Bryan Singer va néixer a Nova York el setembre de 1965 i va tenir una educació molt orientada a la religió jueva. En la seva adolescència va entrar a estudiar direcció cinematogràfica a l’Escola d’Arts Visuals de Nova York, i posteriorment a l’Escola de Cinema i Televisió de la Universitat del Sud de Califòrnia a Los Ángeles. Immediatament després de graduar-se va fer el seu primer treball en forma de curtmetratge anomenat Lion’s Den (1988) protagonitzat per Ethan Hawke qui mantenia una amistat amb el director des de la seva infantesa a Nova Jersey. Alhora va conèixer a John Ottman, qui seria el compositor de les bandes sonores de la majoria de les pel·lícules de Singer. S’ha especialitzat en adaptacions cinematogràfiques d’obres publicades en diferents mitjans, des de còmics, contes populars, novel·les o fets històrics. No sempre va anar així, ja que els seus primers passos com a cineasta van ser amb obres bastant personals. Repassem la seva filmografia plena de pel·lícules d’èxit (i unes altres que no tant).
Public Acces (1993)
Òpera prima del director amb un guió signat per ell mateix, Christopher McQuarrie (qui també debutava) i Michael Feit Dougan utilitzant el rotllo de pel·lícula sobrant de la pel·lícula Dracula (1992) de Francis Ford Coppola. Un thriller fosc que es va rodar amb només 18 dies amb un pressupost de 250.000 dòlars, i que mai va aconseguir un distribuïdor cinematogràfic, per la qual cosa amb els anys aquesta pel·lícula ha caigut pràcticament en l’oblit. Tot i així va aconseguir el Premi del Jurat en el Festival de Cinema de Sundance d’aquell mateix any, empatat amb Ruby in Paradise de Victor Núñez. Les diferents crítiques de la cinta van considerar que, malgrat tenir una adreça tècnica més que notable pel pressupost que disposaven, l’argument no s’aguantava; arribava a ser avorrida i amb uns personatges poc creïbles.
The Usual Suspects (1995)
L’obra mestra del director en el seu segon intent que a diferència de l’anterior va aconseguir que es convertís en una pel·lícula de culte. Va tornar a comptar amb Christopher McQuarrie (qui va guanyar l’Oscar a millor guió) i una esplèndida banda sonora de John Ottman a més de disposar d’un repartiment d’actors consagrats, promeses i secundaris habituals, com Stephen Baldwin, Gabriel Byrne, Kevin Spacey, Benicio del Toro o Chazz Palminteri. Un argument que enganxa, unes interpretacions brillants (Oscar a millor actor secundari per Spacey), un desenllaç amb un dels majors catacrocker en la història del cinema i en definitiva, una senyora pel·lícula. Si no l’has vist, ja la pot apuntar.
Va ser la primera pel·lícula que va fer amb la seva recent productora anomenada “Bad Hat Harry Productions” (va agafar el nom per una frase de la seva pel·lícula preferida de tots els temps, Jaws), guanyadora de dos premis Saturn i dos premis BAFTA, va tenir un pressupost de 6 milions de dòlars i una recaptació de més de 23 en terra americana.
Apt Pupil (1998)
Va arribar la polèmica. Adaptació d’una novel·la escrita per Stephen King i publicada l’any 1982. La memòria històrica sobre l’exèrcit nazi ha estat portada al cinema i a qualsevol altra obra en multitud d’ocasions però aquí no ajuda que el propi director confessés que de jove muntava amb els seus amics el que anomenaven un Club Nazi, encara que jura que va ser més per interès en els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial que per antisemitisme (curiós sabent que Bryan Singer és jueu). Tampoc van ajudar algunes escenes de sexe homosexual que no van fer més que caldejar l’ambient del sector més conservador durant l’estrena de la cinta. Gran interpretació de sir Ian McKellen, com és habitual. Apt Pupil va tenir un pressupost de 14 milions i una pobra recaptació de menys de 9, clarament la mala publicitat li va sortir cara.
X-Men (2000)
I va arribar la bomba. Ja van haver-hi adaptacions a la gran pantalla dels còmics de la Marvel com Captain America (Albert Pyun, 1990) o Blade (Stephen Norrington, 1998) però aquest va ser el primer projecte amb cara i ulls, tant és així que se la pot considerar com la precursora de tota l’ona d’estrenes superheroiques que estem tenint si més no des de fa ja uns quants anys. Produïda per Twentieth Century Fox que posseeix els drets de tots els personatges mutants de l’editorial fins a nou avís, la pel·lícula suposava la primera adaptació a imatge real del famós grup de superherois, amb un repartiment d’allò més encertat encapçalat per un Hugh Jackman que ja suma set aparicions com el seu personatge de Wolverine (sense comptar la que li queda per al 2017) durant setze anys, Patrick Stewart com Charles Xavier o Ian McKellen com a Magneto. Es tracta d’una pel·lícula d’acció i aventures de manual ja sobrepassada de llarg per les seves successores però que segueix sent divertida de tornar a visualitzar i té uns bons fonaments pel que es preveia. X-Men va tenir una recaptació a Estats Units d’uns 157 milions amb un pressupost de 75.
X-Men 2 (2003)
Obligada seqüela que afegeix encara més personatges respecte a la primera part, molt més divertida i aventurera, X-Men 2 està considerada com el millor lliurament d’aquesta sèrie (seguida molt d’a prop pels últims llançaments) i va ser la consagració definitiva, juntament amb Spiderman (2002) de Sam Raimi, de les adaptacions cinematogràfiques dels còmics de la Marvel. Va recollir uns dividends molt més grans que a la primera part i, a causa d’això, es va plantejar un pla mestre de llançaments que encara dura avui en dia. Si obviem la decepció de X-Men: The last stand (2006) de Brett Ratner. X-Men 2 va tenir un pressupost de 110 milions de dòlars i en va recaptar 215 només a Estats Units.
Superman Returns (2006)
La seva bona feina amb el material de Marvel va fer que la competència es fixés en ell. Així doncs, Warner/DC Comics li va encarregar la nova pel·lícula de Superman, que no era un reboot sinó una seqüela de les pel·lícules de Christopher Reeve i Richard Donner dels setanta i vuitanta. Se la considera una obra fallida, si bé les poques escenes d’acció són espectaculars, la pel·lícula és bastant avorrida, a més que un personatge tan important com és Superman li quedava massa gran a un actor amb tan poc carisma com és Brandon Routh, fins i tot un actor de mètode com és Kevin Spacey queda bastant sobreactuat. No sembla que es plantegessin aquesta pel·lícula correctament quan t’adones que l’home d’acer no dóna un sol cop de puny en una pel·lícula que dura més de dues hores i mitja.
Va recaptar 200 milions a Estats Units amb un pressupost de 209, no va obtenir mals resultats econòmics sumant-li la taquilla mundial però la qüestionable qualitat de la pel·lícula va congelar possibles nous lliuraments fins al reboot anomenat Man of steel (2013) de Zack Snyder.
Valkyrie (2008)
Bryan Singer torna a tocar el tema del nazisme però amb bastant més encert que en Apt Pupil. Explora una història real sobre l’intent d’assassinat a Adolf Hitler a mans d’un dels seus oficials, interpretat per Tom Cruise. Va tornar a comptar amb els guions de Christopher McQuarrie , de ritme lent i llargues converses però amb una estètica i un disseny de producció d’altura. Va recaptar 83 milions de dòlars a Estats Units amb un pressupost de 75.
Jack the Giant Slayer (2013)
A vegades les grans productores tenen idees de bomber i fan llargmetratges amb pressupostos titànics i que poca gent espera/interessa. Si es fes un llibre sobre aquest tema, aquesta pel·lícula estaria a la portada (juntament amb John Carter (2012) d’Andrew Stanton i The Lone Ranger (2013) de Gore Verbinski). És una adaptació del conte popular de Jack i els fesols màgics, que passa a ser una pel·lícula d’aventures amb un empatx important de CGI, encara amb aquestes, si es va sense cap expectativa i amb l’ànima neta i en pau és una producció d’allò més entretinguda i agradable. No és el paradigma de cinema aventurer però no està malament. Va tenir una recaptació de 65 milions a EUA amb un pressupost de 195. El que s’ha dit. Un desastre.
X-men: Days of Future Past (2014)
La volta del fill pròdig a la saga dels mutants. Després de les decebedores X-Men: The last stand (2006) de Brett Ratner i X-Men Origins: Wolverine (2009) de Gavin Hood, la Fox va decidir fer una espècie de reboot encobert amb X-Men: First Class (2011) de Matthew Vaughn (que comptava amb un esbós del guió del propi Singer), situant-se com la primera cronològicament i explicant la fundació de l’Institut Charles Xavier. El bon acolliment d’aquesta, sumat als optimistes resultats de recaptació van fer prendre la decisió de tornar a comptar amb Singer a qui se li concedeix el mèrit de dirigir els millors lliuraments de la saga. I va sortir una gran pel·lícula, comptant amb un gran repartiment, un bon guió que era una adaptació d’una de les millors sagues de la família mutant i, a aquestes altures, ja sabent el que funciona i el que no, va aparèixer una pel·lícula amb grans expectatives i que va aconseguir satisfer tothom (o gairebé, que això és impossible) i posar aquesta línia cronològica com l’oficial, mentre feia un homenatge al repartiment substituït per versions més joves.
X-Men: Days of the Future Past va recaptar 234 milions de dòlars només a Estats Units amb un pressupost de 200 milions.
I fins a aquí arriba la filmografia de Bryan Singer, el 20 de maig s’estrena la seva nova pel·lícula X-Men: Apocalypse la qual posarà (en principi) el punt i final a les pel·lícules de la saga mutant dirigides per Singer. Pel 2017 està preparant la seva adaptació de la famosa novel·la 20.000 Leagues Under the Sea de Jules Verne. S’han obviat tots els treballs en la direcció de diferents sèries i telefilms, com per exemple un parell d’episodis de la sèrie House (incloent l’episodi pilot) a més d’encarregar-se de la producció durant tota la sèrie, un drama anomenat Football Wives (2007) protagonitzat per Lucy Lawless que tracta sobre la vida de les dones dels grans estels de la NFL i un migmetratge directe per a televisió anomenat Mockingbird Lane (2012) una comèdia de fantasia amb bones crítiques.
Es coneix una denúncia de l’any 2014 que va rebre de les mans de l’actor Michael Egan amb la qual l’acusava d’abusos a l’actor quan tenia 15 anys (1999). Al final la demanda va ser retirada.
