Què tenen en comú Ingrid Bergman, Shirley Booth, Hellen Mirren, Maggie Smith, Viola Davis i Frances Mcdormand? Totes elles han set guanyadores de la triple corona de l’actuació en competició. Però què és la triple corona? Doncs quan una actriu o actor, aconsegueix guanyar el premi Tonny de teatre, el premi Oscar en el món del cine i l’Emmy en la televisió per les seves respectives actuacions, llavors podem dir que han obtingut la triple corona. Només catorze actrius tenen l’honor de posseir aquesta distinció i haver completat el triplet. L’última, Viola Davis al 2017 pel seu treball a Fences, que li va valer l’Oscar a la millor actriu de repartiment. Però no és precisament de Viola Davis de qui us vull parlar. L’actriu que ens ocupa va néixer el 1957 amb el nom de Cynthia Ann Smith, filla de mare soltera, als 18 mesos seria donada en adopció i aquesta nova família li donaria el nom pel qual tots la coneixem des de fa anys.
Tot i que podríem dir que últimament és l’actriu del moment i la que ocupa totes les portades, ella s’ha allunyat sempre dels focus i els cànons preestablerts de la indústria cinematogràfica. Parlem d’una actriu que s’ha obert camí en un món en el qual mai ha acabat d’encaixar, i que massa vegades li ha girat l’esquena. I és aquí on la seva innata capacitat per a la interpretació, ha hagut d’aflorar en cada un dels seus treballs, per tal de trencar uns estereotips que ha rebutjat sempre al llarg de la seva carrera. Estimats lectors, en aquesta ocasió, he tingut el plaer de colar-me dins del camerino de Frances McDormand guanyadora, ara ja, de 3 Oscars per Fargo (1996) i Three Billboards Outside Ebbing, Missouri (2018) i aquest 2021 per Nomadland film que ha ampliat la seva llegenda perquè també ha significat el seu primer premi com a productora (Millor Pel·lícula).
Fa uns temps en una entrevista, Frances va dir “era massa vella, massa jove, massa grassa, massa prima, massa alta, massa baixa, massa rossa, massa morena… però en algun moment necessitaran a l’altra”. I és en aquest paper de l’altra, on l’actriu ha hagut de fer-se forta, ja que per molt que la indústria cinematogràfica en massa ocasions aposti per actrius de bon veure, (per dir-ho d’alguna manera), en algun moment necessitarien l’altra, “per tant vaig millorar amb la interpretació d’aquesta altra”, deia a la mateixa entrevista.
Va néixer a Gibson City (Illinois) i als disset anys i després d’haver canviat de residència diverses vegades decideix marxar de casa per ingressar al Bethany College on obtindria un Bachelor of Arts en teatre l’any 79. Frances sempre havia pensat que no era gaire bona en els estudis, però de mica en mica s’anava adonant que el món de la interpretació hi tenia cabuda, per aquest motiu va decidir continuar per aquest camí ingressant a l’escola dramàtica de la universitat de Yale on al 1982 obtindria un màster en Belles arts. L’època d’aprenentatge s’havia acabat, i era el moment de fer un pas endavant i començar a provar sort en el món professional. Aquest mateix any es trasllada a viure a Nova York i comparteix pis amb Holly Hunter, amb la qual ja havien coincidit a Yale.
Tot i un petit paper en una obra escrita pel dramaturg Derek Walcott, no va ser fins al 1984 quan la carrera de Frances McDormand arrencaria de ple amb un paper a Broadway a l’obra de teatre Awake and sing. Aquell mateix any també debutaria a la gran pantalla amb Blood simple, un thriller noir que va suposar el debut dels germans Coen en la direcció i el primer paper protagonista per l’actriu. Dos anys més tard Joel i Frances començarien una relació que acabaria amb matrimoni al 1993, d’aquesta manera es convertirien així amb una de les parelles més estables de Hollywood. Dona de personalitat forta, enqueixava perfectament en papers on el personatge femení havia de fer gala de certa duresa o d’haver d’afrontar situacions difícils, i així ho va demostrar en molts dels seus papers, com ha Mississpi burning, on interpretava la soferta dona del sheriff local, paper que li suposaria la primera nominació als Oscar al 1988. Però no em d’oblidar que Frances venia del món del teatre, Shakespeare la va captivar de ben jove i des de llavors ja no havia pogut abandonar els escenaris. El mateix any que rebria la nominació als Oscar, també obtindria una candidatura als premis Tony pel seu paper d’Stella Kowalsky a A Streetcar Named Desire de Tennessee Williams. Tot i que la seva carrera bé molt marcada per la figura dels Coen, ja que ha servit de musa per a molts dels seus films, l’actriu pot fer gala d’haver treballat amb els millors directors, des de Sam Raimi a Creamwave al 1985, passant per Ken Loach en un paper protagonista al drama sobre el terrorisme d’Irlanda del nord Hidden agenda al 1990, Robert Altman a Short cuts al 93, Paolo Sorrentino a This Must Be the Place al 2011, Gus Van San a Promiseland al 2012 o Wes Anderson en el seu particular món de Moonrise Kingdom també al 2012.
McDormand ha tocat totes les tecles i les ha tocat magistralment. La televisió també ha pogut gaudir de les seves dots per a la interpretació. Des dels seus primer papers en alguns episodis de Hillstreet Blues i Twilight Zone, fins a produir la seva pròpia sèrie com Olive Kitteridge, on ella interpretava el paper principal d’una ex-professora que lluita per tirar endavant la família. McDormand, després de llegir la novel·la homònima d’Elizabeth Strout, es va sentir molt identificada amb aquest paper. Temes com la soledat i la por li recordaven certs moments de la seva pròpia vida, així com l’edat i el caràcter valent i lluitador de la protagonista. Aquesta interpretació li valdria un Emmy al 2014, any on la mini sèrie arrasaria amb vuit premis.
Però tornem enrere en el temps. Tot i les incursions en el teatre i la televisió, el cinema és el que ha ocupat la major part de la seva vida, i tot i no encaixar en aquesta faceta de celebrity que rodeja la gran pantalla i allunyar-se del focus dels periodistes, de mica en mica es va anar fent un lloc en aquest món, i entre papers principals i secundaris, es va llaurar una bona reputació. Precisament va ser el que llavors era el seu marit Joel Coen, el qui li oferiria el paper més transcendent de la seva carrera. Al 1996 s’estrenava Fargo, i el seu paper de Marge Gunderson, una cap de policia embarassada que decideix investiga uns assassinats, va captivar al món i va posar en relleu que no només de cares boniques s’alimenta la industria del cinema, i al mateix temps donava esperança a una generació d’actrius que rallava la quarantena, edat on a Hollywood cada cop costa més aconseguir algun paper. La comèdia negra dels Coen es va convertir en un clàssic de la nit al dia, i és l’última pel·lícula que va tenir el privilegi d’haver entrat a la llista de la National Film Registry d’Estats Units, com a pel·lícula cultural, històrica o estèticament significativa.
Al 2000, seria nominada com a millor actriu de repartiment als Oscar i als Globus d’Or per la pel·lícula de Cameron Crowe Almoust famous. I al 2005 rebria la seva quarta nominació als Oscar pel treball a North County, novament en una paper que li anava com anell al dit, ja que interpretava una dona treballadora que lluita en un món dominat pels homes. Al 2008 després de rodar Burn after reading, setena col·laboració amb els germans Coen, decideix tornar als escenaris, i ho fa per la porta gran. Protagonitza de Country Girl per la qual és nominada al Premi Drama Desk, i poc després, a Broadway, encarnaria Margie a Good people de David Lindsay-Abaire. Mcdormand interpreta a la perfecció el paper d’una heroïna moderna que no té superpoders ni una ment brillant, simplement és una lluitadora del dia a dia, una mare soltera, que intenta tirar endavant amb una filla que pateix una forta discapacitat, i juntes intenten sobreviure en un món cada vegada més insensible i inhumà. La seva actuació li va valer el Premi Tony a la millor actriu principal en una obra de teatre, i d’aquesta manera obtenia la triple corona.
El proper 4 de març ha guanyat el seu segon Oscar per Three Billboards Outside Ebbing, Missouri, dirigida per Martin McDonagh. Frances ja es va emportar l’estatueta que atorga la premsa estrangera de Hollywood i tot sembla indicar que el gran premi també anirà cap a casa. Amb aquest últim treball, es podria dir que McDormand engloba més d’una cinquantena d’interpretacions en una. Tota una carrera sintetitzada en un paper que posa èmfasi en les seves principals qualitats tant com a persona com a actriu. Amb el paper de Mildred, torna després d’un temps allunyada de la primera línia. “Interpreto una dona de 50 i jo en tinc 60, haig d’interpretar personatges de la meva edat…” afirmava Frances.
Però Joel la va convèncer que agafés l’encàrrec. Three Billboards no s’entendria sense l’actuació de McDormand i Sam Rockwell. Ambdós, semblen haver nascut per interpretar aquest papers, i la seva complicitat a la pantalla traspassa qualsevol frontera cinematogràfica. Mildred és dura, antipàtica, afilada i esquiva, les seves paraules podrien tombar-te a terra; i tot això, aquesta manera de ser i d’actuar, ens recorda tot aquest camí que Frances McDormand ha agut de recórrer per arribar on és. Salvant les distàncies típiques d’una ficció, les vides de Mildred i Frances transcorren en paral·lel en el sentit que totes dues han hagut o lluiten en un món que els hi ha posat les coses difícils.
El premi li va arribar en un moment on el paper de la dona a Hollywood cada cop avançava més cap al lloc que li correspon, que és ni més ni menys que el mateix que l’home. Les reivindicacions sobre els salaris o les denúncies per abusos sexuals, han sortit a la llum per donar pas a una nova generació d’actrius que s’ha cansat d’esperar, i han decidit prendre la justícia per mà. Però tot això no seria possible sense la feina d’unes incansables que molts anys abans, ja lluitaven i es reivindicaven contra aquestes injustícies. No us estrenyerà si us dic que la nostre protagonista és una d’elles. A la seva manera ha lluitat dia a dia, paper rere paper, perquè les dones assoleixin l’estatus que els pertoca dins d’aquest masclisme massa instaurat a Hollywood.
Ella no es fa fotos amb els fans, ella no firma autògrafs ni va a grans festes, ella potser és l’única dona, al món del cinema, que no es posa maquillatge per assistir a una gala. Francesc McDormand ha trencat i seguirà trencant motlles, i passi el que passi, per nosaltres sempre serà l’altra.