En el món del cinema la mida del nom dels actors protagonistes que surten a la part de dalt dels pòsters de les pel·lícules, no sempre va lligat a la qualitat del seu treball. És més, podríem dir que el tema va més relacionat al nivell de popularitat d’aquests, que no pas al seu nivell interpretatiu. Evidentment no sempre és així, i no m’agradaria menysprear el treball de grans actors que s’han guanyat a pols que els seus noms estiguin escrits amb lletres majúscules i ben grans, just a sobre el títol de la pel·lícula. El que vull dir és que en moltes ocasions, solem passar per alt noms que mai han estat a la grans capçaleres i normalment hem de buscar més avall i amb la lletra petita, just al costat de productors, tècnics i especialistes. Un dels casos més flagrants és el de Michael Shannon. Segurament el millor actor de la seva generació, que s’ha passat la major part de la seva carrera interpretant papers secundaris, i que en massa ocasions ha superat amb escreix el treball dels seus companys protagonistes. Sí, d’actors secundaris de luxe n’hi ha molts, ho sé, però com Michael Shannon, no.
Ja feia temps que aquest actor amb rondava pel cap, ja sigui perquè és un dels meus actors preferits o perquè tinc especial predilecció per la gent que treballa al màxim nivell, i que se solen mantenir en un perfil baix durant tota la seva carrera, allunyant-se d’estridències, popularitats o per ser més concrets, allunyant-se de tot l’establishment hollywoodià. Però en molts casos l’actualitat mana, i sempre hi havia algun actor o actriu que passava per davant del bo d’en Shannon. Tot i les dues nominacions als Oscar, no podem dir que ara per ara Michael Shannon sigui l’actor de moda, de fet no ho ha estat mai i crec que tampoc ho serà. La popularitat no és una cosa que vagi massa lligada a la seva personalitat, tal com he dit, sempre s’ha mantingut en un segon pla, però he cregut que ja anava sent hora de reivindicar la seva figura. Potser d’aquesta manera i granet a granet, algun dia algú s’atrevirà a premiar el seu treball i la seva qualitat abans de fer-li el típic homenatge a la carrera cinematogràfica.
Tot i la gran quantitat de pel·lícules realitzades, aquest actor nascut a Lexington, Kentucky al 1974 no ha amagat mai que és un actor de teatre, de fet la seva carrera en el món de la interpretació va començar a Chicago dins la companyia Illinois Theatre Center, i no tardaria en fer-se un nom en aquest món. Des de llavors, no ha deixat mai de banda els escenaris, però és evident que el món del teatre o la música —sí, he dit música, ja que de ben petit va aprendre a tocar el piano, la viola, el contrabaix i el baix, i avui dia, de tant en tant, encara realitza algun bolo amb la seva banda Corporal— han quedat relegats a un segon pla en benefici de la gran quantitat de feina que li ha sorgit en l’àmbit cinematogràfic. Poca gent se’n recorda, de fet jo mateix he vist la pel·lícula una dotzena de vegades, i encara em passa per alt que la primera aparició de Shannon a la gran pantalla va ser al costat de Bill Murray a Atrapado en el tiempo al 1993, fent de nuvi en un casament. Després, la seva carrera va anar encarrilant paper rere paper en pel·lícules menors i amb petites aparicions. No va ser fins al 2001, que Michael Bay li faria un peculiar càsting per formar part del que seria la seva primera gran producció a Hollywood. La pel·lícula era Pearl Harbor, i el director li va demanar a Michael Sahnnon que digués alguna cosa graciosa al càsting. Així de simple va ser la seva elecció pel paper de Tinent Gooz Wood. Una petita aparició a la pel·lícula amb clau còmica, una vessant que l’actor no ha tocat en gaires ocasions, però que no se hi té força la mà trencada. De fet, podríem dir que a diferència de molts altres, Shannon no és un home de gaires registres. Ja sigui pel seu físic i aquesta cara de pocs amics que sol fer o perquè són els papers més dramàtics, de dolent, de personatge pertorbat o amb certs punts de bogeria, on el seu potencial ha brillat amb més força. Pearl Harbor va ser el detonant que les portes s’obrissin de bat a bat per a Shannon. Molts directors volien comptar amb la seva presència, poques vegades com ha actor principal, però a aquestes altures ja tothom sabia que l’actor era una aposta segura encara que només fos com a actor de repartiment. El seguirien 8 Miles al 2002, faria de Neo-nazi a Bad Boys II al 2003, de nou sota les ordres de Michael Bay, i Woodsman al 2004. Dos anys després William Friedkin li donaria l’oportunitat en el qual faria el seu primer paper protagonista amb certa importància. El director de El exorcista comptaria amb Ashley Judd i Michael Shannon per donar vida a la parella protagonista. Ella, una addicte a les drogues i ell un tímid veterà de guerra que veu insectes per tot arreu. Bug és complexa i costa una mica d’entendre, almenys a mi, i juga entre el terror psicològic i el thriller. No és una gran pel·lícula, de fet Shannon no es caracteritza per haver sortit a grans obres mestres del cinema. Si féssim balanç, trobaríem més fiascos que no pas bones propostes en la seva carrera. Però aquí no estem parlant de la qualitat de les seves pel·lícules, sinó de les seves dots per a la interpretació , i en aquest aspecte va més que sobrat, ja que en moltes ocasions, només amb la seva presència, la pel·lícula ja puja de nivell encara que el resultat final acabi essent insuficient. Per posar un exemple, i disculpeu-me, ja que no he pogut trobar cap tall de vídeo per mostrar-ho, a Lucky you, (2007) de Curtis Hanson, una avorridíssima pel·lícula entre el drama i el món professional del Pòquer, hi ha una escena on Eric Bana, que n’és el protagonista, juga una mà amb Michael Shannon. L’escena no té més, però val la pena fixar-se amb la potència, serietat i entrega que Shannon aporta a cada un dels seus treballs per petit i poc rellevant que sigui. Al mateix cas el podem trobar en el seu paper de Zod a El hombre de acero. Una pel·lícula fallida amb molts aspectes, però e la qual s’hi va entregar en cos i ànima i és del poc que se salva del treball de Zack Snyder.
El punt d’inflexió a la seva carrera no arribaria fins al 2008. Encara era poc conegut però Sam Mendes va escollir-lo després d’un càsting impactant, pel paper de John Givins a Revolutionary Road. La proposta era ambiciosa i hauria de compartir escena amb actors i actrius de la talla de Leo Dicaprio, Kate Winslet i Kathy Bates. En primera instància hom pot arribar a pensar que Shannon era la pota més fluixa de la cadira, tenir per davant noms com els que he esmentat abans no és empresa fàcil si el que vols és destacar una mica. Però contra tot pronòstic, va realitzar el que segurament és un dels seus millors treballs , i aquest fet encara pren més rellevància si tenim en compte que els dos actors protagonistes també estan a un molt bon nivell. L’actuació de Shannon és impecable. El punt de bogeria i sinceritat que aplica al personatge, sovint eclipsa tota l’escena i redueix els seus companys ha una simple i mera comparsa. Tot el món ho intuïa però ningú s’havia atrevit a dir-ho. Ara la cosa estava clara.
Com si d’un videojoc es tractes, Shannon havia pujat de nivell. La seva primera i única nominació a l’Oscar, pel seu paper a Revolutionary Road, l’havia posat en boca de tota la crítica i tot i que pel gran públic encara passava desapercebut, els especialistes en la matèria sabien que tenien un diamant en brut a casa seu i s’havia d’explotar. Però amb el que no comptaven és que a Shannon li agrada triar especialment els seus papers i no és dels que es deixa portar per l’eufòria. Fins ara, la seva carrera havia transcorregut com la formigueta que de mica en mica va omplint el rebost, un treball cuinat a foc lent i sense sobresalts, i no tenia cap mena d’intenció de canviar aquesta forma d’entendre la seva trajectòria. Va seguir combinant el teatre amb el cine, i les superproduccions encara li quedaven lluny pel que fa a papers principals. Jeff Nichols, és un dels directors que va veure més potencial en ell. Un any abans de rodar amb Sam Mendes, Nichols ja el va triar per interpretar el paper protagonista a la seva opera prima Shotgun stories. La pel·lícula va passar desapercebuda, i no perquè li faltés nivell. El director apuntava maneres i gran part de la culpa, com no podia ser d’una altre manera, es devia a una altra serena i profunda interpretació de Shannon, que ell solet és menjava la pantalla. Des d’aquell moment, es convertiria en l’actor fetitxe del director i les seves col·laboracions serien habituals. Al 2011 estrenarien Take Shelter, un any després Mud, aquest cop amb un paper secundari en benefici de la magistral interpretació de Matthew McConaughey, que començava a donar un tomb a la seva carrera, i al 2016 tornaria al rol protagonista amb Midnight Special, el que és, per ara, la seva última col·laboració amb el director. Fem un parèntesi, i tornem enrere, ja que d’entre aquestes pel·lícules cal destacar-ne una en concret. Take Shelter, en la meva opinió, és la millor pel·lícula de Nichols fins l’actualitat. Aquest drama psicològic va rebre molts elogis per part de la crítica i molt bona acceptació en tots els festivals on es va presentar. Acompanyat de Jessica Chastain, aleshores encara desconeguda pel públic, ja que tant sols era el seu quart treball, Shannon interpretava el paper d’un pare de família que de cop i volta començava a patir al·lucinacions sobre la fi del món. Aquest fet el porta a construir un búnquer per tal de protegir la seva família del possible desenllaç apocalíptic que ell creia que havia d’arribar. Si abans he dit que Shannon no es caracteritzava per ser un actor de múltiples registres, perdoneu-me, o més ben dit, el seu paper en aquesta pel·lícula és l’excepció que confirma la regla. Shannon, és capaç d’embogir, plorar, riure i quedar-se totalment apàtic, en un obrir hi tancar d’ulls. A Take Shelter toca totes les tecles i les toca magistralment. Per moments és capaç de mantenir-se distant i fred, per, en tan sols dècimes de segons, convertir-se en un huracà d’emocions desenfrenades, i tot això de forma creïble i realista, que en definitiva és el més difícil.
Tornant a la seva trajectòria, la petita pantalla també ha estat present a la carrera de l’actor, amb aparicions a episodis de Law and Order o Early Edition, i entre el 2010 i 2014 en el paper de Nelson Van Alden a Boardwalk Empire. Al 2016 rebria la segona nominació a l’Oscar com a millor actor de repartiment per la pel·lícula Animales Nocturnos de John Ford, on interpreta un sheriff que s’està morint de càncer. La pel·lícula és irregular, i la interpretació de Shannon és bona, no de les millors, però ja sabem com són els membres de l’Acadèmia, i aquell any li va tocar. Recentment l’hem pogut veure i gaudir a la guardonada The shape of Water de Guillermo del Toro, interpretant un agent de la CIA, en un paper que li va com anell al dit. I actualment el podem veure a la pel·lícula bèl·lica de Nicolai Fuglsig, 12 valientes.
Michael Shannon no té grans obres mestres en el seu currículum, i ni falta que li’n fa. És l’exemple personificat de com un actor es deixa la pell en tots i cada un dels seus treballs. Molt sovint veiem a grans figures del món de la interpretació, rodant pel·lícules pel simple fet d’engrandir, encara més, el seu compte corrent, i sabent, que sense cap mena d’esforç i només amb la seva presència, la pel·lícula tindrà suficient recorregut per no ser un desastre total. Fins ara, Shannon compte amb 68 treballs a l’esquena, per aquest article n’he vist molts i n’he revisionat d’altres, però evidentment no he vist ni la meitat de la filmografia de l’actor, tot i que per voluntat i ganes no serà. Però crec que amb tot el que he pogut veure, a hores d’ara, no li recordo un mal treball en cap, i val a dir, que ha arribat a actuar amb pel·lícules difícilment digeribles. Segurament aquest és el seu punt més fort, la capacitat de mantenir una regularitat notable en cada pel·lícula i això que en són unes quantes.
Potser aquest article s’ha vist un xic afectat pel meu grau de devoció per l’actor. Soc conscient que ha tingut interpretacions en moltes pel·lícules que poden costar una mica de valorar, ja sigui per la seva brevetat o per la seva poca rellevància. Però creieu-me quan us dic que quan se li ha donat l’oportunitat, aquest l’ha aprofitat amb escreix.
No em vull allargar més. Per acabar m’agradaria que féssiu una ullada a aquesta escena de la pel·lícula The Iceman dirigida per Ariel Vromen al 2012. El monòleg final de Sahnnon és la síntesi de tota una vida dividida entre el crim i la família, i és una petita mostra de la capacitat d’un actor únic, de transmetre infinitat d’emocions i sentiments amb poc gestos i tan sols una mirada perduda.
