American Crime Story: People v. O.J. Simpson
En aquesta sèrie revivim el judici més mediàtic del segle XX als Estats Units. Aquest no va ser cap altre que el que va enfrontar el Poble de l’Estat de California contra O.J. Simpson. Qui era l’O.J.Simpson perquè fos tan important el seu judici? A banda de ser un exjugador de la NFL (va aconseguir un MVP al 1973), va ser un conegut actor secundari en algunes produccions de Hollywood: The Cassandra Crossing, Capricorn One, The Towering Inferno i la més famosa va ser la seva aparició a The Naked Gun. És clar que no era la primera vegada que un famós anava a judici, però sí que era el primer famós de color que anava a judici i sobretot després dels disturbis racials que van tenir lloc a la ciutat de Los Angeles al 1992. No és casualitat llavor que la sèrie comenci amb les imatges d’aquells disturbis.
La sèrie té 3 motors: el conflicte racial entre la policia i la gent de color, la violència de gènere i el poder mediàtic de la premsa en la pressa de decisions. El primer se sustenta sobretot en el personatge de Johnnie Cochran que és l’advocat qui únicament veu que han acusat l’ O.J. Simpson pel seu color de pell. El segon se sustenta en el personatge de la Marcia Clark, que és la fiscal que lidera l’acusació i que veu més enllà del color de la pell i resumeix els homicidis en un atac de violència de gènere. El tercer, està representat en les constants al·lusions que fa la sèrie al seguiment mediàtic que se li va donar al judici, fins al punt d’aconseguir dividir la societat nord-americana entre partidaris d’O.J. i els que el consideraven culpable dels fets.
Un repartiment d’estrelles
El personatge principal d’O.J. Simpson recau en Cuba Gooding Jr, a qui tots recordarem com en Rod Tidwell de la pel·lícula Jerry Maguire (1996). Aconsegueix, amb la seva interpretació, l’ambigüitat necessària d’un personatge en decadència i que és molt inestable. Això ja queda de manifest en el segon episodi, concretament en la persecució del Bronco. El secunden John Travolta (Pulp Fiction, Grease), David Schwimmer (Friends), Jordana Brewster (Fast & the Furious) i Selma Blair (Hellboy). Al contrari del que tots esperàvem, les millors interpretacions són per Courtney B. Vance qui fa de Johnnie Cochran, una espècie d’advocat/predicador que amb la seva demagògia aconsegueix que un simple cas d’assassinat es vegi com l’enfrontament entre el departament de policia de Los Angeles i la gent de color. Sovint podem estar d’acord amb els seus raonaments però no amb les seves motivacions ni amb les formes de fer. L’actor esmentat aconsegueix perfectament que empatitzem amb el seu personatge. L’altra gran sorpresa ens la dóna Sarah Paulson, qui va guanyar un dels dos Globus d’Or de la sèrie per la seva interpretació de Marcia Clark. És una dona ofegada per la pressió d’un gran cas mediàtic (el canvi d’estil en el pentinat en un dels episodis demostra la seva feblesa per aconseguir ser acceptada en un món d’homes), un divorci i un obscur secret que esbrinarem en el seu moment. Ens arriba a commoure com el judici i la premsa la van enfonsant cada cop més però també veiem com ella no es rendeix en cap moment. Per últim, en David Schwimmer és qui més ens apropa a l’O.J. Ell interpreta l’advocat Robert Kardashian, amic íntim de l’acusat i que evoluciona d’acord amb la percepció que ell va tenint del seu amic conforme el judici avança.
Estil cinematogràfic i musical dels 90
Les corbates llampants, com eren les d’en Carrascal, inunden la pantalla. L’ambientació està feta a la perfecció a través del vestuari i de la música. Durant els episodis escoltem cançons d’aquells anys de grups com els Beastie Boys, Michael Bolton, o els gran Queen. Per aconseguir el realisme necessari, la utilització de diferents tipus de sistemes de gravació com imatges documentals d’arxiu, la gravació en format televisiu i en vídeo càmera (la que està situada al tribunal) va ésser molt encertada. Fins al punt que no ens fa mal a la vista el fet de veure en un mateix muntatge imatges reals del cas amb les imatges televisives que es van gravar per la sèrie. Semblen fetes al mateix temps. Això ens recorda molt a l’estil que va utilitzar l’Oliver Stone pel seu JFK (1991). I aquest no és l’únic referent, trobem plans molt scorsesians, com són els zooms constants en el tribunal i alguns depalmanians com són els travellings circulars per rodar algunes converses, que el gran geni del misteri ja va utilitzar a Fascination i Carlitos Way. Són aquests recursos els que ens permeten diferenciar que no ens trobem amb un típic telefilm de judicis de migdia a Antena 3 sinó que estem davant d’una obra cinematogràfica més gran i de molta més qualitat.
Veredicte
Qui esperi veure un retrat complet d’O.J. Simpson que s’abstingui, la sèrie se centra plenament en el personatge d’O.J. sobretot en els capítols 1, 2 i l’últim, però res més. Sí, és un retrat molt incisiu de les lluites de poder que van existir entre els dos principals advocats de la defensa (en Travolta i Courtney B. Vance) i en la lluita interna que tenen els dos advocats de la fiscalia, una per la seva lluita per ésser acceptada en un món d’homes i tirar endavant un cas tan complicat, i per altra banda per lluitar envers els de la seva raça que veien l’O.J. com a un màrtir a causa de la mala actuació policial en relació a la gent de color. És sobretot un drama racial que ens mostra que encara hi havia molts prejudicis en la l’Amèrica del nord dels anys 90. Un bon producte amb una gran factura i bones interpretacions però a vegades utilitza massa el moviment de la càmera, aprofundeix poc en la psicologia del personatge d’O.J. i tampoc veiem gaire la investigació policial (ho sento, sóc molt fan de C.S.I.). A causa de la bona crítica i la bona resposta de l’audiència es preveu una segona temporada amb l’assassinat de Gianni Versace com a motor central. Us mantindrem informats.
