L’altre dia vaig trobar-me la filla d’una veïna a la cua de la peixateria. La noia acabava de parir, i duia el cotxet amb la descendència. Quina monada! Havia tingut bessonada, i hi portava dues criaturetes la mar de dolces i reboniques que van fer que tota la gent que hi havia en aquella petita botiga dediquessin quatre afalacs als nadons i donessin l’enhorabona a la mare. Ara no recordo el nom que havien posat als nens, però eren clavats, iguals, idèntics! Clar que, a aquesta edat, amb només tres setmanes de vida, sense dents, sense cabells i amb aquelles galtones, tots els bebès s’assemblen, oi?
Quina gràcia, això dels bessons! Tenir una persona calcada a tu, i poder confondre la resta dels mortals amb bromes i jugadetes, tot aprofitant aquesta característica tan poc usual. Evidentment, no sóc la primera de tenir aquesta idea. I ara! Que en fa de temps que al cinema, on agafen qualsevol detallet per fer una gran penícula, tracten el tema dels bessons. Hi ha un bon grapat de films en la història del setè art que haurien estat impossible sense la idea que les persones poden tenir un germà idèntic! En direm només unes quantes…
Sense anar més lluny, aquesta imatge de dues persones clavades ja és de per sí pertorbadora, com un misteri. I si no que ho preguntin al nen protagonista d’El resplandor i tots aquells que l’hem vist, amb aquelles dues bessones palplantades al mig del passadís, amb els seus vestidets i els ulls clavats als del pobre nen del tricicle. Sens dubte, aquelles dues nenes ens han fet tenir esgarrifances a tots!
Però, clar! No sempre tenim bessonades reals per a què apareguin a pantalla. Ens trobem amb una dificultat, una dificultat que per al cinema no ha estat gaire entrebanc, també s’ha de dir. I és que les eines d’aquesta fàbrica de la màgia audiovisual han permès que qualsevol actor que hagi protagonitzat una penícula de bessons hagi pogut tenir un germà idèntic per dur a terme les exigències del guió. No, no es tracta de clonar els artistes, tot i que això seria una cosa que estaria molt bé amb segons qui i tindria molta tirada comercial. Ja m’imagino les campanyes nadalenques plenes d’anuncis de laboratoris genètics, convidant-te a regalar a les amistats una rèplica exacta de Ryan Gosling, Scarlett Johansson o Danny DeVito –que hi ha gustos per a tothom!
El truc ja us el diré ara! Un actor fent dos papers. Així, ras i curt. Ara de germà impulsiu, instants després de germà racional, per exemple, i finalment, els ordinadors, que a dia d’avui fan qualsevol cosa i qui sap fins on arribaran, s’encarregaran d’ajuntar les dues imatges i fer-nos creure que veiem dos artistes idèntics quan en realitat és el mateix. Mira que sembla fàcil, però el que més em costa d’imaginar és aquell actor professional parlant tot sol davant de ningú, i després fer l’escena inversa. Però per això els paguen! I com els deuen pagar, en aquests casos? Un sou o dos?
Un dels casos més reconeguts d’actor que ha interpretat el paper de dos germans bessons és el de Leonardo DiCaprio a El hombre de la máscara de hierro, una penícula sobre els mosqueters on el guapo actor de Titanic fa el paper del rei Lluís no sé quin –n’hi ha hagut tants a la història de França…–, i del seu germà bessó, empresonat a les masmorres per tal que el primer no hagués de compartir el poder amb ell. Un és impertinent i dèspota, i l’altre amable i generós, així que en DiCaprio va fer dos papers ben diferents en un sol film.
Parlant de reis, una altra que va fer de bessones va ser la reina Maergery de Joc de trons en la recent penícula El bosque de los suicidios, en què la jove actriu passa por per partida doble en un no tan solitari bosc japonès. Aquí, Natalie Dormer interpreta dues bessones, una que es perd, i l’altra que busca, així que s’eviten les escenes en què coincideixen els dos personatges. No obstant això, sempre ens queda el misteri d’aquest vincle invisible que uneix els germans que van néixer junts.
I aquests també van néixer junts, però els van separar poc després. I a més, la màfia va matar els seus pares. Per això, Jean-Claude Van Damme per partida doble busca venjança a Doble impacto, en una penícula típica de les seves, amb trets, baralles i hòmens ensenyant pectorals a dojo. Per si no fos prou difícil d’aguantar normalment la interpretació d’aquest actor d’origen belga, en aquest film l’hem de suportar per partida doble.
N’hi ha més, de penícules amb un actor fent de germans bessons, però la majoria són germans del mateix sexe, cosa que resulta més senzilla de realitzar. Per això, Adam Sandler, que sempre aposta per la comèdia, s’eleva a un nou nivell de la interpretació amb Jack y su gemela. Sí, ho heu llegit bé! L’actor es posa a la pell d’un personatge masculí i un de femení. Perruca, pits postissos, faldilles… i veu aflautada, que això sempre és un plus per les rialles!
Però, no penséssiu ara que això de veure per duplicat el mateix artista és cosa nova, no! Ja a l’any 1961 es va estrenar el que ara és un clàssic del cinema: Tú a Boston y yo a California, on Hailey Mills feia el paper de dues bessones que havien estat separades de petites. Al retrobar-se descobreixen que són germanes i s’intercanvien el domicili per tal d’ajuntar novament la família, després de tants anys de separació. Dècades després, Lindsay Lohan –quan era jove i no es fotia en merders– va protagonitzar, també per partida doble, una nova versió, aquest cop titulada Tu a Londres y yo a California.
A Espanya també es va produir una penícula de característiques similars amb el gran Paco Martínez Soria representant el paper de, no ho diríeu mai, dos germans bessons a qui la vida havia tractat de diferent manera: un, un triomfador, i l’altre un calçasses que no havia sortit del poble. La interacció entre els dos personatges ens ofereix tot un reguitzell de situacions còmiques que fan de ¡Vaya par de gemelos! un títol indispensable pels amants dels films amb bessons.
Però no tot és veure com un actor representa dos papers. També pot passar a l’inrevés, tot i que no és massa usual. Pot ser que dos bessons de veritat s’intercanviïn les escenes per representar un sol personatge. És el que passava amb la sèrie Padres forzosos, on unes joveníssimes Mary-Kate i Ashley Olsen –joveníssimes perquè no tenien l’any d’edat quan van començar– compartien el paper de Michelle. Comprensible tot plegat tractant-se d’una criatura tan petita, oi?
En fi, que de bessons se’n podrien explicar milers d’històries. I de bessons que no són idèntics, però que s’estimen molt, també! Segur que coneixeu els germans Jaime i Cersei Lannister. O la veritat entre Luke Skywalker i la princesa Leia. És ben bé que les relacions entre bessons són d’allò més especials! Gairebé tant com la meva relació amb vosaltres, estimats lectors del Cinèfil.cat. Fins la propera!
