‘Doctor Portuondo’, per l’amor de Freud

“No intel·lectualitzis”. Aquesta és la frase que repeteix ad nauseam l’excèntric doctor en psicoanàlisi, exiliat cubà, Portuondo (Jorge Perugorría, Fresa y Chocolate), al seu pacient estrella, Carlo (Nacho Sánchez, Diecisiete). I això és el que s’hauria de fer en veure Doctor Portuondo, la primera sèrie original produïda per la plataforma d’streaming Filmin. Perquè la ficció, escrita i dirigida per Carlo Padial, a partir del seu llibre Doctor Portuondo: mis días de psicoanálisis con un sabio, ha de ser una experiència més emocional que racional.

Portuondo_1

Sota títols tan eloqüents com “T’ensenyaré coses senzilles que trigaràs anys a comprendre”, “Quan la bèstia rugeix, la raó tremola” o “Jo et miraré als teus ulls, i tu em miraràs als meus”, els sis capítols de la ficció ens porten a fer un viatge dins la ment del neuròtic Carlo, alter ego de Padial, que s’esforça per impressionar a Portuondo amb les seves manies i obsessions, mentre intenta salvar la seva relació de parella amb Estela (Olivia Delcán, Vis a Vis). Això, sense oblidar els seus companys en el seu periple psiconanalític, els altres pacients de la consulta amb fílies i fòbies de tota mena com Dani (Berto Romero, Mira lo que has hecho) o Abigail (Elisabet Casanovas, Merlí). 

Doctor Portuondo, amagada darrere una suposada sèrie còmica, ens posa un mirall davant nostre per veure reflectides les nostres misèries i mancances com a éssers (ir)racionals, demostrant-nos que tots, en el fons, tenim trastorns de conducta. Amb un ritme lent i pausat, tal com requereix una bona teràpia, la ficció va aprofundint a poc a poc dins els traumes de la societat actual, fent que les rialles que poden provocar algunes de les situacions mostrades es converteixin en somriures congelats en identificar-nos, en més o menys mesura, en elles.

Portuondo_2

Les més que convincents interpretacions per part de la parella protagonista, ajuden a connectar totalment amb la trama i a empatitzar amb els personatges, per molt exagerats que semblin els seus perfils. Però, si ho (psico)analitzem amb deteniment, podem veure que no estan tan allunyats de la realitat. Padial ja va demostrar amb el seu llibre autobiogràfic que vivim en un món ple de malalts mentals i que la figura del psicòleg, per molt malament que també estigui, és imprescindible per poder suportar tant dolor acumulat.  

En conclusió, el veritable mèrit d’aquesta petita gran sèrie és que tracta amb intel·ligència a l’espectador, a diferència de moltes altres produccions de comèdia farcides de gags que de tan repetits ja no fan cap mena de gràcia. Una ficció que es mereix i necessita un segon visionat per poder captar i extreure tota la riquesa de matisos creatius i interpretatius. Filmin ha posat amb èxit la primer pedra com a productora, demostrant que té un llarg i pròsper camí per recórrer.   

Veredicte

El millor: un guió sense fissures, ple d’excel·lents monòlegs.  

El pitjor: es troba a faltar aprofundir més en la figura de Portuondo. 

Nota: 8

Jordi Sardiña
Periodista, professional, des de 1999, cinèfil, passional, des de tota la vida, ja que el cinema l'ha acompanyat sempre, tant en els bons com en els mals moments. La seva trajectòria laboral no sempre ha estat lligada al Setè Art, a part dels blocs 'propassionals' que ha creat (el darrer, coachingcinema.wordpress.com), ja que s'ha guanyat la vida com a consultor de Màrqueting-Comunicació en diferents empreses de sectors diversos. Col·laborar amb 'El Cinèfil' li permet transmetre tot el que he après i segueix aprenent veient cinema (o sèries). Llarga vida a la pantalla gran (i petita)!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents