Rita Hayworth, Maureen O’Hara, Debora Kerr i Susan Hayward entre d’altres, compartien un tret en comú, deixant de banda les seves magnifiques dots per a la interpretació, totes elles eren pèl roges. Se les coneixia com les dames de foc o els àngels rojos, i van acaparar les pantalles de cine durant l’època daurada de Hollywood. A l’actualitat, noms com el de Julianne Moore, Amy Adams o Kate Winslet han agafat el relleu del que segurament va ser una generació única d’actrius, i com no, aquestes també son pèl roges. Doncs sí, com segurament haureu endevinat avui us parlaré d’una actriu, que tot i una carrera cinematogràfica relativament curta, s’ha guanyat el reconeixement mundial, demostrant seriositat i una gran versatilitat en cada un dels seus treballs. Alguns ja l’han catalogada com la digna successora de Rita Hayworth i d’altres l’anomenen la nova Jessica Rabbit, i és que moriu-vos d’enveja estimats lectors, perquè avui em colaré dins el camerino d’una de les pèl roges del moment, Jessica Chastain.
La vaig descobrir per primer cop gràcies a Jeff Nichols a Take Shelter, on va rebre fins a sis premis a millor actriu de repartiment, i és que Jessica Chastain, qui va debutar a la gran pantalla al 2008 interpretant el paper principal a Jolene de Dan Ireland, ja rebria en aquella ocasió, el premi a millor actriu dins del festival internacional de Seattle.
Jessica Michelle Howard va néixer a Sacramento al 1977, té dos germans i dues germanes i va agafar el cognom de soltera de la seva mare com a nom artístic. Després d’acabar el batxillerat, Chastain ja tenia clar cap on havia d’encarar la seva carrera i al 1999, gràcies a una beca atorgada per Robin Williams, va ingressar a la prestigiosa escola Julliard de Nova York, on al 2003 es va llicenciar. Provinent d’una família molt humil, el seu avi la va mantenir mentre intentava trobar papers a Hollywood. Al 2004 li arribaria la seva primera oportunitat com a professional en el món de la televisió gràcies a Dark Shadows, i poc després apareixeria en series com ER, Veronica Mars o Law & order.
Com he dit, debutaria al món del cinema al 2008 amb Jolene, però fins tres anys més tard, no començaria a despuntar com a una nova promesa de la interpretació. Amb l’estrena de The tree of life de la mà de Terrence Malick juntament amb Brad Pitt i Sean Penn i Texas Killing Fields, on interpretava a una dura policia en un thriller ambientat als pantans de Texas dirigit per Ami Canaan Mann, Chastain donava el tret de sortida a una carrera que a partir d’aquell moment no pararia de sorprendre’ns. Al mateix any el debutant en la direcció Ralph Fiennes l’escolliria per interpretar el paper de Virgilia a Coriolanus, una adaptació de la tragèdia Shakespeariana Coriolano.
Durant el 2011 i el 2012 Jessica interpretaria dos dels seus papers més important fins l’actualitat. Després de rebre molt bones crítiques pel seu treball a Take Shelter, Tate Taylor comptaria amb ella pel premiat film The Help, on aconseguiria ser nominada a l’Oscar, al Bafta i al Globus d’Or com a millor actriu de repartiment; només la magnífica actuació d’Octavia Spencer, l’apartarien dels preuats guardons. Més tard i després d’abandonar els projectes d’Iron Man 3, Diana i que Tom Cruise l’ajudés a rescindir el contracte que havia firmat per la pel·lícula Oblivion, Jessica es va embarcar en el projecte de Kathryn Bigelow sobre l’operació especial per capturar a Osama Bin Laden a Zero Dark Thirty. Aquest paper li va suposar el Globus d’Or a millor actriu i una nominació als BAFTA i als Oscar de Hollywood.
Després d’aquests dos últims treballs, les ofertes no pararien de trucar a les portes de l’actriu i entre el 2013 i el 2016 treballaria en nou pel·lícules, entre les quals hi ha Interestellar de Christopher Nolan, A most Violent year, Crimson Peak o The Martian.
La setmana passada és va estrenar Miss Sloane de John Madden, un thriller sobre una implacable executiva d’una empresa antiarmamentista, que intentarà pels mitjans que sigui, que una proposta de llei sobre la regulació de les armes a Washington tiri endavant. Chastain interpreta el paper principal i de nou podem veure l’actriu californiana firmant una interpretació excel·lent de dona forta, potent i amb poder en un món liderat pels homes.
Jessica Chastain no és el prototip d’estrella hollywoodiana. Sempre s’ha caracteritzat per intentar passar el màxim desapercebuda possible i ha intentat allunyar-se de certs clixés que comporta el fet de ser una actriu de renom. Les seves aparicions als mitjans o a les revistes de paper cuixé son escasses i mesurades, i en la majoria de casos per reivindicar el paper de la dona i condemnar l’establishment masculí que encara sobrevola per gran part de la societat. Feminista declarada, i després que una periodista li preguntés que què feia ella per lluitar per la causa feminista, va decidir fundar una productora composta només per dones i es va comprometre a protagonitzar cada any, com a mínim, una pel·lícula dirigida per una dona. I per ara ho ha complert.
Poques actrius han gaudit d’una carrera meteòrica com la de Jessica Chastain, capaç de seduir-nos en pràcticament tots els gèneres, ha sabut escollir el seu moment, ha encertat en els treballs i ha sabut dir que no a papers molt suculents que no li aportaven el que ella pretenia. Segurament estem davant d’un robí que encara ha de mostrar tot el seu potencial, però fins ara ha demostrat una regularitat i una personalitat més d’acord a la d’una estrella consagrada que a la d’una actriu amb un llarg recorregut per endavant.
Actualment ha realitzat tres treballs que estan en producció i n’està filmant un altre. Esperarem impacients per tornar a veure a la gran pantalla aquesta pèl roja que ens fa reviure en cada interpretació aquell Hollywood clàssic que va meravellar el món anys enrere.
The tree of life, 2011 de Terrence Malick
Terrence Malick sempre ha sigut un director difícil i complex. Més d’un actor ha afirmat que pot resultar dur enfrontar-se a un treball comandat per ell, però que al mateix temps, té una visió pel cine i una capacitat de raonament poc comuns. Al 2011 s’estrenava The tree of life, un viatge interior per la vida d’un nen nascut als anys 50. Com a protagonistes, Brad Pitt i Jessica Chastain interpretant els papers principals del film. A The tree of life, gaudirem d’una fotografia gairebé perfecte, acompanyada d’unes interpretacions sensacionals, que acaparen la pantalla amb els seus gestos i mirades, ja que en aquesta pel·lícula els diàlegs passen a un segon pla, per donar pas a allò visual. Amb poques paraules al guió, Chastain ens mostra una mare entregada i delicada, que contrasta amb la rudesa i la severitat del seu marit (Brad Pitt). Un treball subtil i meticulós que requereix de tota la tècnica possible a que un actor o actriu poden recórrer. Gestos, mirades i silencis, en serviran per fer-nos partícips de l’impecable del pas del temps, i de com l’educació i les nostres accions, acabant forjant la persona que serem d’aquí uns anys.
The Help, 2011 de Tate Taylor
Ja hem parlat en altres ocasions sobre aquest film del director de Mississipí Tate Taylor, i és que podríem dir que bona part de les actrius del moment, hi apareixen, Octavia Spencer, Emma Stone, Viola Davis… i sí, també Jessica Chastain. En el paper de Celia Foote, Jessica ens brinda una actuació amb un registre totalment diferent al que havíem vist fins ara. Una jove que es desmarca de les esposes sotmeses i en algunes ocasions cruels de la comunitat. El seu treball és refinat i simpàtic i dóna el toc innocent i realista que requereix un personatge que no encaixa en un món ple de perjudicis.
Zero dark thirty, 2012 de Kathryn Bigelow
En la meva opinió, el millor treball de l’actriu fins al moment, en un paper de dona forta i intel·ligent que li va com anell al dit. Tot i que sap caminar perfectament per infinitat de registre, potser és en aquest on la veiem més còmode i on pot desplegar tot el seu potencial. Maya, és l’encarregada de l’operació per trobar i capturar a Osama Bin Laden, i haurà de lidiar amb un món laboral comandat per homes que contínuament la qüestionaran pel sol fet de ser una dona. Una interpretació freda i potent que sap combinar perfectament amb els moments de més càrrega dramàtica.