Alguna vegada ja hem parlat de la falsa idea que té cert públic sobre què és i què s’hi cou (exhibeix) al Festival de Sitges. Segurament aquest públic se sorprendrà de saber que entre les més de 170 pel·lícules que es van exhibir a la passada 49a edició del certamen hi ha una bona colla de documentals. Normalment són documentals sobre cinema com For the love of Spock dirigit per Adam Nimoy (fill del “Sr. Spock”) o Dragon Girls! Les amazones pop asiatiques sobre les artistes marcials femenines del cinema oriental. Però avui no parlarem d’aquests sinó de dos documentals fets a Catalunya sobre dues realitats molt diferents. Són Herederos de la bestia i de Diego López i David Pizarro i El cor del pi negre de Jaume Pujadas, dues cintes de cine sobre cine i enfocades també a un públic molt cinèfil.
Un boom molt bèstia
L’any 1995 el cinema espanyol i català de gènere fantàstic i de terror no era ni molt menys el que és ara. Avui en dia noms com J.A. Bayona, Alejandro Amenábar, Jaume Balagueró o Paco Plaza són coneguts, no només a casa nostra, sinó arreu del món. Està clar que si l’Spanish horror té una molt bona reputació a nivell internacional és per mèrits propis però a ningú se li escapa que hi ha un abans i un després d’El dia de la bestia. El que va fer Álex de la Iglesia, i que explica fantàsticament el documental Herederos de la bestia, és revolucionar un gènere que semblava relegat eternament a la sèrie B i, per tant, a no ser mai comercialment reconegut i socialment prestigiat.
Diego López i David Pizarro parlen d’això i força més a la pel·lícula. Per un costat es mostren els testimonis d’alguns d’aquests directors de cine que van veure en De la Iglesia algú en qui emmirallar-se i per altra costat crítics i experts que ens ajuden a comprendre fins quin punt un sol film pot canviar el rumb de la indústria cinematogràfica (de gènere) d’un país. Herederos de la bestia, però, no es queda aquí i aprofita per parlar amb els protagonistes del film (director, actors, músics…) per fer un homenatge i narrar el procés creatiu de l’obra. És en aquestes paraules on es veu com Álex de la Iglesia anava de debò. La seva gosadia encomanadissa va provocar que una pel·lícula sobre el diable ambientada en un nadalenc Madrid ho petés molt fort abans que existissin els fenòmens virals. En resum, un documental molt necessari per entendre per què aquí fem tant (i tan bo) cine de gènere. I Balagueró, Bayona i Plaza són només la primera formada… Hi ha encara molts més hereus d’aquesta bèstia que tot just surten de l’ou.
Un visionari recuperat
Jaume Pujadas ha rubricat un documental honest i arriscat. Honest perquè té molt clar què vol explicar i la manera de fer-ho i arriscat perquè no és ni una història convencional ni una manera d’explicar-la “fàcil” pel gran públic. Segurament no coneixeu la figura de Llorenç Llobet-Gràcia. És un director català que amb prou feines va sortir del cineclub de Sabadell però això no vol dir que no fes màgia amb el cinema. El cor del pi negre és un documental de metacine que ens descobreix Llobet-Gràcia des d’una perspectiva que ben bé podria ser la seva. Des d’un punt de vista artie, en blanc i negre, amb llargues converses sobre cultura i sense moviments de càmera. Amb una fotografia i un muntatge per sucar-hi pa.
El protagonista accidental de la cinta és el periodista Sirag Nabih que es passeja per la història del cineasta consultant retalls de diari, documents històrics i xerrant amb persones que van conèixer la vida i obra d’un cineasta que va treballar, per exemple amb Fernando Fernán Gómez. El cor del pi negre no vol explicar la vida de Llorenç Llobet-Gràcia vol encomanar amor pel cinema des d’una òptica complexa. No ens enganyem, aquest no és un film fàcil. Potser és apte només per a persones molt i molt cinèfiles. No hi ha una trama definida o un camí explícit que seguir però això no vol dir que el viatge no sigui interessant i sorprenent. Tot plegat és un collage de transcendents converses i belles imatges en les que el millor que es pot fer es deixar-se portar i gaudir de l’experiència.
