Distòpic descontrol en un metafòric gratacels

El vincle entre literatura i cinema està cada vegada més present, o bé per falta d’idees o per aprofitar grans relats escrits i fer-los arribar al públic, ja que d’altra manera passarien desapercebuts. Desprès de passar per grans Festivals de Cinema com Sitges, San Sebastian o Bilbao arriba a les pantalles un diamant en brut que deixarà atònit i embogit l’espectador al llarg de dues hores.

L’any 1975, J.G. Ballard va publicar la distòpica novel·la Gratacels (High Rise), amb un enfocament futurístic malgrat l’època en la que es va escriure. La trama es desenvolupa en una torre totalment equipada per a la vida moderna i la comoditat dels seus inquilins. Al llarg de les seves 40 plantes hi ha escola, supermercat, gimnàs, apartaments i tot tipus de servei. Aquestes comoditats faran que els seus ocupants aviat s’aïllin del món exterior i conformin la seva pròpia societat establint una jerarquia: els residents a les plantes més elevades tenen els pisos més luxosos i a mesura que es descendeix els més pobres. Un dia, degut a una aturada d’energia, l’electricitat marxa i els ascensors deixen de funcionar creant el caos a la comunitat que lluitarà amb totes les seves forces per a sobreviure.

high rise

El film tracta la utopia inicial amb un ritme melòdic constant, una fluïdesa que atraparà ràpidament gràcies al seu contingut surreal i entramat psicodèlic, que a mesura que avança esdevé en una festa pels sentits. Tot i conduir al caos absolut i la destrucció, passant al desordre entròpic i distòpic, les escenes són merament hipnòtiques i estrambòtiques per la seva bellesa i el to festiu que les acompanya. Sovint hi ha girs de càmera i gravacions en slow motion que fan esclatar el cervell transformant a l’espectador en un dement més de tal salvatge i retorçada convivència. L’àtic, la planta 40, representa l’onirisme de la perfecció on tot el que transcorre va a un ritme més pausat i oculta les esquerdes d’un edifici que mai acaba de consolidar, ja que un somni es composa més de fantasia que de realitat. D’aquesta manera la resta de la societat, conviu en una imperfecta harmonia que va caducant dia rere dia, esdevenint psicòtica i llardosa.

El director, Ben Wheatley (A Film in England, Sightseers), ha madurat a un ritme exponencial amb aquesta creació que l’aboca a un altre nivell gràcies a la seva plasticitat i capacitat de mostrar una epidèmia causada per la humanitat i les seves ànsies per escalar al capdamunt de la resta. Tot això ho mostra amb una simplicitat espectacular, sense allunyar-se del caos i la violència que impliquen el thriller amb tocs d’horror més a prop de la ciència ficció que del neorealisme. Part de la seva inspiració sembla recaure en el film de David Cronenberg, Shivers (Més coneguda aquí per Vinieron de dentro de…), on la trama es desenvolupa a una torre però en aquest cas el caos l’aporten les modificacions genètiques d’uns llimacs que penetren al cos d’un humà i el transformen en un esser malalt, amb un voraç instint sexual i assassí. La sintonia és prou audaç, la novel·la de Ballard i el film de Cronenberg van sorgir el mateix any, fet que implica que ambdós es van nodrir de la mateixa idea, tot i que a High Rise no hi ha infecció externa, la crea la ment humana. La història mostra un futur més proper al nostre per l’efecte tecnològic i la falta de temps, que de l’època en que va ser escrita, una idea esgarrifosa que pot semblar il·lògica però que dista molt poc de la realitat en certs tòpics actuals.

edifici high rise

Clint Mansell elabora unes peces musicals idònies per a la pel·lícula que ajuden a sobreviure durant tot el transcurs. La recepta està composada per melodies de tot tipus, amb la capacitat de transmetre sensacions contraposades a les imatges visuals, però que creen una atmosfera combinada a la perfecció, oferint un cocktail explosius que s’intensifica a mesura que es desenvolupen els fets.

El cartell el conformen diversos actors de renom com Jeremy Irons (Batman v Superman, The Man Who Knew Infinity) interpreta a l’excèntric arquitecte que ha dissenyat la torre i les futures veïnes, Luke Evans (saga The Hobbit, Clash of the Titans), Sienna Miller (Foxcatcher, Black Mass) o Elisabeth Moss (Truth, Mad Men), però el protagonisme recau sobre Tom Hiddleston (Thor, Crimson Peak) que fa una feina espectacular, atorgant la perfecta sincronia entre inquilins i l’espectador.

Per tant, el film evoca una metàfora de la societat de consum i jerarquitzada que és capaç de tot i al mínim estímul acaba transformant-se per complet i desembocant a la demència. Tot aquest conjunt pot semblar màgic i encertat, però és aquesta abrupta barreja que de no entrar a la primera farà que més d’un trobi absurd el seu contingut i ofensiu.

Veredicte

El millor: La bogeria extrema conduïda perfectament gràcies a un ritme melòdic que sense Hiddleston no seria viable.

El pitjor: No és un film apte per a tots els públics,ja que l’acaben adorant o odiant, sense un punt d’inflexió.

Nota: 7,5

https://www.youtube.com/watch?v=HcmSfd0W9QM

Ylenia Cañadashttps://www.elcinefil.cat
Biòloga Molecular de professió i cinèfila per naturalesa. Els anys com a voluntària en el festival de Sitges han forjat la seva unió amb el cinema oferint-li l'oportunitat de col·laborar com a crítica i redactora per a diversos mitjans de comunicació nacionals, així com a realitzar la cobertura de festivals de cinema o esdeveniments culturals. Ha exercit com Jurat Jove en el Festival de Sitges, de la crítica al BCN Film Festival, TerrorMolins, Sant Cugat Fantàstic, TaShort Fest o Sabadell Film Festival, entre altres. Ha estat cap de premsa i programadora del Festival de Cinema Fantàstic de Sant Boi (Fantboi) i actualment és codirectora i programadora de la Mostra de Cinema Nòrdic de Barcelona (Nòrdica). A més, és membre de la Associació Catalana de la Crítica i l'Escriptura Cinematogràfica (ACCEC) i treballa en un cinema de Barcelona.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents