Durant el més de febrer el protagonisme va recaure sobre Leonardo DiCaprio i el seu tardà però merescut Oscar. En aquests moments i des de el passat 30 d’abril Robert Downey Jr. s’ha convertit en el primer plat dels espectadors en enfundar-se de nou la flamant armadura de metall, per tal d’encarnar l’alter ego de Tony Stark a la tercera part de la saga Marvel que protagonitza el Capità Amèrica.
Des de fa uns anys el fill dolent de Hollywood, estimat i odiat a parts iguals per l’Acadèmia s’ha convertit en un dels actors més ben pagats del cinema i no es casualitat que molts dels seus films més recents hagin aconseguit grans xifres a les taquilles de tot el món, ja que, segurament estem parlant d’un dels actors més fascinants i polifacètics de l’escena actual. Tot i això l’actor novaiorquès no ha estat exempt de controvèrsies durant la seva llarga i agitada carrera professional.
De nen precoç a estralla adolescent
No calia ser un endeví en aquella època per adonar-se que Robert Downey, Jr. acabaria fent carrera en el món del cinema. Nascut a Nova York al 1965 es fill de Robert Downey, Sr. reconegut actor, escriptor i director de cinema i de Elsie Ann Ford també actriu. De ben petit ja es va interessar per la interpretació i amb només 5 anys ja va participar en un petit paper en el surrealista film Pound (1970) escrit i dirigit pel seu pare. Durant la dècada dels 70, va combinar les classes a l’institut amb petits papers en les pel·lícules del seu pare, i no va ser fins al 1982 que va decidir donar l’impuls definitiu a la seva carrera i dedicar-se a temps complert a la interpretació. Poc més d’un any va haver de passar perquè li arribes la primera oportunitat. Va ser amb el fim Baby it’s you (1983) de John Sayles i més endavant, juntament amb Anthony Michael Hall i Kelly Le Brock, aconseguiria un paper en la comèdia Weird Science (1985) dirigida pel mestre del cinema adolescent John Hughes.
Però la gran oportunitat li arribaria amb The pick-up artist (1987) film que va suposar el seu primer paper protagonista juntament amb Molly Ringwald. Aquest fet va comportar que Robert Downey, Jr. passes a formar part del que més endavant s’anomenaria el Brat Pack, una versió del Rat Pack dels anys 50 i 60, però aquest cop amb joves promeses i probablement amb menys dosis d’alcohol a la seva sang. Aquesta generació marcaria un època pel que fa al cinema sobre adolescents i juntament amb noms com Anthony Michael Hall, Emilio Estevez, Tom Cruise, Rob Lowe, Ally Sheddy o Diane Lane entre d’altres, acabarien per conquerir les grans pantalles de Hollywood.
Els anys foscs
Ja consolidat com a estrella emergent, i després de discretes interpretacions en pel·lícules com Air America (1990) o Escándalo en el plató (1991), el director Richard Attenborough va confiar en ell per interpretar a Charles Chaplin en el biopic Chaplin (1992). Tot i que el film no va rebre el suport de la crítica, aquesta, sí que va coincidir plenament en lloar l’actuació de Robert Downey Jr. pel seu histriònic paper. Aquesta interpretació li va valdre la nominació a l’Oscar i el premi BAFTA al millor actor. Però lluny de l’èxit que respirava en aquells moments, la dècada del 90 no prometia bons auguris per Downey Jr. Segurament el fet de que el seu pare, de ben jovenet ja l’inicies en el món de la marihuana, no va ajudar a l’actor a allunyar-se d’un món que gairebé acaba amb la seva carrera.
Un nou començament
Si els anys 90 van significar l’infern per Robert Downey Jr., els 2000 significarien el ressorgir d’una estrella que aconseguiria superar les seves addiccions i tornaria a encarrilar una carrera que el portaria a ser un dels actors més ben valorats en l’actualitat. Són els anys de Jovenes prodigiosos (2000) juntament amb Michael Douglas, Tobey Maguire i Katie Holmes; El detective cantante (2003); Buenas noches y buena suerte (2005) film dirigit per George Clooney i amb un paper secundari de Robert Downey Jr. que posava en evidencia la maduresa adquirida per l’actor en una interpretació subtil i molt ben treballada, o Zodiac (2007) el notable thriller de David Fincher on l’actor interpretava a un periodista obsessionat amb atrapar un assassí en sèrie.
Però el veritable èxit no li arribaria fins l’any 2008 quan Jon Favreau el va escollir per interpretar el que és, fins ara, el seu paper més important: Iron man. El film va ser un èxit total de taquilla i va acostar un nou públic més jove a la seva òrbita.
El mateix any rodaria també la comèdia Tropic Thunder (2008), que posaria de manifest el do de l’actor en els papers de caire còmic, i que li suposaria una nominació a l’oscar a millor actor secundari i una altre als premis BAFTA. Un any més tard es posaria sota la batuta de Guy Ritchie per reinventar el mite de l’investigador del 221-B de Baker Street a la pel·lícula Sherlock Holmes (2009), paper pel qual rebria el seu segon Globus d’or, aquest cop com a millor actor de comèdia o musical. Durant els darrers cinc anys, noves seqüeles de l’home d’acer i la saga dels Avengers han ocupat la totalitat del treball de l’actor, que de forma aclaparadora, ha continuat arrasant en las taquilles de tot el món. En total Robert Downey Jr. compta amb més d’una vuitantena pel·lícules a l’esquena. Fem un repàs dels seus papers més significatius.
The Pick-Up artist (1987)
Pel·lícula dirigida per James Toback i interpretada per Molly Ringwald, Robert Downey, Jr, Vanessa Williams, Dennis Hopper i Harvey Keitel. Robert Downey Jr. interpreta a un adolescent obsessionat en lligar-se tot el que es mou. Tot i no ser un prodigi d’interpretació, va significar el primer paper com a protagonista de l’actor i la primera oportunitat de donar ha conèixer la seva faceta de seductor que tant l’ha caracteritzat en les seves interpretacions més recents.
Chaplin (1992)
Richard Attenborough va ser el valent en agafar la difícil tasca d’adaptar la vida de Charles Chaplin a la gran pantalla. La jugada no va sortir del tot bé… I tot i comptar amb un elenc d’actors de primer nivell, la crítica va titllar el film d’avorrit i innecessari. Només el protagonista va sortir il·lès de les brases, ja que la interpretació del mític actor anglès va provocar que la crítica especialitzada (i el públic en general) coincidissin en aplaudir un treball acurat i refinat on el treballat accent britànic atorgava un gran realisme a la interpretació. Sens dubte un dels millor treballs de l’actor, que va ser reconegut per l’Acadèmia britànica amb el premi a millor actor.
Zodíac (2007)
Dotze anys després de Seven, David Fincher tornava al més pur cinema negra en la historia real de l’assassí del Zodiac, que entre 1966 i 1978 va assassinar a vàries persones a San Francisco. Jake Gyllenhaal, Mark Ruffalo i Robert Downey, Jr. serien els protagonistes d’una angoixant i hipnòtica pel·lícula on l’actor encarnava a Paul Lavery, un periodista del San Francisco Chronicle amb problemes amb la beguda, que juntament amb Robert Graysmith (Jake Gyllenhaal ) intentaven esbrinar la identitat de l’assassí en sèrie. L’obscura i exhaustiva interpretació de Downey Jr. va encaixar a la perfecció en un film que respirava pur periodisme d’investigació, i on entre cigarretes i màquines d’escriure l’espectador s’endinsa en una addictiva trama gris i asfixiant.
Tropic thunder (2008)
Tot i la divisió de la crítica la pel·lícula de Ben Stiller va ser una de les comèdies de l’any. El director, que també era el protagonista, narra la història d’uns actors que participaven en el rodatge d’una pel·lícula sobre la guerra del Vietnam al sud-est asiàtic, i per una sèrie de causes acabaven perduts en mig de la Jungla. Mitjançant aquesta història, Stiller construïa una sàtira acurada i mordaç del delirant univers de Hollywood a traves d’un elenc d’actors amb noms com Jack Black, Nick Nolte, Tom Cruise, Steve Coogan o Brandon T. Jackson. Tots totalment desacomplexats en les seves interpretacions. Feien plorar de riure només d’obrir la boca. Downey Jr. interpreta a Lazarus Kirk, un premiat actor de Hollywood disposat a fer qualsevol cosa per dotar el seu personatge al màxim realisme possible. És en aquests papers entre la comèdia càustica i l’acció més delirant on segurament l’actor es sent més còmode, ja que li permet dotar els seus personatges de tota la varietat de registres que té. Sens dubte una interpretació pletòrica i magistral que li va valdre la nominació als Oscar, als Globus d’or i als premis de l’Acadèmia Anglesa.
Iron Man (2008)
Parlem d’una cinta que va recaptar gairebé 600 millors de dòlars. Agradarà més o menys a l’espectador però el que es obvi es que ha de tenir quelcom d’extraordinari que la fa tant atractiva als ulls de milions de persones. Potser va ser l’encert de Jon Favreau en aconseguir una adaptació del còmic de Marvel tant divertida i equilibrada, on els efectes visuals i la narració fluïen en paral·lel sense molestar-se gens ni mica. Potser s’acostava l’estiu i la gent necessitava una dosi de cinema entretingut i fresc, o potser va ser la brillant actuació de Downey, Jr. encarnant el multimilionari Tony Stark, que va saber reflectir a la perfecció el caràcter fatxenda i faldiller del fabricant d’armes. Acompanyat d’uns secundaris de luxe com Gwyneth Paltrow, Terence Howard o Jeff Bridges, van construir un film, que tot i les seves pegues, oferia a l’espectador un realisme difícil d’aconseguir en el món del cine de superherois.
Sherlock (2009)
Nova pel·lícula i nou èxit de taquilla. Aquest cop a les ordres de Guy Ritchie i la seva particular visió del personatge creat per Sir Arthur Conan Doyle. No és equivocat comparar els personatges de Sherlock Holmes i Tony Stark, ja que ambdós tenen el do de posseir una ment privilegiada i un caràcter arrogant. L’única feina del protagonista va ser canviar els smoking de dos mil dòlars per una vestimenta més acord amb l’època victoriana. Però no per aquest fet va deixar de ser una bona interpretació. La seva ironia i la seva forma física, van donar un gir de cent vuitanta graus a un personatge que, anteriorment, ens tenia acostumats a pocs sobresalts i a un caràcter més aviat sec i seriós. Una renovada versió de Sherlock Holmes que li va valer merescudament el seu segon Globus d’or.
Grans premis, crítica i el fet d’haver treballat amb directors de la talla de John Hughes, Oliver Stone, Guy Ritchie, Richard Linklater o Robert Altman, avalen una trajectòria, que tot i els seus alts i baixos, l’han convertit en una figura apreciada i indispensable en l’actual panorama cinematogràfic. Ha sabut aprendre dels errors i aixecar-se quan tot semblava girar-se-li en contra. Tot i la seva dilatada carrera segueix buscant aquell paper que el consagri definitivament com un dels millors actors de la seva generació.
