Fa onze anys va començar a aparèixer a YouTube, una col·lecció de curts d’allò més estranys i enigmàtics, sota el nom de Don’t Hug Me I’m Scared. Els curts eren una mena de barreja entre The Muppets, Barri Sesam i Happy Tree Friends, aparentment infantils i inofensius, però sempre acabaven amb un gir fosc o violent. Set anys de silenci després, els creadors Joseph Pelling, Becky Sloan i Baker Terry han decidit estrenar la seqüela en un format de capítols de vint-i-cinc minuts.
En l’àmbit argumental, la sèrie segueix la mateixa estructura dels curts i es manté igual durant tota la temporada. Els nostres protagonistes: Red Guy, Yellow Guy i Duck viuen tranquil·lament en un set d’una sèrie infantil, fins que apareix un nou personatge que els canta cançons relacionades amb el tema de l’episodi. La sèrie tracta temes com la família, la mort i la feina des d’un punt de vista molt dolç i juganer, però a mesura que avança el capítol, la situació es va enfosquint i va degenerant lentament fins al punt de convertir-se en un malson audiovisual. Més enllà de la premissa de cada episodi, els personatges principals tenen dubtes existencials sobre el món en el qual viuen, a més, la sèrie és plena de simbolisme i missatges críptics que la converteixen en una mena d’enigma que l’espectador pot resoldre.
L’art de la sèrie és espectacular, i el treball realitzat amb els decorats i els titelles és excepcional. La major part està construïda amb pelfa i materials semblants que semblen molt gustosos al tacte, i cada pla és ple de color. Estèticament, és fantàstic i, a simple vista, no hi ha cap element que ens faci pensar en les desgràcies que patiran els nostres protagonistes.
Els curts tenien alguns petits fragments d’animació força curiosos, ja que, tot i estar perfectament integrats en el muntatge, trencaven radicalment amb l’art i l’atmosfera establerta. Aquest recurs el recuperen a la sèrie col·laborant amb diferents animadors famosos, cada un d’ells ens presenta un tall animat amb una estètica i un estil d’animació completament diferents els uns dels altres. Per exemple, alguns estan fets amb animació 2D, altres amb 3D, n’hi ha de stop-motion… Aquest recurs afegeix a cada capítol un punt innovador gairebé experimental que és meravellós.
L’apartat sonor i musical és fora de sèrie. Tot i que les cançons que canten a cada episodi són ben simples i aparenten ser cançons infantils, tenen un punt tèrbol i sinistre que les fa brillar. Les lletres que acompanyen les diferents melodies, són profundament inofensives i ingènues, però amb elements molt sarcàstics i amb comentaris fora de to que, des del punt de vista d’un espectador adult, ens fan riure, ens sorprenen i ens incomoden a parts iguals. Fins i tot la mateixa careta de la sèrie comparteix aquest punt pertorbador; a més, a cada episodi li van afegint petits canvis inquietants que sempre agafen desprevingut l’espectador.
En definitiva, Don’t Hug Me I’m Scared és una de les grans sorpreses d’aquest any. Ningú esperava un retorn dels curts que van ser virals en el seu moment, i menys en un format completament nou i amb el doble de durada. Francament, és espectacular i impecable en tots els sentits, una obra d’art.
Veredicte
Agradarà: A tots aquells que van veure els curts en el seu moment, als que els agrada la ficció més aviat absurda, o directament a aquells a qui els agraden les propostes de sèries completament diferents del que acostumem a consumir habitualment.
No agradarà: A tots aquells que no saben apreciar l’humor absurd de la sèrie, el seu simbolisme o que no entenen el contrast d’una sèrie adulta presentada com a sèrie infantil.
Enganxòmetre: 8
Nota: 10
