i Drive my car aconsegueix portar-se a indrets desconeguts de la psique humana sense adonar-te, i en arribar no pots més que plorar. Una pel·lícula que està destinada a convertir-se en obra de culte, si ja no ho és.
Veredicte
El millor: la seva capacitat d’hipnotitzar-te emocionalment sense adonar-te amb silencis que ho diuen tot i paraules que amaguen molt.
El pitjor: la sensació que no passa res en pantalla, quan en realitat hi passen moltes coses, que només captaran els espectadors més sensibles.
Nota: 8,5
