Una acollidora i pròspera comunitat veïnal ambientada als anys 50, i situada en un atractiu paratge on sempre fa sol i regna la tranquil·litat, presenta la parella de l’Alice i el Jack (interpretats per Florence Pugh i Harry Styles), que viuen feliçment junt amb els seus veïns. Qualsevol inici tan idíl·lic com aquest, engalanat d’una llampant estètica visual acolorida, és un ingredient ben prometedor per un thriller psicològic, on l’espectador ja sap que tota aquesta façana de perfecció i harmonia es veurà, a poc a poc, diluïda, per donar pas al seu enderrocament.
Don’t Worry Darling, traduïda com No te preocupes, querida, és una pel·lícula que parteix presentant un món clarament de plàstic, de manual d’interiorisme, que és producte d’un projecte de “societat aïllada” anomenada Victòria, liderada per la parella de Shelley (Gemma Chan) i Frank (Chris Pine), un carismàtic alhora que sobri capatàs. Aquest plantejament condueix al detonant que comença a fer saltar la primera alarma de l’Alice: una de les veïnes, acusada de perdre el seny, assegura que els estan enganyant a tots, i que aquesta comunitat no és segura, al contrari del que la parella patrona els promet.
El punt de partida pel que aposta el llargmetratge, tot i potser no ser especialment original i fer-nos la sensació que ja hem vist alguna altra història similar, és un inici prou intrigant, de la mateixa manera que ho és el conjunt del concepte, on tota aquesta comunitat de parelles, somrients i impecables, i l’amagat univers distòpic que va revelant, constitueixen una atractiva combinació.
Què impedeix que aquesta obra se senti arrodonida?
El que paradoxalment, en primera instància, no juga a favor del concepte és que aquest es fa evident massa aviat, tot just comença el metratge. A diferència d’altres pel·lícules similars com Get Out (2017), que introdueixen una trama i uns personatges orgànicament, sense aspectes que aixequin sospites, aquí veus que tot està presentat de forma massa calculadament artificial, sumat que, alhora, vas descobrint que el paper que juguen totes les dones (que es dediquen únicament a netejar la casa, cuinar pels seus marits i donar-los suport en la seva feina) està supeditat al de l’home d’una forma evident; amb això, ja es pot ensumar el tipus de maquinació que hi ha al darrere.
A aquest fet se li suma que els personatges manquen de complexitat, en una història on els grisos podrien enriquir-la molt. Només començar i sense dubte, et posiciones a favor de l’Alice, qui no té cap defecte significatiu, ni molt menys t’arribes a plantejar si està realment perdent els estreps, perquè la pel·lícula insisteix a fer-te saber que el dolent dolentíssim és el Frank, el capatàs, i que l’enganyifa del projecte Victòria és una obvietat. La mateixa carència de profunditat també pesa sobre la trama, que a excepció de la revelació final, la qual pot sorprendre dins del poc espai per a la imaginació que t’ha deixat la pel·lícula, resulta poc substancial respecte als girs o les relacions entre els personatges, i també lleugerament repetitiva, on els elements del gènere que suposadament han de pertorbar a l’espectador perden capacitat de sorprendre i d’incomodar-lo amb el transcurs de les escenes.
La destacable actuació de Florence Pugh, que ja havia participat en altres thrillers psicològics o de terror com Midsommar (2019) o el seu llargmetratge debut, The Falling (2014), aconsegueix dotar el film d’una sensibilitat especial, tot i que potser arriba a eclipsar la de Harry Styles, qui mai havia actuat en un rol protagonista.
Dirigida per Olivia Wilde i escrita per Katie Silberman, les quals ja van treballar plegades a la comèdia juvenil Booksmart (2019) i han aspirat a un projecte més ambiciós en aquesta ocasió, Don’t Worry Darling consta amb les peces i el potencial necessari per construir un bon relat, però el resultat final, principalment degut a les febleses del guió, transforma l’experiència d’un visionat ―que prometia emocions i reflexions interessants― en un passatemps desgraciadament poc memorable.
Veredicte
El millor: el rerefons de la temàtica i l’habilitat de Pugh de transmetre’l.
El pitjor: el thriller psicològic no aconsegueix tensar ni desconcertar l’espectador tant com voldria.
Nota: 6