El Festival de Sitges va concloure fa pocs dies, però algunes de les joies que hi van desfilar ja es poden veure als cinemes de la mà de Barton Films. Una d’elles és la cinta d’animació dirigida pel cineasta Alberto Vázquez (Psiconautas, los ninos olvidados), Unicorn Wars, inspirada en el curtmetratge Sangre de Unicornio creat pel mateix director. La seva realització ha precisat un total de 6 anys de treball desenvolupat per 250 professionals i ha comptat amb un pressupost de 3 milions d’euros. El film va rebre a Sitges la 4a millor nota dels nostres crítics i col·laboradors i va rebre la medalla de bronze com a millor film de la secció oficial a la votació popular del Premi del Públic Virtual.
La trama se centra en un exèrcit d’ossets que adoctrinen a joves reclutes per a la guerra que lliuren contra els unicorns i amenaça a la seguretat del poble osset. Els germans Azulín i Gordi, al costat d’un inexpert grup de reclutes, seran enviats a una perillosa missió per a salvar al Bosc Màgic. Estaran els ossets preparats per a això?
Es tracta d’un film d’animació totalment original realitzat en 2D que desprèn una bellesa visual poètica desbordantment lisèrgica. La seva història sorprendrà i deixarà en un estat catàrtic a l’espectador i el farà reflexionar al respecte, ja que agafa una direcció inesperada, gràcies al seu joc pseudoinfantil, però merament enfocat a un públic adult. Un no s’ha de deixar enganyar per les aparences i el seu embolcall “cuqui”, pel fet que aquesta pel·lícula és molt més seriosa del que a priori manifesta.
Aquesta faula antibel·licista s’endinsa dins un univers antagònic entre el bé i el mal on es combina un ambient lúgubre i fosc amb un on regna la bellesa i els colors llampants. A més, compta amb personatges que desprenen dolçor i suavitat, però que també reflecteix la cara de l’odi i la ira; donant pas també a un complex d’Èdip més que evident. Cal destacar la meravellosa banda sonora que la banya, ja que sap alternar entre un ritme electrònic amb sintetitzadors per a les parts paisatgístiques i d’acció i la música sacra que acompanya tot el misticisme.
El seu guió deixa de manifest que estem davant d’una obra de qualitat, on tot en ella està mimat al detall i on res és casual, ni atzarós i tot té un sentit. De fet, la seva trama es podria dividir en dues que a mesura que avança van confluent en un destí amarg, però totalment realista. Ara bé, no tothom hi entrarà dins la seva amalgama, ja que el to d’humor negre que processa i la seva evolució processen una radicalitat en els seus gèneres i la fan molt dispar, a la vegada que molt hipnòtica.
En definitiva, es tracta d’un film que probablement esdevindrà de culte, per tot el que el seu univers plasma i per manifestar una visió molt psicodèlica i sinistra d’uns personatges que visualment transmeten tot el contrari. El seu missatge antibel·licista es desenvolupa al voltant, precisament, d’una guerra on els interessos d’un mateix i de la religió acaben per afectar a la comunitat i més enllà.
Veredicte
El millor: la seva estètica bonica que s’acaba combinant amb el brutalisme i salvatgisme, així com el seu missatge i reflexió final. Tot el seu disseny artístic és impressionant.
El pitjor: no és una cinta fàcil i el seu embolcall pot confondre i atraure a un públic que no espera la direcció que acaba prenent la història.
Nota: 7,5