Aquest és un article pel club de fans del nassarró arrufat d’Elle Fanning, una actriu que, pel que sembla, és la versió endolcida de la Cara Delevigne, la versió augmentada de la Dakota Fanning i des de divendres passat la nova noia Allen. I això sí que és fort.
Tot el càsting de Día de Lluvia en Nueva York són actors de nova fornada, i Elle Fanning hi aporta la naïvitat i vergonya d’algú amb fòbia social. La direcció de Woody Allen fa brillar la personalitat de Fanning, qui transpira una modèstia típica de les actrius clàssiques. Elle Fanning explicava a Vogue que la icona de la bellesa, Marilyn Monroe, havia sigut el seu referent des dels set anys. Ara cal saber si el seu vessant interpretatiu encara pot millorar o si es decantarà sempre a ser l’estrella bonica. Però com ha arribat a estar a les ordres de Woody Allen?
Elle Fanning va néixer el 1998, bastant més tard que molts dels lectors d’El Cinèfil. Té 21 anys, però va començar al cinema amb només 2, quan va acompanyar a la seva germana gran Dakota a Yo soy Sam. Dakota Fanning va ser la cara visible durant molt de temps, a La Guerra Dels Mons, La teranyina de Carlota, i així i tot des de l’ombra, Elle va esgarrapar papers secundaris a Babel i El Curiós Cas de Benjamin Button i a deu anys havia compartit pantalla amb Sean Penn, Brad Pitt, i Cate Blanchette i havia protagonitzat dues pel·lícules infantils. L’últim paper extens de Dakota Fanning va ser a Crepúsculo: Luna Nueva, el mateix any en què veiem Elle de protagonista a El Cascanueces en 3D, una mena de Polar Express txaikovskià. Això la va portar al gran paper de la seva vida: ser “la noia” a Super8, que volia ser Els Goonies de J.J. Abrams. Segur que us en recordeu.
De model a la pantalla gran, o a l’inrevés
Viure a l’ombra de la seva germana havia deixat de ser un problema i, fins i tot, li va acabar traient el lloc de dobladora a la seva germana gran a l’estudi Laika. Dakota havia estat Coraline, però Elle va ser Winnie a Los Box Trolls. En un altre ordre de les coses, el pas de l’adolescència d’Elle Fanning va anar de la mà amb el descobriment de la seva autoimatge i de la moda, pels volts del 2014. Amb setze anys, Elle era, sobretot, model de fashion films. El 2016 ens en deixava el millor filmet possible:
I amb aires de princesa, Elle Fanning va aconseguir finalment el seu paper com a Bella Dorment de Disney a la pel·lícula Maléfica, amb Angelina Jolie en estat de gràcia, amb segona part que arriba aquest divendres als cinemes. Des que és l’Aurora, Elle Fanning ha tingut un paper rere l’altre, a ritme de quatre pel·lícules per any. The Neon Demon va aconseguir per fi amplificar el seu somni de ser model, i d’ençà que hi va sortir és ambaixadora de la marca de roba i accessoris Miu Miu i fins i tot ha desfilat a la passarel·la.
Estrella de la Croisette
El 2017 va ser el millor any d’Elle Fanning. Mentre gaudia de la fama de The Neon Demon a Cannes l’any anterior, va poder tornar-hi amb dues pel·lícules en què compartia pantalla amb la gran Nicole Kidman, que igual que ella feia el salt definitiu al cinema “d’autor”, o com aquell qui diu, d’autor de Cannes. Les propostes eren: una pel·lícula d’època de Sofia Coppola, de les de Coppola que parlen de la sobreprotecció de la dona, i un altre reclam de John Cameron Mitchell on Elle és una alienígena que aprèn les ensenyances del Punk. Aquesta última no és l’única pel·lícula on Elle Fanning fa d’estrella del rock: també és el cas a Teen Spirit (2018) en què faria de concursant a un xou de talents; impersonant una noia de carrer, bombatxos i guitarra que seria perfeccionada al gust del mercat a base d’autotune.
A vint-i-un anys, es converteix en la jurada de Cannes més jove de la història, i jutja la secció oficial al costat d’un Iñarritu que la va dirigir de petita, un Pawlikowski i un Lanthimos. I ja no es pot dir res d’Elle Fanning, en resumits comptes ha fet cinema del bo i de l’anecdòtic, sempre mantenint-se dins un circuit alternatiu que l’identifica amb l’adolescència i s’ha pogut anar cobrant el seu valor com anècdota fins a fer una base de fans atrapada pel seu encant. Ara revisem algunes de les seves millors incursions.
Mujeres del siglo XX
Mujeres del siglo XX és una pel·lícula feminista emmarcada als 70 del Punk en què una mare soltera demana a les dues millors amigues del seu fill que ajudin a tutelar-lo a través de l’adolescència. Amb emotivitat, el film retrata l’efemeritat de la família triada.
La pel·lícula, com si utilitzés els mecanismes d’una novel·la, té una voluntat narrativa d’entendre tots els personatges a través de les seves històries vitals. A través d’aquestes, descobrim que Elle Fanning és la noia capritxosa amb una relació complicada amb el sexe que la fa viure de manera autodestructiva. En el seu afany de no mostrar-se vulnerable, el personatge de Fanning té comportaments masculins, fins al punt que ensenya al protagonista a fumar com un home o a caminar com un home. Aquest canvi de personalitat basat en l’expressió de gènere, que també veiem a 3 generaciones on feia de noi trans, és molt refrescant, i a la pel·lícula de Mujeres del Siglo XX suposa un dels papers més naturals de l’actriu, ja des de la roba o el pentinat, fa de la Julie una adolescent creïble i madura.
The Neon Demon
Nicolas Winding Refn és el director danès que barreja Kar Wai i ultra violència. Però pas a The Neon Demon. La pel·lícula és un anticlímax en què s’imposa la banalitat de les models de Los Angeles, dones buides que són i consumeixen la bellesa i la joventut. Winding Refn juga amb les seves actrius i amb Elle Fanning com si fossin ninotets; les fa parlar sense sentit, les vesteix, les maquilla i ens porta al més profund de la Uncanny Valley. Elle Fanning protagonitza aquest espectacle dantesc de despersonalització travessant múltiples transformacions d’adolescent vergonyosa a model sense ànima amb el poder sensual d’una deessa. Sense dubte, un estàndard a la seva filmografia.
How to talk to girls at parties
Com és el despertar sexual d’un àlien? La Zan és un àlien de turisme al Londres dels 70, on trobarà un noi local que li ensenyarà els principis del Punk i amb qui descobrirà l’amor. El millor de la pel·lícula, però, és trobar-se amb una Elle Fanning que no sap fer servir el seu cos humà i el fa servir de les maneres més estranyes per comunicar-se. En aquesta pel·lícula res del que fan els humans s’ha de donar per suposat o lògic. La pel·lícula és escrita per ni més ni menys que Neil Gaiman, i està dirigida pel punkarra John Cameron Mitchel de Hedwig and The Angry Inch o Shortbus. Si us agrada qualsevol dels dos autors, la pel·lícula us farà passar molt bona estona.
